El carrer ample de Sant Josep; per Joan Josep Cardona

Els antics artífexs del canvi de l’estructura urbana de Benissa, succés que tingué lloc al segle XIX, pensaven en carrers llargs i places amples. Durant segles havien vist transcórrer la seva vida enforfoguits dins de les muralles. Volien, necessitaven, veure llum, fugir de les humitats i a ser possible tenir a la vista l’horitzó marítim. Tal voluntat era compartida per la vella aristocràcia agrícola que contagiada per aquelles modernitats de València prengué les decisions transcendentals. Els germans Feliu Valero parcel·laren els seus quartons immediats al portal de ponent de la muralla, feren un palau i obriren l’actual carrer del pare Melchor. Imitats pels Torres Ivars del Povil i la baronessa de Bugete i el seu marit, el senyor Joaquim Feliu i Rodríguez de la Encina, convertiren els horts de morera i tarongers en solars urbanitzables i deixaren via lliure a que l’acordió de cases i casups donés el do major camí del convent.

A vista de pardal la trama urbana benissera s’assemblava al que Pascual Madoz ens descriu com “dos calles largas y paralelas” que suposem serien els carrers Sant Domènec i el Sant Nicolau. I entre ells la despectiva visió de “casas de mala construcción y aspecto mezquino”. I deuria de tenir raó i d’haver-se editat el seu diccionari cinquanta anys després, en veure els carrers Sant Joan i Sant Sebastià fets amb més possibilitats econòmiques, amb bones fustes i pedra picada al portal la redacció li hauria eixit més amena. I seguint amb eixa vista panoràmica hauria observat que els dos grans carrers llargs i paral·lels acabaven amb un ample i solejat espai que per les seves proporcions a la gent li donà per conéixer-lo com el Carrer Ample, que la pietat posterior el batejà amb Sant Josep.

En eixe carrer dotat en la gran majoria de cases de tres plantes, de carreus de bona pedra i uns voladissos de taulell massís, mansions que fan patent que la pansa es venia a bon preu van tenir els meus pares el seu primer domicili. I en eixe racó sa, amorosit per la campana de Santa Anna del convent de franciscans un dia de Sant Valentí, fa ara vuitanta anys, en plena nevada, va nàixer aquest servidor de vostès. I fou un naixement musical compartit a parts iguals entre els gemecs de ma mare, els meus primers plors i la música de “Los gavilanes” que assajava la banda de música de Don Manuel Tomàs separada de ma casa natalícia per un petit hort de llimeres. Una situació tan musical s’havia de celebrar com cal. I mon pare, Don Felipe, tingué la humanitat d’oferir als tècnics de la solfa una botella de conyac “Siglo XIX”, una delícia del paladar.

Ara el meu carrer natalici està obert en canal a causa d’unes obres de remodelació. Les diverses corporacions sempre han tingut predilecció per prendre-li allí el pols a la modernitat. En el remot principi del carrer la separació era un enfilall de la tradicional cinca de vora mar feta amb bon gust i simetria i limitant-li les voreres amb bons carreus de pedra tallada de Canelles. Anys després disminuïren la lluminosa eixamplada amb un jardí que unes vegades desolat, altres amb alguna palmera ens ha acompanyat quasi tota la nostra existència. Actuacions que oblidada aquella via tan ampla per fer la fira, els castells de foc de les festes, el corpus del convent i les corregudes de bous tan sols serví posteriorment per ubicar els animats mercats del dissabte.

Quan t’arriba la vellesa i comproves que el cens humà que has conegut ja és estantís únicament et queda el recurs al paisatge per reconèixer-te com diuen els castellans “en tu mismidad”. En veure’t desolat també per una pèrdua de geografia coneguda, ara en carn viva, despersonalitzat i com una rèplica de qualsevol altre poble no és estrany que els que comparteixen amb tu edat, vivències i sentiments no deixen de lamentar-se. Les poques anses a les que et pots agafar en la reconeixença pròpia, la de la gent coneguda i en definitiva allò que se sol dir “ànima de poble” et cauen en semblant forma que ho fan les forces vitals, aquelles que un dia et serviren per caminar cap al convent xafant el carrer de Sant Josep. Pujaves la costereta i en aplegar a la plaça conventual podies veure el teu poble, amb la torre del Capità i els campanars de l’església encara sense les properes agulles. Eixes coses prenen el nom de comprensió generacional. I és clar que tota generació té tot el dret del món a fer canvis i substitucions. Ara bé, perdre les referències és, al bon dir dels clàssics anar com el tio llenya, en una sabata i en una espardenya. Bona vista tinga’m que diuen els cegos. Si és que apleguem a veure rebrotar la palmera i els tarongers ara secs, marcits o cabrejats.