Entrevista amb Joan Nave i Fluxà, d’Esclafit Teatre

Obrir-se camí en el món del teatre és sempre una tasca difícil. Obrir-se camí en el món del teatre professional i en català ho és més encara. Si, a més a més, l’intent es fa des del sud del sud del país, el camí esdevé una senda d’allò més costeruda on un, de vegades, es deixa l’alè i part de l’ànima. Joan Nave (Benissa, 1978) és d’aquells que trien senderes arriscades, potser perquè un dia arribà a la conclusió que, com diuen els Txarango, «pels camins tranquils hi ha poca poesia». És per això que, així que acabà la carrera de Filologia Catalana, decidí no dedicar-s’hi i provar fortuna en el món del teatre professional. Al 2015 va crear a Elx la companyia Esclafit Teatre, amb la qual ha dut a terme un total de set espectacles. A més a més, d’aleshores ençà ha treballat o col·laborat amb grups com ara Saineters, La Ferroviària, Gent que crida o La Sobreactuà, ha escrit textos teatrals per a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, la Conselleria d’Educació de la Generalitat Valenciana o l’Ajuntament d’Elx, i ha publicat tres obres amb Edicions Bromera —Quan no mira ningú, Joanot i @Rita_Trobador—. Joan Nave és, a hores d’ara, una de les veus més potents de la dramatúrgia al sud del País Valencià.

Conversar amb Joan va més enllà del plaer d’una bona conversa amb un bon amic. Joan és un conversador com n’hi ha pocs. Xarrar amb ell, siga compartint un vinet o una senda muntanya amunt, és endinsar-se en un vaivé de sentiments que transiten des de l’emoció més profunda a la riallada més catàrtica. Perquè la pell d’aquest benisser entremaliat no té doblecs i la sensibilitat li vessa per cada porus, fins al punt d’aconseguir que, després de xarrar amb ell, un tinga la sensació de ser una miqueta millor persona. Avui ens acostem al Nave artista i polifacètic: al Nave actor, director, dramaturg, productor i poeta.

Joan, és evident —si més no al meu parer— que el fet de nàixer a la Marina Alta crea un sentiment ben profund de pertinença, d’identificació, especialment singular. Tu vas nàixer a Benissa però fa ja un bon grapat d’anys que vius a Elx. Com viu aquesta circumstància algú com tu, benisser i mariner de cap a peus?

Jo em vaig traslladar a Elx el 2009. La veritat és que no estava en els meus plans. De fet, el meu impuls era acabar la carrera de Filologia i crear una companyia de teatre valenciana, a cavall entre la Marina Alta i València. Però les circumstàncies em van portar a Elx, la qual, a pesar que és una ciutat on he connectat molt amb la nostàlgia de la Marina Alta —l’he trobada a faltar moltíssim, no només perquè ací, a la Marina, estan la major part de les persones que estime, sinó també perquè, a una persona com jo, a qui li encanta gaudir de la natura, paisatgísticament la Marina Alta li dona oportunitats fantàstiques de connectar-hi—, m’ha donat l’oportunitat de poder conéixer la valencianitat del Vinalopó, i també de comprendre que, tot i que hi ha valencianitats que se solen categoritzar com a de pedigrí, de rovellet de l’ou, la valencianitat que poden expressar, per exemple, Elx, o els pobles que són entre Xàtiva i la Canal de Navarrés, o Biar, les valencianitats diguem-ne de frontera, malgrat que algú pot pensar que estan diluïdes, són fortes, molt fortes en segons quines cases i en els cors de segons quines persones. I això ho he pogut veure després de tretze anys ja vivint a Elx.

