Cartes des del Batalló Roig

Pel seu interés reproduïm aquesta notícia apareguda al diari EL PAÍS el 5 de gener de 2009:

Aquesta és una història de noms soterrats pel temps i per la guerra. Julio Cabrera, Vicente Crespo, Juan Ivars Torreta, José Ivars, Vicente Frau… Qui eren, on van néixer, a què es dedicaven els seus pares, per què van voler anar a una guerra, per què molts no tenen làpides sobre les seues tombes, són preguntes senzilles, però de resposta transcendent: salven a aquests noms de l’oblit. Per a rescatar la seua memòria, l’Ajuntament de Benissa ha iniciat gestions per a exhumar els cossos de 10 veïns republicans caiguts a Guadalajara i soterrats en una fossa comuna. De la memòria d’aquells dies, a més, deixa constància el cronista oficial del poble, Joan Josep Cardona.

Tres de desembre de 1936, sis de la matinada. Front de Guadalajara, entre Jadraque i Miralrío, sector del Palacio de Ibarra. Fa molt de fred, està a punt de nevar. El front, tranquil durant els últims dies, es converteix de sobte en un infern: tropes franquistes, requetés i soldats navarresos ataquen amb metralla una posició republicana mal defensada. Pertanyen al Batallón Alicante Rojo i són de Benissa. Un d’ells, Julio Cabrera, en veure caure ferit un company, abandona la protecció del seu parapet per a socórrer-lo i mor d’un tir.

Tres dies abans, el 30 de novembre, a la reraguarda del quarter d’Alcalà d’Henares, Cabrera havia escrit una carta als seus pares per a assegurar-los que es trobava bé. La carta dóna altres detalls: “Quan ens donen permís ens anem a un casino on hi ha piano i jo toque i els companys de Pego em conviden a café”. Aquest fragment no només revela que a Julio Cabrera li agradava la música, sinó que estava envoltat de gent de pobles molt propers al seu. O siga, la gent que formava el Batallón Alicante Rojo.

Aquella unitat havia estat composta tres mesos abans, al setembre de 1936, per la UGT i les Joventuts Socialistes amb voluntaris que havien acudit a la crida per la lluita contra l’exèrcit colpista de Franco des de Pego, Calp, Benidorm, Finestrat, Sella, Relleu, Asp, Monòver, Elda, La Vila Joiosa o Benissa. Es van concentrar a Alacant el 26 de setembre i des d’allí es van desplaçar fins Alcalà d’Henares, on van rebre una instrucció molt deficient, basada en simulacres i sense disparar ni un sol tir. En la seua carta, Cabrera ho descrivia d’una manera una mica poètica: “Anit vam fer guàrdia d’onze a una Francisquet de Ventura i jo. És fantàstic passejar-se de nit amb un fusell a la llum de la lluna i en el gran silenci que regna res més s’escolta que el murmuri del riu”.

A l’espera de la batalla, Cabrera tranquil·litza sa mare, com fan tots els soldats que han participat en totes les guerres, assegurant-li que menja bé i que ha engreixat. I dóna fe d’altres descobriments que conviden a l’optimisme: “Volguera que veieres els valents aviadors russos, les proves que fan amb els aparells. Tenen uns trimotors grandíssims i l’altre dia va vindre a visitar-nos un coronel rus”. Unes 72 hores després, l’atac feixista va acabar amb Julio Cabrera i molts altres camarades, nou d’ells també de Benissa. Ací hauria d’acabar aquesta història. Però un soldat no va morir. El soldat a qui Cabrera va intentar ajudar. S’anomenava Francisco Ronda. Les seues vivències, recollides per Cardona, faciliten més respostes contra l’oblit.

Testimoniatge d’un supervivent

Quan els feixistes van assaltar la trinxera, ningú de l’Alicante Rojo semblava quedar viu. Però Ronda ho estava. Segons descriu Cardona, “amb el peu destrossat per una bomba, va aconseguir arrossegar-se fins ocultar-se en uns matolls mentre perdia la major part de la seua vestimenta. Va començar a nevar. La pèrdua de sang li va originar una sed insofrible. Va haver de beure la seua pròpia orina i va xuclar fulles de les alzines. Allí arraulit, només pensava en la mort fins que ja de nit va escoltar acostar-se un grup de soldats. Desconeixia a quin bàndol pertanyien, però de sobte va escoltar un cognom conegut, un tal Soliveres de Calp. Llavors va demanar ajuda. Era un destacament republicà que venia a recollir morts i ferits. Després d’una cura d’urgència, Ronda va ser traslladat a l’hospital de Guadalajara”.

Mentre, des de Benissa arribaven familiars per a interessar-se pel destí dels seus fills i traslladar els ferits. Cabrera i els seus 9 camarades van ser soterrats el 4 de desembre en un racó del cementeri de Miralrío, embolicats en flassades en una fossa comuna. Ara, la Llei de la Memòria Històrica ha permés a l’Ajuntament demanar la seua exhumació per a portar-los de tornada a casa. Una forma de que cap nom es perda.