La mort de Mikel de Epalza porta, al meu record, un temps, bastant llunyà ja, en què vam caminar junts pels camins moriscs a la recerca d’aquestes arrels que van tindre tant de protagonisme en la formació del nostre poble. Amb l’aparició del meu llibre “Viaje al solar morisco” -que va prologar Miguel Signes, un altre benvolgut i tristament desaparegut escriptor- vam establir un primer contacte que s’aniria reafirmant al llarg de molts anys de compartir ideals i un enfervorit interés per la cultura àrab en general i de manera molt particular per l’herència morisca, els usos i costums de la qual van quedar indeleblement gravats fins l’extrem de conformar la major part dels nostres amb tanta força que encara hui, transcorreguts els segles, segueixen vius. De Epalza va néixer la idea de la creació d’una associació que va ser autoritzada el dia 28 de març de l’any 1984 amb el nom d’Associació Cultural Hispano Àrab Alacantina, que per a abreujar, com és costum generalitzat, vam transformar en les sigles ACHAA. Vam començar a treballar, amb veritable entusiasme, el projecte que ens havia congregat i que consistia en “recuperar i defensar l’àrab, sense folklorismes”. La junta directiva estava formada per un grup d’entusiastes amatents a avançar molt lluny en l’empresa cultural, sempre de la mà del professor Epalza. Entre els seus membres figuràvem Ricardo Medina, professor de la Universitat d’Alacant, Mikel de Epalza, ànima i cor de l’intent que, poc després, accediria al càrrec de catedràtic d’àrab, Enrique Llobregat, director del Museu Arqueològic Provincial, Rafael Azuar, sotsdirector d’aquest museu, l’advocat jordà Ali Hussein i qui això subscriu, que va ser el primer president. La il·lusió era gran i els desitjos de treballar es corresponien amb ella. Un dels primers moviments de la nounada associació va ser la creació de cursos d’àrab en alguns pobles de la província entre els quals cal destacar, per la seua qualitat de pioneres, les de Benidorm i Benissa. L’essencial consistia a acostar tots els pobles d’arrel àrab, mantenint contactes periòdics per a aconseguir l’objectiu que cap d’ells visquera d’esquena a la mar que durant segles ha unit les seues riberes.
Els benissers devem A Epalza que ens descobrira els límits de l’antic lloc que van ocupar els àrabs, allunyat uns pocs quilòmetres de l’actual ubicació de la vila de Benissa, però, sens dubte cap, germen de la mateixa. Acompanyava a tan excepcional guia la seua esposa, María Jesús Rubiera, també catedràtica d’Àrab a la Universitat d’Alacant. Va traçar les línies del solar unint la Ràpita, situada cap al sud i amb una vista privilegiada sobre la mar calpina en vigilància constant, a càrrec dels monjos guerrers, en evitació de desembarcaments no desitjats, ocupació que alternaven amb incursions cap a l’interior contra poblacions cristianes. Altre punt assenyalat que conserva el seu nom, Alfama, lloc de banys que possibilitava la desapareguda font del Cannar. Més a l’interior, la casa de la mesquita de la qual només queda el record en alguns pocs habitants de la zona. La visita de l’il·lustre professor va marcar una fita en la història de Benissa amb el redescobriment d’aquests llocs pràcticament desconeguts, no únicament per als habitants de la vila, fins i tot per a les famílies que van habitar les tantes vegades restaurades cases. Obra seua va ser també la celebració del mil·lenari de la vila de Benissa a la qual el seu prestigi personal va congregar gran nombre d’il·lustres visitants de diversos països i fins i tot ministres de cultura nord-africans.
Per la meua banda em va cabre la satisfacció de mostrar-li un lloc a la Vall d’Alcalà que no havia tingut ocasió de visitar i que li va causar sorpresa i emoció en comprovar les ruïnes d’un poblat autènticament morisc que conservava habitacles i murs, però mancava en tots els casos de sostres, desapareguts per l’erosió per una banda i el robatori majorment. Per iniciativa d’Epalza, com gairebé sempre, i amb l’acord unànime de l’associació es va celebrar en el lloc -existiran encara els seus murs?- un berenar, de net sabor àrab, en què ens vam donar cita professors, estudiants, periodistes i un bon nombre de vilatjans una miqueta sorpresos pel desplegament realitzat. El pas dels anys no va minvar, en absolut, el respecte i l’admiració cap al benvolgut professor el record del qual romandrà inesborrable.
Comentaris a la notícia
Voleu deixar un comentari a la notícia?