Però és de veres que cada volta que algú em diu «ai, Benissa, jo anava allí a la mar o a dinar una volta a l’any!» o «ai, les muntanyes de Benissa!», no puc evitar aborronar-me, aborronar-me en cos i ànima, perquè la meua vinculació amb la terra és molt gran. El que passa és que, d’alguna manera, he pogut sublimar-ho. El que vull dir és que vinc molt ací, a la Marina, però a Elx també he pogut aprofitar-me d’alguns estímuls que ací són més difícils de realitzar, com ara el de poder dedicar-me professionalment al teatre. És evident que hauria resultat molt més difícil posar en marxa una companyia de teatre professional a la Marina Alta que no a Elx: per recursos, per gent o per llocs per a produir, com ara el CCC L’Escorxador, que és una meravella. Haguera estat més difícil desenvolupar-me en aquest sentit. I a l’Alacantí i a Elx sí que ha sigut possible.

Vols dir que un projecte com Esclafit Teatre no haguera estat possible a Benissa?

Probablement no. Si pense en l’estructura que vam muntar ara fa set anys amb Esclafit Teatre, veig una companyia de teatre en valencià ubicada a Elx que, des d’allí, es presenta a tot el País Valencià. I, si pense només en mi, Elx m’ha oferit la possibilitat de veure molt de teatre professional i, a més, m’ha fet descobrir i comprendre que hi ha una valencianitat i una espenta que també hi són presents. Però, al final, cultura i grau de pertinença a la terra de vegades van juntes i de vegades, no. Finalment he anat sobrevivint i adaptant-me, i també qüestionant-me —o posant en pausa d’alguna manera— quines coses són importants. Vull dir amb això que tu pots ser qui ets a pesar d’on visques. I les interaccions en el món modern es poden ajornar o modificar. Jo tinc contacte amb moltíssima gent i no sempre visc a prop d’ella. Des del Vinalopó molts impulsos culturals els he viscut en diferit. Alguns altres hi són i estan per descobrir.

Aquells mesos en què vam estar confinats a causa de la pandèmia van impulsar la creativitat d’alguns autors i algunes autores. Per a altres, en canvi, van ser uns mesos de sequera creativa. Tu vas patir el virus amb intensitat. Algú que t’estima em va comentar aleshores que una persona com tu, que porta les emocions més intenses a flor de pell, d’alguna manera necessitava experimentar en primera persona aquell malestar per a poder transformar-lo en creació artística.

Bo, jo vaig agafar la COVID de seguida. Concretament el 8 d’abril del 2020 ja estava cul per amunt. El confinament, en certa manera, va ser una oportunitat per a posar-me davant del nas i qüestionar totes les coses que fins aquell moment havia donat per fet que per a mi eren imprescindibles. Pensava que no podia sobreviure si no feia teatre. Pensava que, si se n’anava a filar tot el que havia construït, no podria reconstruir-se. I pensava moltes altres coses. Però no.

Professionalment els tres mesos de confinament van ser molt durs. Tanmateix vaig tindre l’oportunitat, perquè les circumstàncies ho imposaven, de comprendre que no necessitava segons quines comandes o exigències d’Esclafit per tornar a crear. Vaig crear per crear i vaig generar un grapat de contes, de narrativa breu. I damunt ho vaig fer com a exercici per posar-me a prova. El confinament, en aquest sentit, va servir per a revisar la meua relació amb la creació literària, perquè feia molt de temps que no seia a escriure sense cap pla i sense cap impuls laboral.

Vaig començar a seure i a escriure, no tant teatre, sinó narrativa i poesia. I seia i escrivia amb el full en blanc davant. El fet de perdre-ho tot també va significar perdre la necessitat d’una estratègia, d’un pla, d’un anar macerant en el cap una futura obra sobre aquest tema o aquest altre. No. Vaig fer moltíssimes vegades l’exercici de seure davant el full en blanc i obrir el cor. I això va ser saníssim per a mi. Va ser una posada a prova a nivell creatiu. No li tenia por al full en blanc i ara, des del confinament, li’n tinc menys encara. Em vaig adonar que, al final, escriure és, d’una banda, una presa de responsabilitat i, d’una altra, atorgar-nos permís per a obrir el cor i deixar que rage, sense judicis, sense planificació. El judici ja apareixerà en la reescriptura. Va ser molt, molt plaent, independentment que per fora estava ensorrant-se tot: tot el que havíem pogut crear en uns quants anys se n’estava anant a filar.

