Trobareu tots els dies a Cayetano Bertomeu, que coixo-coixando, i amb una energia de pas poc comuna a la seva edat, fa un trajecte higiènic de sa casa fins al convent. És una teràpia de prescripció mèdica que ell fa molt a gust i sense cap aparent molèstia corporal ni destorb d’ànim. Sol parar-se a xerrar amb el primer que troba i la seva conversació és un torrent d’idees, i que si convé ser més explícit sempre té a punt un bloc de notes i un llapis on gràficament la desenvolupa. La vis artística, branca pictòrica de Cayetano, ve de lluny i ja en aquells estèrils anys de la nostra joventut s’atrevia a muntar exposicions compartides amb Carlos Banyuls, Fernando Cabrera, Pedro Ivars, Benito Puig i Juan Vicente que es firmava “Joano”. En alguna ocasió apareixien un parell de quadros d’Enrique Lledó, alacantí i que estava al càrrec de l’oficina de la Caja de Ahorros del Sureste de España. La seva firma donava caràcter a la mostra per ser un deixeble de Gastón Castelló. Aquelles exposicions eren visitades per un públic encuriosit i sempre era molt esperada la visita de Vicent Giner, més conegut per Vicent de Palero, a qui ningú discutia el seu mestratge i tothom acceptava el seu criteri sense cap discussió. Havent-se reintegrat al seu Calp natal Jaume Perles, dissenyador de Mobles Ivars, la màxima autoritat artística corresponia amb tots els mèrits al tio Vicent qui, al seu torn feia eixa funció de disseny en Mobles Martínez.
No renunciant mai Cayetano a la seva afecció pictòrica, ni per descomptat al seu bon gust artístic, mai es podrà dubtar que la seva conversa quan volta sobre el camp pictòric sempre serà saborosa. És un brollador inesgotable d’idees que voldria portar a efecte, però que en escapar la magnitud dels projectes a les seves possibilitats individuals les fa compartibles amb el bon desig que l’autoritat competent, l’associació que siga o el col·lectiu sensible a l’art les porte a bon port. Si així com la literatura sempre serà un exercici molt íntim, solitari i, la majoria de vegades única satisfacció del propi autor, l’art plàstic i la música precisen d’un auditori. Parlem de les sales d’exposicions o de les sales d’art. La literatura, l’escriptura, per ser més concrets la versió en llibre, té com solia dir lúcidament Saramago que “Un llibre pot ajudar-te, però són poques les persones que es volen ajudar amb els llibres”. I assumint eixa veritat els llibres solen dormir en una cosa que es diu biblioteca i que, com tothom pot comprovar, és un espai silenciós i que fa anys solia tenir un cartell que dia “Silenci”. No dic res dels arxius perquè això és matèria sepulcral, o de museu. La gent sol fugir de lloc tan esquerp, polsos i que a més, qui l’ha de visitar, ja sap que s’exposa a un suplici i a un treball esgotador.
De tal manera els artistes, com Cayetano, sempre disposats a mostrar la seva rica imaginació, i donat que la finalitat de l’art és interpel·lar, alguna vegada transgredir i sempre, sempre motivar la bellesa la vol fer visible en un etern combat per fer fora “l’aurea mediocritas” que ens proposava Horaci i a la que sucumbim constantment enfonsats en la rutina, la manca de superació o el anar fent, que és la més concloent expressió que ens deixen tranquils. Com que Cayetano és un etern rebel i la seva vocació redemptora és irreductible mai descansarà en veure plasmada la bellesa en el seu poble que és la Benissa dels nostres somnis. Nosaltres, els que li som contemporanis per edat, mai oblidarem que en els moments en què la democràcia li permeté entrar a l’ajuntament com a regidor, i gaudint ja de possibilitats, ens va transformar l’estètica del poble. Tots li som deutors de la pavimentació en cinca dels carrers del casc antic, de la lluita per la conservació de les seves cases, la compra i restauració de la Llonja, del voltant del convent i el seu amor per convertir el nostre entorn medieval en l’atractiu actual i emblema de tota postal turística que l’ajuntament sol lluir en catàlegs. I com un avançat a l’ordenament urbanístic eixamplà les anteriors normes de protecció que dictà l’ajuntament de l’any 1974 consolidant-se posteriorment gràcies a ell aquella normativa, i que regidors i regidores sensibles que el succeïren les respectaren i milloraren.
Però, en el passeig diari de Cayetano, em troba i em comenta que ha fet arribar a l’ajuntament un seguici de propostes plenament assumibles i en absolut costoses per a l’erari municipal que podrien millorar l’estètica urbana. Sabent-se pels programes electorals que el consistori proclamava la seva predisposició a escoltar els bons consells, projectes i il·lusions de tot bon ciutadà o ciutadana, el candor de Cayetano el portà a exposar-ho dins de la proximitat proclamada per les nostres autoritats en forma directa i en entrevista informal. I sembla, em diu, que tot pot ser com allò de “corna corna” i mai es porten a efecte. Són coses que solen passar i que no superant la volubilitat del moment s’escolten amb amabilitat i correcció, però que s’evaporen a poques hores després deixant que una aportació que sens dubte, que en aquest cas és artística, i en altra ocasió pot ser d’altre sentit mor i deixa contrariat a qui de bona fe, generositat i amor pel seu poble l’eleva a allò que els antics solien dir “a quien corresponda” perquè la realitzen i als que els més erudits, en cas de no dur-se a efecte denominaven al fracàs de la recepció de la idea “llamarse a andanas”.
Comentaris a la notícia
Voleu deixar un comentari a la notícia?