Lladreries; per Joan Josep Cardona

El senyor Pablo Navarro, allà pels anys vuitanta del passat segle, era l’arquitecte municipal de Benissa. A més de la seva ciència professional expressada en les seves visites aprofitava la confiança i ens posava al dia de la situació política. Per definir com anava acompanyada d’un progrés econòmic argumentava que ara els obrers tenien damunt de l’andami un receptor de ràdio. Eren aquells primitius “Philips” que tants bons serveis feu a causes diverses. Però, en l’àmbit més domèstic, els avanços de la modernitat van començar amb els foguers de petroli que redimiren a les nostres mares de les molèsties dels fogons de carbó. En un interval de pocs anys la petita revolució domèstica amb altres invents es veié acompanyada amb l’esclat de la present democràcia.

Els primers passos de la novetat política foren balbucejants. Llevat dels més posats en la situació la resta dels mortals eren espectadors en alguns casos, altres aprenents i la majoria perplexes. Les coses eren així i essent un camí nou sempre hi havia corbes, clots i costeres amunt. Però poc rodats en tal circumstància calia estar atents i vigilants sempre per on podrien vindre les tallades amb la nova situació.

Eixos dies em tocava a mi ser cap d’una sucursal bancària. En tal negoci, on a cada corba desconeguda sempre està la ratera parada, calia estar amb la parpella oberta i les orelles esmolades. I s’havia de viure amb eixe ai en el cor per quan existia una fauna humana a la qual els antics romans solien definir com faber est suae quisque fortunae. Sentència que ve a dir que tothom és propietari de la seva fortuna, i quan més aviat la faci millor. I es posava de manifest en un alt grau de perillositat quan veies entrar per la porta de la sucursal a un individu ben vestit i amb una cartera de pell entre les mans. I, pobre de mi, tal situació aparegué tal dia i a tal hora. L’interventor em tocà la porta del despatx anunciant que un elegant demanava audiència. Atorgada la vènia precedí a l’aparició una onada de colònia cara mesclada amb aromes de tabac ros i cafè amb dos gotes de guisqui. Prèvies les salutacions llençà sobre la taula amb aquell gest elegant de qui corre món una tarja de visita. El diminut retall de paper em feia sabedor que el seu posseïdor (suposadament) picava alt en una dependència oficial. Em feia sabedor que en breu obriria un substanciós compte corrent, però abans em deixava damunt de la taula un projecte urbanitzador i que donada la forta competència ja estava començada precisant un avanç de l’immediat préstec que ja em sol·licitava. Comprendran vostès el meu astorament on la primera reacció fou posar les orelles en situació d’alerta i dominar el colpejar del cor. Però el meu àngel de la guarda, que té unes ales com a canyissos, solcà l’aire enrarit de l’oficina i m’aconsellà donés a la visita bones paraules i una reverent inclinació de bescoll. I així vam quedar per altre dia.

Tan prompte vaig veure que la visita pujava al seu flamant vehicle vaig fer jo el mateix amb el meu pobrissó Renault 7 i, pel camí contrari vaig enfilar cap a les verdes muntanyes de l’interior comarcal on la presumpta urbanització estava, segons el seu informe, ja avançada. I efectivament aquell rodal de pins i romers tenia, junt a la paleta del vedat de caça, i marcades a terra, unes línies de calç i res més. Tot seguit em vaig encaminar a l’ajuntament i a una coneixença que jo allí tenia li vaig demanar si tenien previst autoritzar una massiva construcció de xalets. Allí ni res sabien ni res pensaven i no havia altra utilitat del tossal que no fos la pastura de les cabres i un que altre buc d’abelles. Posat el cas a la superioritat de que ens volien clavar marro, vaig advertir de la perillositat de l’assumpte i que fent ús de la seva autoritat advertiren als polítics decents que per la geografia anava un verb solt dels que piquen i volen.

Ara que ja tots vostès estan al corrent de les múltiples teranyines que actualment enterboleixen el món de la política seria oportú no perdre l’oremus. No obliden que en el populare imperium, en tot col·lectiu humà, o qualsevol forma d’associació que vulguin vostès imaginar, sempre hi ha, com solen dir en el veí poble de Xaló, ventres desventrats i cabassets terrers. I serà obligació nostra estar sempre ben llegits, plenament informats i no perdre la voluntat de viure de forma decent i en permanent estima de l’honestedat. Clar que tot això no serà possible si no escoltem la sentència de Joan Fuster en allò de que si no fas política te la fan en contra teva. Tot tan antic, tan conegut i eternament present amb inesperades sorpreses que acollim amb desconhort i un punt de tristor.