Els anys de Don Jordi a Benissa; per Joan Josep Cardona

El sentit de pertinença a un poble va unit al dit “fet diferencial”. Acabem per tenir un caràcter específic que ens distingeix de la resta dels que ens són veïns. Eixa forma de ser la mantenia el mestre Don Jordi Valor Serra. Era d’Alcoi, ciutat que pel seu tarannà industrial estava acostumada a intercanvis culturals amb altres espais geogràfics. Viatjar, solem dir, il·lustra. Quan aplegà a Benissa l’any 1940 es trobà amb un poble típic de postguerra enfonsat econòmicament i dolorit anímicament. Deixant a part la situació política el panorama del dia a dia era: fam, pobresa de tota mena i depressió col·lectiva. Sobreviure era la qüestió més important. La joventut havia perdut els anys daurats del final de l’adolescència i principi de l’edat adulta i els més majors havien vist truncada aquella dinàmica de progrés nascuda en temps de l’alcaldia d’Eduardo Bordes i Diego Ivars i continuada després en la II República. Ens trobàvem immersos en un considerable retrocés. Don Jordi, mestre, com tots els que van viure la guerra en zona republicana, sofrí la pertinent depuració abans d’aplegar a Benissa. Per la seva circumstància professional havia de mantenir relacions amb l’alcalde Angel Ivars i el rector Francisco Martínez. Interpretà a l’instant que eren dues persones joves, sensibles a les necessitats del moment i amb la càrrega de recuperar anímicament el poble. Era un camp adobat perquè Don Jordi posés al servei d’eixa causa el seu gen alcoià.

L’únic centre públic d’ensenyament on estava destinat Don Jordi eren les escoles graduades. Escolaritzava amb vuit aules un alumnat d’ambdós sexes d’entre 8 a 14 anys. Les germanes franciscanes, dedicades als pàrvuls i els franciscans a la formació de futurs religiosos. Privadament, estava l’acadèmia Sant Antoni per a batxillers, estudis de comerç i cultura general superior. Don Jordi formà amb Don Felipe Cardona, Don Juan Garcia i després amb Don José Ribes el quadre de professors. Foren els formadors d’una generació que tingué accés a la universitat. Eixa fou fins 1958 la dedicació de Don Jordi a eixa educació superior.

Receptiu a les inquietuds que el jove alcalde li expressava en ordre a conrear culturalment aquell sequeral benisser el recolzà de forma entusiasta. Trobaren quasi en l’ocàs de la seva carrera musical al mestre de música Don Manuel Tomàs i li retornaren els ànims i vitalitat amb l’encert de muntar entre 1943 i 1945 amb músics i artistes benissers un cicle de sarsueles amb una respectable durada en cartell del cine Goya. Continuà prestant la seva ajuda en la revitalitzada Sociedad Cultural creant allí l’única biblioteca del poble, lloc on Don Jordi escrigué les seves novel·les d’ambient benisser “El ducado de Bèrnia” i “Narracions alacantines de muntanya i vora mar”. Creació literària que compaginà amb les corresponsalies dels diaris “Información” i “Las Provincias” sense deixar d’escriure articles de temàtica benissera per a la prestigiosa revista “Sicania” en la permesa secció de valencià.

Amb la necessitat de fer extensible el món literari en les llars del poble es vinculà al món fester adscrit en aquell temps a la parròquia trobant en el rector Don Francisco un animador per a fer la primera revista de festes. Feta pràcticament en la seva totalitat per Don Jordi recollia un encertat aroma benisser contemporani amb articles de caràcter històric, costumista i altaveu de les poques creacions dels il·lustrats locals. Nomenat en l’any 1952 el primer cronista oficial de Benissa ens representà en assemblees i ens deixà en el llibre de cròniques els fets més remarcables. I ja, en l’any 1954 va veure el fruit dels seus esforços amb els primers Jocs Florals organitzats pels seus més destacats alumnes.

Don Jordi en aquella grisa Benissa es convertí en el referent intel·lectual proporcionant-nos la dèbil flameta que era un èmul del que ell hauria somniat per convertir el nostre poble en un potent far, com així era el seu sempre recordat Alcoi natal. Reincorporat professionalment al seu poble mai deixà de recordar-nos quan li demanàvem consell i ajuda per prosseguir aquelles seves revistes de festa. Aquí nasqué la seua filla menuda i aquí moriren i foren soterrats els seus pares als que cada any en la festa de Tots Sants venia a recordar-los fins que com a bon fill els exhumà per traslladar-los definitivament a la seva pàtria alcoiana.