Si tirem la mirada arrere, quan diries que comença aquest impuls actoral i creatiu teu. On situaries el punt de partida?

Jo et diria que el punt de partida creatiu ha estat sempre. És de veres que ja de ben menut, a l’escola, jo era aquell xiquet graciós que tenia ocurrències i que es moria per pujar a l’escenari en la funció nadalenca. Això m’ha acompanyat tota la vida com a actor. I passa igual a nivell creatiu. Jo era el xiquet que redactava bé, el xiquet creatiu. Això també m’ha acompanyat sempre. A l’hora d’escriure, cada vegada que hi havia una redacció a escola, o ja a l’institut en assignatures de més creació, al final el que jo feia destacava. Però destacava perquè ho feia contínuament a ma casa.

És a dir, he estat escrivint i interpretant des de ben xicotet, sense reeixir massa en qualitat però sí en insistència (riu). Al principi, més que res, en poesia. Però recorde el gust amb què vaig escriure una novel·leta curta. Als divuit anys vaig començar a escriure teatre. Vaig escriure dues obres, una per a l’institut i una altra per als festers, que van tindre molt d’èxit. Aleshores em vaig adonar que allò m’agradava molt i que gaudia moltíssim fent-ho.

Des de ben joveniu que em passa allò que els psicòlegs anomenen la «devoció disciplinada»: entrar en focus i que se te’n passe el temps fent alguna cosa en què ets tu, que connecta amb l’ésser intern. Però és de veres que després vaig tindre un impàs de deu, dotze anys, en què, igual que no feia teatre, tampoc no n’escrivia. De poesia, en canvi, n’he escrita sempre. Dec tindre dos-cents poemes escrits. En teatre, la primera obra d’impuls de creació, de reprendre, la primera obra diguem-ne de maduresa, és La cançó del terrisser, el 2013. I a partir d’ací, tota la resta.

Per què vaig triar aquest camí? No ho sé. Crec que, en el fons, en algun moment de la meua vida vaig connectar amb què és el que jo volia fer més enllà de les prudències. Les prudències eren les consignes familiars: fes-te professor, fes-te funcionari… Però en algun moment, al voltant dels trenta-cinc anys, vaig abandonar tota idea de fer-me funcionari, de fer-me professor, i vaig decidir, passara el que passara, llançar-me a la creació, a escriure i a muntar una companyia de teatre, i a no esperar que m’ho contaren. Això s’esdevingué el 2013 a partir d’una formació expressiva i de corporalitat que vaig fer i que va ser molt revulsiva i em va confrontar amb mi mateix. En aquella formació em vaig visualitzar passant els anys i no prenent segons quines decisions de compromís amb l’art i la creació.

Ara que parles de La cançó del terrisser, la qual va obtindre el premi Evarist Garcia de Teatre en Valencià, em sembla que és una obra que entronca amb una forma de fer teatre característica d’autors com ara Pasqual Alapont o Carles Alberola i que reflecteix aquest tarannà nostre valencià que fa que ens riguem del mort i de qui el vetla o, dit d’una altra manera, que, partint d’un drama personal, siguem capaços de crear comèdies d’allò més divertides.

Jean Reno, l’actor hispanofrancés, diu que els francesos fan grans comèdies i millor que les espanyoles perquè els espanyols, que estan sempre en les lluites nacionals —que si els bascos, que si els catalans, que si els andalusos, que si els murcians—,quan tenen una crisi de coherència social, comencem a clavar-se ganivetades els uns als altres, i que el francés —òbviament ell parla des d’un punt de vista francocentrista—, quan detecta que té un problema amb els immigrants, fa una comèdia on s’autoretrata com a racista. I que fan igual amb tot. Bo, és la seua mirada.

