No és cap novetat dir que la comarca pateix una sequera històrica. El més apropiat seria parlar de que es tracta d’una més de les que tenim constància documentada. Tot per quan vivim en una geografia que al seu extrem sud en la denominada “Hoja nº 822” editada l’any 1961 per l’Instituto Geológico y Minero de España, cubeta formada pels termes de Teulada, Benissa i Calp, un dels redactors parla d’una geologia descrita com “secano rabioso”. És una expressió tècnica que als vells funcionaris municipals del negociat del cadastre els feu gràcia i en els seus informes l’afegien com a mostra de la seva erudició. Però en aparéixer cíclicament aquest flagell atmosfèric i tenir que viure la gent de l’agricultura no hi hagué més alternativa que conrear cultius espartans i aclimatats a patir. Així uns anys per altres el “secano rabioso” donà prou de sí per anar tirant amb una economia basada en la pansa del raïm i que siga el que Déu vulga.
Quan els llauradors del passat al vent estiuenc del llebeig l’anomenaven Sant Llebeig sabien que gràcies a la seva modesta aportació d’humitat el raïm madurava i la collita es salvava. Encara que s’ha de dir que l’acumulat anual d’aigua de pluja era pel terme mig de 500/600 litres. Una informació que devem a l’estudi que es publicà en l’any 1972 pels tècnics contractats pels ajuntaments de la comarca. Corresponia a la sèrie de 1951 a 1970. La més antiga, la que va de 1943 a 1951 havia tingut dos màxims excepcionals corresponents a 1945 (782 litres) i 1948 (825) dades que recull el geògraf José Quereda i que extrau de l’observatori del convent de franciscans de Benissa. Però en qualsevol cas amb els ja dits 500/600 litres la pluja era la correcta i les coses rutllaven com cal.
En el període de 1910 a 1915 la normalitat de pluja no respongué a la tradició i els màxims anuals arreplegats tenien una mitjana entre 250 i 295 litres. Situant-nos en aquell context temporal on l’economia depenia de les collites del camp la catàstrofe fou absoluta. Sensible l’ajuntament benisser a la calamitat decidí eliminar els arbitris carregats sobre els aliments a fi d’evitar la pujada de preus. I a l’autoritat municipal s’afegí la parroquial que li participà que “el día de mañana (19 febrer de 1910) a las dos y media se iban a hacer rogativas pidiendo a Nuestro Señor lloviera para mejorar los campos y suplicando la asistencia de los señores del Ayuntamiento”. Ignorem si les peticions van tenir efecte en conseqüència a que per abril de l’any 1912 un grup de jornalers desesperats es presentaren a les portes de l’ajuntament demanant jornals a causa de que no eren contractats degut a l’empobriment dels propietaris que ja portaven dos anys sense fer collita. Però les frases fetes i els refranys s’han construït sempre a partir de les experiències. I en aquest cas aquella que diu que després de la secada ve la gran ploguda arribà al desembre de l’any 1922 originant unes malifetes antològiques que es tornarien a repetir en els anys 1957, 1971 i 2007 que deixà el màxim registre (1488 litres).
És comprensible que infortunis com aquests, i pensant en el context històric, que una secada de tan perllongada duració era un sinistre i causa d’incomptables problemes i més quan els remeis per pal·liar-la eren quasi inexistents. Pobles del voltant, com així era Senija, terme absent de fonts, havia de recórrer a la llunyana de Paratella o al Pouet de Berdica per a subministrar-se d’aigua i tan sols la precisa per al consum humà i el bestiar. Semblant situació es vivia a la partida rural de Pinos, on la majoria del terreny és muntanyenc amb un substrat rocós que dificulta fer pous profunds i per tant a mercè de la poca capacitat dels aljubs i que obligava als habitants a recórrer a la font de Bèrnia també castigada evidenciant el seu poc cabdal.
Ara, que comença l’estiu el registre anual que presenta Benissa és tan sols de 80 litres amb un notable desequilibri respecte als del període 2014 a 2023 que oscil·la entre els 418 de 2018 i els 598 de 2022, que formen la reserva de la qual ara vivim. En aquesta circumstància hem aplegat a la present situació on és visible l’estrall de conreus com els de la vinya on no s’ha pogut ni fer la desmondà i molts ceps no han brotat. I arbres tan resistents com les figueres tenen uns brots que no superen els dos pams. Res a dir de la mort de les pomeres, caquis i el patiment dels nesprers i els cítrics. I, cosa mai vista els propis pins comencen a morir. Vivim, està clar una sequera històrica.
Comentaris a la notícia
Voleu deixar un comentari a la notícia?