Una possible reconstrucció de l’Ermita de Sant Antoni; per Joan Josep Cardona

A punt de finalitzar les obres de la carretera de circumval·lació de Benissa queden únicament per enllestir les corresponents al tram de la rodona de l’entrada sud. Segurament és un dels punts de major impacte visual del trajecte. L’enorme margenada feta sobre el tossal de Cabrera i la magnitud dels enllaços no ens deixa indiferents. És una gran mossegada que canvia la geografia coneguda. Ahí queda encaixat entre el vial nou i l’antic un terreny de quasi una fanecada de cabuda amb un pinaret on abans existien dues cases de camp. Les fonts a les que he preguntat em fan saber que pertanyen, per expropiació anterior al Ministeri d’Obres Públiques.

Les relacions d’eixe espai geogràfic amb el Ministeri ja venen d’antic. Recordarem que en l’any 1869 l’organisme oficial oficiava a l’ajuntament de Benissa responent-li a la queixa del preu d’expropiació. Amb certa retranca literària l’enginyer del traçat tractava al nostre ajuntament de que certes demandes “no se pueden tomar por lo serio no existiendo objetos sagrados” perquè carregat de raó argumentava la desídia municipal perquè “la ex-ermita sólo ha servido para almacenar cañizos de secar pasa y para guarnecer a algunas caballerias que vayan pasando por allí en tiempo lluvioso”. Els temps que esmentem corresponen al llarg període de l’exclaustració i on queda clar que ermita i terres que li pertanyien passaren a mans de l’Estat que en l’any 1873 les subhastava adquirint-les el qui probablement fou el darrer ermità que la servia. De l’ermita, per desídia i afectada pels moviments de terra de la via en construcció ja no quedava, com se sol dir “estaca en paret”.

Més no sempre fou així perquè segons cita Pasqual Madoz en el seu voluminós “Diccionario Geográfico” aparegut en l’any 1845 ja explica que “el dia 17 de enero de cada año se celebra un porrate muy concurrido”. Tampoc passa desapercebuda al visitador de l’arquebisbe Andrés Mayoral quan en l’any 1762 mana que es tapen unes pintures murals en semblant forma que les tenia l’ermita germana de Santa Anna. I per a més informació de l’estima en què se la tenien els devots no hi ha més mirar el llibre racional de la parròquia de l’any 1634 on el retor mossèn Jerònim Benet Gilberto, vicari i beneficats solien anar el dia del sant a cantar les hores canòniques i donar per inaugurada la fira.

Per tot això esmentat sobren bastants raons per no tenir per aquella ermita, lamentablement desapareguda, suficient consideració per remeiar una desconsideració d’aquelles insensibles autoritats que ens privaren d’un edifici històric. No sé si la Fira de Sant Antoni de la que tan orgullosos ens sentim, com la quantitat d’entitats locals i persones que participen en ella mou respectables arguments per demanar la recuperació d’un bé patrimonial que les antigues autoritats benisseres foren incapaces de preservar. I s’enten perquè la Benissa de l’any 1869 no és l’actual com tampoc és igual la sensibilitat d’unes autoritats que deixaren caure un testimoni que formava part del patrimoni sentimental benisser i del que no deixem de lamentar. I en semblant forma que la nostra contemporaneïtat ha tingut l’orgull de recuperar la portalada de la vella església de Sant Pere, les cases del batle, la Sala del Consell, el Palau de les Andreses, el molí del Quisi, la casa de tros de Les Calcides i que a més ha embellit i recuperat les ermites de Santa Anna, Pedramala i Benimarco res costaria fer un esforç per a complir amb el deure sagrat de desagraviar aquella malifeta de deixar perdre per a les generacions actuals i les futures aquell espai històric i sagrat on també entra la caritat cristiana per a saber que en la porta d’aquell recinte més d’una vegada “dejaron un niño recien nacido en la puerta de la ermita” (14.abril.1868). Suposo que des de l’eternitat aquella criatura ens interpel·la i ens està demanant respecte per les portes que l’acolliren.

I havent una entitat sòlida i que dona mostres d’amor per la tradició com de fet és la Colla de Carreters que té per patró a Sant Antoni, la vitalitat de l’Associació de Comerciants i la combinació de forces ajuntament i parròquia existeix suficient poder per fer primer les gestions al Ministeri per la cessió al poble de Benissa d’aquell tros i fet això pensar en la decent i respectuosa reposició d’un monument que formà part de la nostra història. No actuar és contribuir encara més a la desolació d’un paisatge absolutament despersonalitzat que molt guanyaria amb un edifici fet d’acord amb la intencionalitat que va nàixer. I de passada mostrar als viatgers que ja no passaran per dins de Benissa que eixe edifici seria un reclam que li descobriria altres motius per entrar al poble, admirar i, amb tota probabilitat fer una despesa, si és que cal afegir raons mercantilistes per sensibilitzar la seva reconstrucció. Oblidar aquesta iniciativa donaria pas al que un enginyer de l’obra em digué “deberemos plantar pinos para que aquello no se convierta en un basurero”. Dit això qui tinga que dir alguna cosa que parle i que obre perquè seguint amb aquell ritual de la Visita de l’arquebisbe Mayoral “dígalo ahora o calle para siempre” es justificar la descura d’aquells que, segons el cap absolut de les obres de la carretera nacional afegia en l’any 1869 que “declinaron su responsabilidad contra el Ayudante encargado de las obras”. I així ens va anar al poble de Benissa.
(Peu foto: Els pins mostren on estava l’antiga ermita)