No ho sé. Jo crec que, d’alguna manera, això ho sabem fer tots. L’únic que passa és que els creadors s’han de donar el permís per a crear comèdia a partir de les ombres i això no és fàcil ni agradós. Fer-ho així va en la meua manera de ser. És per això que m’agraden tant Alberola i Alapont. Tots dos fan molt bé la radiografia emocional i caracterial dels valencians. Em captiva aquella capacitat de transformar i fer un heroi del pobre desgraciat, a l’estil de Woody Allen. Això entendreix i és un acte de valentia: que una persona puga baixar del seu pedestal egòtic, mostrar la seua ombra i animar tothom a riure’s d’ell, tot i que la majoria del públic no arribe a fer la reflexió de «si m’estic rient d’això, m’estic rient de mi també». Sí, és una cosa molt nostra.

Crec que obrir el cor, mostrar el que hi ha, mostrar les ferides i mirar-les amb unes ulleres de tendresa és un mecanisme molt sa. I és curatiu, no només per a l’actor que ho interpreta o per a l’autor o l’autora que ho ha escrit, sinó que és curatiu per a qui ho veu. Si qui ho veu s’hi identifica i s’emociona, també està sanant-se. I per a mi el teatre no només té una funció social de denúncia; té també una capacitat sanadora. Estic en la línia de Jodorowsky: si l’art no serveix per a sanar, no serveix per a res.

Durant alguns anys vas formar part del grup de Teatre Universitari a la Universitat d’Alacant. Què et va aportar i de quina manera va influir en la teua decisió posterior de dedicar-te professionalment al teatre?

Va ser el principi. Feia anys que no en feia i a través del Teatre Universitari vaig tornar al teatre actiu. Em va servir per a veure que hi havia una barbaritat de vida més allà del sainet. Jo havia deixat de fer teatre al poble perquè l’única oportunitat que tenia d’involucrar-m’hi en projectes com a actor era des de l’amateurisme i, bàsicament, amb sainets.

Jo volia fer altres coses i, com que no podia, vaig parar de fer-ne. Aleshores vaig arribar a la universitat i, ves per on, m’hi vaig topar amb textos de Pere Calders, Karl Valentin, Ionesco, Sergi Belbel, i em vaig dir hosti, hi ha tot un món que no coneixia! Allí vaig descobrir el teatre de prestigi, el de bona factura, no costumista, en la meua llengua, i em va rebentar el cap perquè hi havia tot un univers de Galcerans, de Belbels, d’autors europeus traduïts, accessibles en la meua llengua.

Això em va col·lapsar en positiu. I el Teatre Universitari, concretament, tal com estava dissenyat en el seu dia, com a Aula de Teatre en valencià, era important perquè vertebrava i vehiculava molt, cohesionava molt. Hi ha molts alumnes de Magisteri i d’altres carreres que s’han posat a fer teatre en valencià a la universitat, i no només a hacer la versión en valenciano: era teatre exclusivament en valencià. Hi ha molt d’alumnat que s’ha recuperat per a la llengua: alumnat castellanoparlant d’Alacant que es va llançar a la piscina; que, per practicar la llengua, s’apuntava en aquella aula; que avui són professors compromesos o són parlants de valencià. Per tant, el Teatre Universitari ha estat una plataforma per a la normalització lingüística. Per a mi, a més, va ser una oportunitat de fer segons quins passos: va significar l’entrada o el pont cap al teatre professional posterior.

Al 2016, i després d’un exhaustiu treball de documentació, vas estrenar Joanot, una obra que va tindre una acollida esplèndida i que, a hores d’ara, ja s’acosta a les cent representacions. A més a més uns mesos més tard l’obra es va publicar en Edicions Bromera. Podríem dir que, per a Joan Nave i per a Esclafit Teatre, hi ha un abans i un després del Joanot?

