Quan els aliments es racionen; per Joan Josep Cardona

El dijous dia 10 del mes actual llostrejà amb una llum solar molt dèbil. Vingueren després jornades de boira groga acabant amb un perllongat temporal de pluges que prossegueix sense saber-se el final. La memòria recorda els vells hiverns de la infantesa amb els bars plens de jornalers del camp privats d’ingressos. Tendes buides i una constant melancolia. Precisament aquesta darrera síndrome emocional és a les hores presents un tema recurrent de conversació. Agreujada per les males notícies de la guerra d’Ucraïna, vagues del sector del transport i una situació política en permanent gresca contribueix a que la salut mental no siga òptima. La gent la veus preocupada i és factible percebre-la amb necessitat de contacte humà compartint angoixes i anhelant superar una psique trencada d’ala.

Com que les informacions dels mitjans de comunicació solen prestar més atenció a les notícies més greus i deixen en segon pla les esperançades és normal que la preocupació augmenta. Res més desolador que veure a la ciutadania ucraïnesa fent coes per adquirir els subministraments bàsics. Tal estampa ens fereix molt especialment als més majors. Ens recorda la nostra infància de postguerra. El conflicte havia deixat un país destruït a mercè d’una economia autàrquica incapaç de produir abastiments de tot ordre. Subsistíem penosament aïllats del món, que a més estava en plena Segona Guerra Mundial. El blat, per exemple, aliment el més essencial de tots, amb una producció limitada i subjecta a la vigilància del Servei Nacional del Blat era a més d’escàs, car. Les autoritats governatives administraven eixe recurs amb comptagotes. En la província de València, governant-la civilment Ramon Laporta Giron depenien d’ell totes les decisions sobre el seu repartiment. El bon humor valencià treia punta del seu nom i quan la gent preguntava quan entraria farina es responia que “La porta Giron”.

La Benissa d’eixe instant ens presenta un quadre que la meua memòria, per ser de la meua infantesa, el disfressa de la daurada aura dels pocs anys. Creiem que el món era així. Els jocs infantils eren la pura inventiva camí directe a la distracció productiva. La visibilitat de la pobresa, si la percebíem, era amb absoluta naturalitat. En tal sentit l’abundància de persones rodamons era com un exotisme. Els acompanyaven carros miserables tirats per cavalcadures mortes de fam. Si eren solitàries anaven bullides de fem i consideràvem que si anaven pidolant per les cases era per vici. Almenys això era el que venia a dir la “Ley de vagos y maleantes de 1949”. I si hi havia caritat era restringida als pobres locals inscrits en els llitats de “La Conferència de Sant Vicente de Paul”. Caritat de miserables recursos que es feia en la majoria dels casos en l’estricta discreció. Gent que arrossegava la seva penúria amb molta dignitat evitant ser assenyalat de pobre absolut i que calia no ferir-les encara més.

Per saber com era el progrés del poble no cal més que veure l’evolució de la població que en el padró de 1940 era de 6172 habitats i el de 1950 de 5828. Més baix seria el de 1969 amb 5023 . Són xifres que manifesten gràficament la pobresa. L’índex de mortalitat (11,78%) no és precisament la causa de la baixada de població. El seu motiu cal buscar-lo en la forta emigració. En principi cap a València ciutat on, de vegades compartien estança amb altres famílies en un mateix pis. La situació al poble, amb una massa jornalera del camp molt elevada vivia amb unes rendes mínimes i un cert endeutament en les tendes de queviures que es saldava després dels guanys de la temporada de l’arròs a la Ribera. El padró del comerç local de subministraments tenia 29 comerços oberts més 6 panaderies i 8 carnisseries. Aquests establiments expedien els seus productes amb limitació d’existències regulades per la denominada “Cartilla de racionamiento”. Aquest document constava d’un determinat número de “cupons” equivalents a les racions personals que s’havien d’adquirir als establiments. Articles com el pa eren de 80, 100 i 150 grams per dia, l’arròs era un quilo per persona i setmana. Estaven també racionats l’oli, el sucre, llegums, cafè, sabó i el tabac. Per saber l’equivalent en diners l’arròs estava a 3,80 pessetes al públic el quilo i el sucre a 7,50. La cartilla estigué en vigor fins 1952, el que vol dir que la meua generació va estar sotmesa a la disciplina dietètica durant tota la seva infància. Cal imaginar ara en quina condició física estaven els jornalers del camp condemnats a jornades de sol a sol, sense subsidis de cap mena, ni seguretat social. Afegim que la sanitat exercida heroicament en la pròpia casa dels tres metges del poble desconeixia el poder dels antibiòtics i el tractament d’una simple hernia inguinal (molt abundant entre els treballadors del camp) no era possible operar-la de no comptar amb un aval per entrar a l’Hospital Provincial. Establiment de grans sales comunes i de llarga durada de convalescència.

Ara, acabant aquest article, seguint plovent i augurant-se més jornades de cel cobert i tristolenc done gràcies a Déu que per a dinar s’ha servit a taula l’acostumada paella setmanal. El rebost està amb variat assortit de manteniments i, en cas de faltar algun component hi ha completa seguretat de poder-ho trobar als quatre supermercats del poble. Comprenc, per tant, que la gent de la meua edat mira amb tanta angoixa un estat de coses gens tranquil·litzador. Sabent què va ser la fam no pot deixar de ser sensible a la imatge d’eixe xiquet que la televisió ens mostra arrossegant la seva motxilla, amb la mirada perduda i un pas vacil·lant. Crec que comprenem millor que ningú un estat de coses que pensàvem que més mai hauríem de tornar a veure. I no sé si la nostra indignació també l’origina la frivolitat que l’ha causada. Tampoc creiem que la tristesa ens la cause un ambient de perllongada pluja. Miràvem el camp benisser com una promesa de collita de blat, amb la generosa ajuda d’una pluja primaveral.