El destí dels arxius i biblioteques; per Joan Josep Cardona

Des de les prestatgeries de les millors llibreries ens interpel·la la portada d’un llibre important. Impacta el seu títol: “Quemar libros”. La coberta roja amb retalls de textos que simulen flames és un encert d’il·lustració. És una obra de Richard Ovenden, veterà bibliotecari que des de l’any 2014 és un alt càrrec de les famoses Biblioteques Bodleianes, conjunt que integra les seccions de les diverses col·leccions de la Universitat d’Oxford. Ovenden porta a l’esquena anys d’experiència en el món de la conservació de llibres i està avalat per la seva exquisida formació en la universitat de Durham, que és com dir un garant d’indiscutible mèrit. El llibre comença inspirant-se en la mitologia de la destrucció de la famosa Biblioteca d’Alexandria, considerada com un referent de la segurament primera biblioteca de la civilització si es té en compte les edicions en papir, antecedent del pergamí i el paper tradicional de les edicions en suport material.

Quasi a l’inici del seu llibre, i com una premonició del que anirem descobrint, diu el següent: “Alexandria és un relat admonitori del perill que comporta el creixent deteriorament degut a l’escassedat de fons, la manca de consideració prioritària i la indiferència en què es té a les institucions que conserven i compateixen el coneixement”. És un pensament fonamentat en l’antiguitat però que no perdent vitalitat, ni molt menys actualitat, sembla com que l’autor recull un clam mundial que tant va dels professionals bibliotecaris i arxivers com de les persones que exigeixen una atenció a la transcendent missió de biblioteques i arxius i que sempre tenen present la famosa frase d’Heinrich Heine. És aquella que diu: “Allí on es cremen llibres s’acaba cremant també a les persones.” I és això el que posa Ovenden a l’inici de la seva obra. Tot ens fa recordar la pel·lícula “Fahrenheit 451” film de culte de François Truffaut que en temps del notari Don Paco Estela, en exercici a Benissa, impulsor d’una ambiciosa iniciativa cultural encetada dins de la misèria dels anys seixanta del passat segle, ens mostrava en el “Cine Club de Benissa” i que denunciava la incúria intel·lectual en què vivíem els benissers.

Benissa té en la seva història la negra desgràcia de destrucció i crema de llibres. Comencem en l’any 1812 quan les tropes franceses del comandant Pierre Pichon entren al convent de franciscans, el converteixen en quarter i cremen la seva biblioteca. Continuem en el crematori del 20 de juliol de 1936 relatat gràficament en la crònica conventual que cita ” ..ese mismo dia desaparició nuestra bien provista biblioteca que pereció casi toda entre las llamas”. I seguim amb més destruccions, que afectaren l’arxiu parroquial i descrit pel benisser l’advocat Don Juan Ferrando com “pasto de las llamas” i del que no s’escapà el municipal, però aquest amb la deshonrosa autorització de la corporació que en la sessió del 22 de maig de 1937 el ven com a paper vell a la viuda de Luis Sayana, de València, perdent-se per a sempre tot aquell impressionant llegat de la memòria benissera i que arreplega en el seu protocol el notari Josep Martínez Colomer en 1770.

Eixa manca d’interès, per no dir barbàrie, que sentirem a Benissa pels llibres seguí anys i anys condemnant a generacions a la possibilitat d’educar-se en els hàbits de lectura, camí el més directe a l’evolució personal i obertura de mentalitat. En l’any 1974 obrirem a Benissa la primera biblioteca pública municipal. Era fruit que ens redimia de la frustrant realitat d’una incúria municipal, que sense biblioteca ens dirigia a la pobresa i bona voluntat de la biblioteca de la Societat Cultural, o si hi havia possibilitats a la compra en la Llibreria Lux d’Alacant de llibres de segona mà, rebregats i de mala qualitat.

Calia posseir una bona biblioteca pública i junt amb ella un arxiu de la memòria. Més que mai es feien presents les paraules que referent al llibre i al paper dels arxius empra Coromines al seu Diccionari: “per tal que els hòmes coneguessin e sabessin com haurien passat aquesta vida mortal lexam aquest llibre per memoria”. La meua personal fixació en voler fer dels arxius i biblioteques públiqúes de Benissa llocs vius de trobada, d’estudi i de treball i el maldar per aconseguir l’atenció d’alcaldes i regidors i regidores respondrà sempre al pensament de Josep Pla quan aferma que “l’única manera de lluitar contra la terrible invasió de l’oblit és recordar infatigablement el que alguns homes, és a dir el poble, ha fet una mica més enllà dels interessos particulars, immediats i petits”. Eixa personal lluita i conscienciació mai respondrà a la simple justificació. És la sincera crida a conscienciar dels temibles efectes que causa la desmemoria als pobles i que els condemna a no ser recordats més que pels efímers, comercials i prosaics eslògans que tant poden ser turístics com de volàtils efectes propagandístics. La pedra picada del cor d’un poble està en la riquesa i exposició dels seus arxius que és el bàtec de prestigi i memòria col·lectiva. Fóra d’això el record dels fets d’un poble no passa dels grandiloqüents i localistes farem, prometem i promocionarem, situacions que són la resignació de ser com l’esperança mai coronada i de l’anar tirant en el conformista dia a dia.