Joanot es la segona obra que vaig escriure dins de la companyia Esclafit i puc assegurar-te que ha estat com fer un màster. Les dificultats que vaig tindre per posar-la en peu sense tindre experiència en producció, per generar una gira que ara fa sis anys que va en dansa i per a compartir-la amb segons quins tipus de públics, no sempre fàcils, amb quasi cent bolos, ha fet que avui dia em pose davant del públic d’una altra manera. Em pose davant del públic sostenint l’eventualitat: passe el que passe jo sé que podré tirar avant. I me n’han passat de tots els colors, de positives i negatives! Joanot m’ha donat molts disgustos però moltíssimes més alegries, algunes d’elles incommensurables. El fet que darrerament s’estiga fent tant en teatres com en espais històrics n’és una. I, damunt, és la primera obra que vaig publicar en Bromera. Va ser la meua entrada en les editorials. Sí, i tant, hi ha un abans i un després del Joanot.

Recorde que una vegada, en un projecte que vam compartir –tu, com a actor, i jo, com a director–, abans que et poguera donar cap indicació sobre el teu personatge em vas dir «un moment, vull dir-te abans de res que no m’agraden els directors que et fan el paper i volen que els imites» (riem tots dos). Ara que hem parlat de Joanot,on representes un paper d’enorme complexitat, explica’ns com és el teu procés de creació del personatge.

En els processos de creació del personatge, quan el director me’l representa és com si m’explicara un acudit o em rosegara un préssec per si jo no el poguera rosegar. És com privar-me de la llibertat de descobrir-lo tot sol. Jo ho sent com una invasió. Probablement altres actors no ho deuen viure així, però jo entre molt en autodefensa i, per tant, necessite trobar-lo per mi mateix. Saps què passa? Que, si no, sent que estic obeint, i jo soc molt cabut, em costa molt obeir (riu.) És com quan et marquen per on has de caminar i aquest fet et lleva el plaer de la caminada. Per això necessite que arribar a un personatge haja sigut el fruit d’un esforç i d’una troballa personals, perquè em fa un gust enorme tindre la sensació que he trobat el personatge. Recorde que una vegada anava amb cotxe amb un bon amic que, ves per on, es diu com tu (riem tots dos) a fer un bolo a Relleu. Jo, en aquell moment, estava destrossat per motius personals i, a més a més, perquè el director de l’obra em feia patir de valent. I aquest amic m’ho va dir ben claret: «Nave, el teatre es fa per a gaudir, si no, no té sentit». Doncs això (riu).

Bo, ara ja sabem que no t’agrada obeir, però el procés de creació del personatge…

Hosti, és de veres. És que a voltes m’enrotlle i se me’n va el fil. Bé, el procés és rar d’explicar perquè no té un mètode. Tradicionalment el treball de taula ha sigut molt important, però les noves dramatúrgies —que cada volta participen més de la creació col·lectiva, l’expressió horitzontal (allò de crear sense que hi haja una distància de grau ni jeràrquica entre l’actor i el públic, fins i tot incorporant el públic dins d’escena)— donen poc peu a aquest treball de taula. Jo no és que siga clàssic ni que m’agrade especialment el treball de taula, però a mi m’ajuda, perquè en la primera lectura que faig a ma casa jo ja he començat a crear. Hi ha elements de la vida d’aquell personatge que, per analogia, se m’acosten personalment. Al final treballe des d’una memòria d’historial afectiu, familiar. Si, per exemple, Joanot era una persona que havia arribat a una certa edat amb algunes coses pendents i no fetes, amb una vida no viscuda i amb la consciència que no la viuria mai i, per tant, amb un cabreig important, intente buscar les analogies amb la meua vida. Per tal de fer-ne una substitució, com proposava Strasberg? Doncs no sé si busque fer-ne una substitució, però és cert que m’ajuda moltíssim veure de quina manera m’involucra. Jo soc poc físic, no he treballat mai des de la part física, no tinc aquesta racionalització. Per a mi Joanot parlava i es movia d’una manera concreta, però potser era més racional que orgànic. Al final necessite visualitzar. Em funciona si tinc la imatge creada de qui és i tinc el seu historial afectiu. I aquesta imatge per a mi és definitiva.

