No cal apurar-se; per Joan Josep Cardona

La primera quinzena de setembre és un temps de propina. Un espai temporal ple d’indefinicions atmosfèriques on mai saps si afegir al llit el cobertor o continuar tapant-te amb el llençol. Si transferim la situació a l’estat emocional tan prompte t’agrada continuar prenent el ros a la primera hora nocturna com anheles perdre de vista la perenne basca. En qualsevol escenari ja admetem que entrem en un canvi perquè una cosa és el calendari sideral i l’altre el corresponent a l’acabament de les vacances. Inevitablement la psique es trastorna i no tolerem tornar a les rutines. Especialment els ciutadans espanyols en liderar el rànquing mundial de consum de benzodiazepines (ansiolítics i somnífers) posa de manifest que alguna cosa no va bé. Algunes activitats humanes són més proclius a sofrir síndromes d’ansietat. Posem algun exemple. En casa, on és coneguda la nostra aportació al món de la docència que tant va de professionals universitaris a la més compromesa de la primera escolarització parlen de com molts companys del centre ja demanen a principi de curs o atenció mèdica o la radicalitat d’una baixa laboral. Diguem-li ansietat, desequilibri psíquic, depressió o, directament poca fe en el sistema. No és cosa dels efectes climàtics, però tot conflueix i per tant s’acumula i ens deixa amb una cama a l’aire.

Un dels nostres docents que exerceix la professió dins de la borsa de treball i a una distància de Benissa de sis-cents kilòmetres fa la suplència a una companya que porta fora de circulació prop d’un any. Revisió rere revisió mèdica del seu estat ratifica que la seva salut està seriosament avariada. Afegim que el nostre suplent ha de viure de lloguer i fer front a unes despeses extres amb un sou que poc justifica l’esforç acadèmic per accedir a la titulació. I, si volem transmetre aquest estat de coses a altres diferents professionals, tindrem ocasió de comprovar, com jo mateix aquesta setmana, que un problema de cablejat d’internet l’ha resolt un ciutadà llicenciat en enginyeria que no troba altra forma de guanyar-se la vida que anar substituint fusibles. Paga 800 euros de lloguer i condueix un cotxe que cau a trossos.

Aquestes escenes quotidianes incrementades per causes climàtica-depressives les pots contemplar des de l’evident impotència, la resignació cristiana, la coneguda lectura de llibres d’autoajuda o la més directa prescripció mèdica d’un antidepressiu. Però en l’acumulació de lectures, rebost inesgotable de recursos per tirar pel dret trobarem que l’humorista Julio Camba en la seva divertida selecció d’articles publicats sota el títol de “Ni Fuh ni Fah” ja ens advertia que en totes les èpoques són conegudes les transicions que venien a ser com una mena d’estacions de trens amb parada i fonda on no hi havia més remei que esperar. I en això estem.

Però més modernament un escriptor, que com de fet és l’hongarès Làszló Krasznahorkai, infinitament més radical apunta en una entrevista feta en rebre un premi literari que no tenim ni la menor idea a on deuríem anar malgrat el gran cabdal de la nostra intel·ligència i que en definitiva, de no posar els mitjans adients ens portarà al camí del no res. I posant més ingredients agrega la col·laboració d’una massa humana emplenada d’estupidesa. Paren-se vostès a mirar la realitat i ja trauran conseqüències.

Pensat en semblants situacions l’emperador Marc Aureli en alguna treva d’aquelles guerres que mantenia amb els sarmates trobava temps per deixar-nos les seves “Meditacions”. Jo suposo que salvant les distàncies temporals les seves preocupacions poc més o menys serien semblants a les nostres pròpies intranquil·litats que són la directa deriva a les fluixedats anímiques que en temps pretardorals tots tenim. Tots els humans, escrivia l’emperador, som un complement del sistema social i tota activitat nostra deuria ser complementaria d’eixa mateixa vida social. Però som en temps de represa i aquesta eventual transició d’un temps de vacances a unes realitats de tan poca amenitat són dures de superar. Pot ser que individualment o intentem posant de part nostra la bona voluntat. Però amb el pessimisme de l’esmentat escriptor hongarès fugir del tal evident i actual clamor de les estupideses és una titànica llavor que no deixa més alternativa que fer aquella parada i fonda de Julio Camba, mirar el temps que fa, veure caure una fulla de la propera tardor i assaborir un cafè amb llet de la cantina. I tal com dia l’enyorat Baptiste Xalefa, tot menys apurar-se, però de part nostra fer possible que aparega el tren que ens traga del túnel.