La Sociedad Cultural de Benissa; per Joan Josep Cardona

Per a definir que és un casino de poble s’ha de llegir a Azorín. El més immediat que descriu serà el del seu poble que és Monòver. Don Jordi Valor, inspirat per tan sublim literatura parla en “El ducado de Bèrnia” del de Benissa. Però el nostre, que pren el nom de “Sociedad Cultural Recreativa”, no el coneixem per casino. El casino de Benissa era qualsevol bar que a més de la barra podia tenir espai suficient per posar mitja dotzena de taules amb les corresponents cadires. Allí anaven jornalers del camp i algun treballador de les fàbriques de mobles. Prenien cafè i jugaven a la brisca. El lloc que il·lustra la novel·la de Don Jordi és un establiment ample i és conegut per “La Cultural”. Te una barra ben assortida, una llotja on tocava la orquestra Bolero, el billar, la radiogramola i moltes taules i cadires. Al racó de l’estufa li diuen “Rincón de la prensa”. Tots els dies el Coixo dels diaris subministra “Las Províncias”, “Levante”, “ABC” i els dissabtes “7 fechas”. És un refugi on per la vesprada va Don Paco el notari. El cambrer li porta un cafè. A vora les sis l’acompanyaran els mestres de l’escola, algun metge i ja més tard va el tio Vicent de Palero. El tio Vicent és la persona més llegida del poble. És tallista de mobles i pinta quadros. S’ha especialitzat en fer còpies. Ningú els ha vist mai, però hi ha constància.

La Cultural és un centre elitista i justifica el seu nom mantenint al pis superior una biblioteca. El seu fons és pobre. Són donacions dels socis més il·lustrats. La junta directiva manté en el seu pressupost un capítol per a noves adquisicions. Únicament compren, quan s’editen, els premis “Planeta” i “Nadal”. En algun instant la societat va deixar que la banda de música podia fer allí els assaigs. L’exercici musical li produeix a l’artista sequedat de gola. Cal beure i això incrementa el benefici del conserge de la societat. Els socis saben que comparteixen local amb els artistes de la solfa. Els veuen a la barra del bar, amb el clarinet a sota l’aixella prenent un cafè. Els socis mai pugen a l’estança superior. Ni a prendre llibres ni gaudir de la “Verbena de la Paloma”. Els socis fumen, truquen i beuen. Anís Herba a l’estiu i conyac a l’hivern.

L’accés a ser soci no és fàcil. S’ha de tenir l’aval d’altres dos ja veterans i discutir-se l’admissió en junta general. Pensem que la fundaren en l’any 1931 persones tan il·lustrades com el metge Don Pedro Crespo i el senyor Albanell administrador de Correus. Els feren costat els industrials del moble i la petita burgesia. Les seves senyores no podien ser sòcies, però anaven del seu bracet els diumenges i festius a prendre’s el vermut i a la fira de Sant Antoni, Carnestoltes i Nit Vella als balls. Era un lloc respectable amb unes normes com se solia dir de “correcto comportamiento y urbanidad”. Però a la fira es jugava fort al “monte” i al “subhastat” i corrent abundant el licor graduat s’afluixava la llengua i la biografia més digna corria el perill de ser posada en qüestió.

Un lloc que, podria ser considerat, dins de la modèstia pobletana a un qualsevol casino dels lords anglesos, feia amable la convivència, originava trobada, es podia aparaular la venda de la collita i els senyors Ivars, Martínez i Sala un dormitori i als balls aparellar nuviatge entre la pollada de la gent selecta del poble. Però tot això, i tenir la consegüent importància, no era res en comparació amb l’esperit d’emulació que dins dels seus salons provocava en les diferents capes socials el frec a frec amb alguna notorietat que circumstancialment havia decidit viure al poble. Per exemple: les filles del metge Feliu i la senyora del notari Don Miquel Antic marcaren la tendència de la moda del vestir femení i Caye Cervera ens posà al dia de les coses de València. Era tan potent el viri social que en prendre possessió Don Paco Estela de la notaria, observant el ranci ambient local i plenament deprimit canvià de parer i degué el seu amor pel poble on estigué trenta-un anys, al fet de passar la nit vella al ball de la societat on rebé acolliment de part dels Pepe Bonifacio, Juan Vallesa i el propi Don José Bordes, el veterinari. I aquí que estigué administrant anys i anys bon consell, cultura i paraula assenyada.

Pensava tota la meua generació que aquella aura de convivència, trobada i compartença, d’on el propi ajuntament s’assortia de notícies i necessitats empararia la nostra vellesa. Anhelaven viure aquell caliu que ens ajudaria a passar el fi dels nostres dies entre gent amiga i coneguda. Molts dels nostres contemporanis es feren una casa al centre del poble. Seria com tenir a tocar mà el llit domèstic i el selló compartit de vora la finestra del casino. Un final dels nostres dies tristament envolat quan el canvi social convida a viure isolat a la casa de camp, o el xalet a la Fustera mentre l’ample saló de la Cultural dorm buit, inactiu i com gran part dels seus antics socis mig mort, adolorit i amb les cames quasi, com se sol dir, per davant. Desolat ambient actual d’allò que es digué La Cultural de Benissa.