A continuació del Joanot, i tot seguint la mateixa línia d’intentar acostar els nostres clàssics al públic del segle XXI, poc familiaritzat amb la literatura medieval i també —diguem-ho clar— amb el teatre en general, vau estrenar @Rita_Trobador. És potser en la creació d’aquesta mena d’obres on es troben i es fonen el Joan Nave actor/dramaturg i el Joan Nave filòleg?

Sí, d’alguna manera s’ajunten filologia i dramatúrgia en el tipus d’obres que he estat fet fins ara. Això ha estat una troballa. Si m’ho hagueren demanat a la carrera estic segur que ho haguera fet a disgust pel fet que m’ho hagueren manat (riu). A partir del Joanot vaig descobrir que no només se’m donava prou bé allò d’investigar la vida dels personatges històrics, ficcionar-la i convertir-la, sinó que també em divertia molt, i que després, al final, el resultat emocionava i convencia, si més no a un nombre concret de gent.

D’altra banda estan les línies de la companyia. Hi ha qui pensa que és teatre històric, però no: és teatre en valencià. Aquesta és la línia de la companyia. Igual que fem teatre històric —tant se val que siga sobre les mestres de la República com de personatges medievals o de l’esclat de la Guerra Civil a Elx— fem també textos moderns, com ara Germans, de Pasqual Alapont. Però és de veres que, quan he hagut d’investigar, m’he sorprés a mi mateix gaudint-ne molt i generant uns textos que creen un cert interés. I això m’ho he trobat. No sabia que ho podia fer o, almenys, que podia divertir-me fent-ho. I ara pense que realment, si juntes totes les investigacions de textos històrics, quasi en faria una tesi, perquè només amb Joanot em vaig passar gairebé un any —on fins i tot vaig deixar de treballar— per poder investigar. En definitiva, és una tasca que està feta i que probablement continuaré fent perquè em diverteix. Em diverteix molt la part de documentació i, a més, em connecta amb aquella part d’estudi no obligat i que em vincula amb l’entusiasme, amb l’interés per saber. No soc un bon estudiant; no ho he estat mai. He sigut un mal estudiant amb bones notes (riu). I ací, com que ningú m’ho mana, és on puc trobar el meu context de llibertat i de generar les circumstàncies necessàries perquè es desperte l’interés.

Un interés que en Shoes, una obra bilingüe en valencià i en anglés, posa el focus en el tema dels prejudicis lingüístics.

Correcte. Buscàvem un text que els arreara bastonades als prejudicis lingüístics, tant pel que fa al valencià com pel que fa a l’anglés. Habitualment l’anglés, com a llengua de prestigi, no sol patir prejudicis lingüístics com sí que en pateix el valencià. Però l’anglés i el valencià comparteixen un mateix prejudici actitudinal que consisteix a no donar-me permís per a parlar-lo perquè considere que el parle malament. Tinc claríssim que hi ha gent que parla diversos idiomes perquè, a banda de tindre facilitat i haver-hi posat hores i energia, és també perquè es dona el permís de parlar malament, és a dir, posa en pausa l’habilitat comunicativa que té perquè parla en un idioma en què no se sent confortable. Però, gràcies a posar en pausa aquesta confortabilitat, afavoreix el fet d’aprendre. I aquest no donar-me permís de parlar-lo perquè el parle malament —la famosa frase recorrent de «es que para hablarlo mal, no lo hablo»—, al valencià particularment li fa molt de mal.

Per tant, el que subjau al text ja no és tant lluitar contra els prejudicis lingüístics en voga sinó animar la gent a parlar valencià allà on es trobe, encara que siga malament i amb una anglesa; a buscar punts de comunió i de contacte. I això es podia fer molt bé simplement amb allò de chico conoce chica. Tanmateix l’obra transita des de la comèdia fins al thriller com a recurs per tal de captar l’atenció.

Però Shoes no parla únicament dels prejudicis lingüístics.

No, jo no volia parlar només d’aquest tema. Necessitava que la història comparsa, la brasa que crema per davall de les flames, fora la del pacifisme. I ho necessitava perquè donem per fet que hi haurà sempre guerres, però assumir aquesta normalitat social col·lectiva és terrible. Aleshores per què ho donem per fet? No, un moment, hi ha moltes coses que ja no tolerem. La tortura, per exemple, ja no es tolera, i quan hi ha tortura es considera un crim de guerra o està penat. Ja no es pot torturar. Doncs per què assumim que sí que pot haver-hi conflictes bèl·lics?

D’altra banda, un altre tema que volia reivindicar és el fet del pedigrí informatiu. Ucraïna és envaïda i tots vinga la bandereta d’Ucraïna i l’atenció contínua dels mitjans de comunicació, mentre que a l’Àfrica o a Sud-Amèrica hi ha moltíssims conflictes oberts, mil abusos que fa el primer món i que no tenen gens de cobertura, no apareixen en les notícies, per la qual cosa arribes a la conclusió que, com que a la guerra d’Ucraïna l’ogre és Rússia i cal estar tots en contra de Rússia, la cobertura informativa és bestial, i la resta de conflictes romanen amagats. Doncs resulta que a partir del 1915 l’exèrcit dels joves turcs es va carregar gairebé dos milions d’armenis. Un país, Armènia, que la majoria de la gent no sap on és i que es troba a quatre hores d’avió d’Alacant.

És per tot això que sentia la necessitat de donar a conéixer aquell genocidi, aquella invasió, per tal reivindicar la via diplomàtica enfront de les guerres, i proposar un exercici de reflexió col·lectiva. I també animar a perdre la por de parlar de segons quins temes davant de l’alumnat. En realitat, més que oferir una obra per treballar les actituds lingüístiques, el que volia era contar una història de pau a través de la violència.

En @Rita_Trobador, a banda d’autor i productor, vas participar com a actor i com a director. Com es porta això de dirigir-se a un mateix? Diries que facilita o que complica el procés?

Per a mi no ha sigut gens fàcil dirigir-me a mi mateix. Va ser un procés en què vaig aprendre molt perquè no tenia la mirada externa, però, tot i que va ser un repte, va ser molt gratificant després: fer el sobreesforç de recordar el meu text, dirigir-me i dirigir Roo Castillo des de dins. Crec que no va eixir malament del tot perquè al públic li agrada, però partia de zero: va ser assaig-error, assaig-error… No comptava amb cap aprenentatge ni consell extern que em diguera «quan et dirigisques tu sol, fes-ho de tal manera». Ni idea! Però, vaja, hi vaig aprendre molt!

Tot i que Esclafit Teatre continueu representant aquestes obres, especialment en l’àmbit de l’ensenyament, a hores d’ara teniu en cartell tres espectacles més. No hi ha dubte que el 2022 està sent un any d’allò més intens i productiu!

Sí, és de veres. Continuem amb la gira de Germans, un text fantàstic de Pasqual Alapont que es va estrenar a la Muestra de Teatro Español de Autores Contemporáneos d’Alacant al novembre de l’any passat, i que ha estat rodant pel País Valencià amb un gran èxit de públic. És una comèdia a l’estil d’Alapont, amb el seu punt de tendresa, amb el seu punt d’humor esbojarrat. Un text fantàstic. La veritat és que tenim posades grans il·lusions en aquest espectacle.

D’altra banda estem representant El verí del teatre, que es va estrenar també al novembre de 2021. Et diré que va ser una estrena accidentada perquè preteníem fer-la un any abans, però, com que tot es va aturar a causa de la COVID, el projecte es va quedar adormit fins un any més tard. N’hem fet ja bona cosa de representacions, algunes per a públic adult i d’altres per a estudiants. El verí del teatre és un èxit assegurat. És un thriller que presenta diverses capes, diverses lectures i, per això, és capaç d’arribar a tot tipus de públic, inclús a una certa part del públic que potser desconeix, per exemple, què és la Il·lustració i, per tant, no és capaç de contextualitzar la proposta o d’interpretar els missatges subjacents.

Però, tot i això, és una obra que —i ho dic per experiència— entusiasma i interessa. Fins i tot hi ha hagut adolescents d’aquests que et reconeixen que en passen totalment i que no els interessa res de l’institut, que m’han dit que la representació els ha «flipat mogolló» (rialles). I això m’agrada perquè al final resulta que estàs captant l’atenció d’un adolescent que acostuma a passar de tot, amb un thriller i sense posar-los una pantalla davant. De la mateixa manera que és una obra capaç d’entusiasmar persones majors que no han passat per l’escola o, si més no, la tenen molt lluny ja en el temps, i que et confessen que s’hi han enganxat i els ha mantingut intrigadíssims.

I, finalment, tenim Quan no mira ningú, l’últim espectacle que hem muntat, una obra que podríem catalogar d’ecofeminista. És el primer text que va produir Esclafit Teatre. Allò va ser al 2015, però, com que al setembre de l’any passat la va publicar Bromera, i tot aprofitant aquest fet, ens ha fet il·lusió reestrenar-la amb actors nous —Diego Juan i Elena Brufal—, més joves, amb molta energia a l’escenari, perquè és una obra molt dinàmica, molt gamberra, pensada per a nanos dels últims cursos de Primària. També n’estem molt contens perquè no teníem cap espectacle per a tota la família i ara ja el tenim.

La realitat és que el fet circumstancial que hagen coincidit aquestes tres obres en un mateix any ens ha permés una oferta que cobreix tot un ventall de possibilitats: El verí del teatre està pensada sobretot per a instituts —tot i que hi ha ajuntaments que la demanen per a adults—, Quan no mira ningú és per a públic familiar i Germans, per a públic adult.

I, per acabar, tens algun projecte nou en ment?

Ara per ara, no. Bo, no i sí. Ara mateix estic participant amb una obra per a Primària que es diu Beluga,en un projecte de la Conselleria d’Educació que es diu L’escola fa teatre. Hi he participat amb tres dramaturgues valencianes –Isabel Martí, Núria Vizcarro i Paula Llorens–, cadascú amb una obra, i el professorat de Primària podrà triar una d’aquestes quatre obres per ser representada amb els seus alumnes. També els impartirem formació teatral. És un projecte que pot ser molt bonic. Beluga és un obra infantil que tracta de la nostra relació amb altres espècies animals, del supremacisme de la nostra espècie i altres perles.

Potser és un bon moment per fer l’últim glopet de vi i acabar l’entrevista. Com cada vegada que parle amb Joan —molt menys del que ens agradaria a tots dos a causa de la distància geogràfica— tinc la sensació que el temps se’ns ha escapat volant. És per això que, abans d’anar-nos-en, manifestem la voluntat comuna de quedar un altre dia per tal fer una ruta per les muntanyes de Benissa. Aleshores, per la finestreta del cotxe, s’acomiada de mi el Joan més pallasso i gamberro, que de sobte es converteix en la señorita Mari Carmen, la secretaria particular del señor Nave, la qual, amablement em diu amb una veu atiplada: «Le transmito al señor Nave su intención de verlo de nuevo a usted y haré lo posible por cuadrar su agenda para concertar esto que usted propone. Un abrazo. Adiós, adiós, adiós.» Artista.

Pel seu interés hem publicat aquesta entrevista feta per Joan-Lluís Moreno Congost i publicada el 26 de novembre de 2022 a La Veu dels Llibres.