Fortificació de la costa alacantina

Com veurem més endavant, encara que els atacs dels corsaris barbarescs a la costa alacantina van ser nombrosos en aquella època, moltes poques vegades es van atrevir a endinsar-se a l’interior, i eren els moriscos que desitjaven anar-se’n amb ells els que s’acostaven a la costa.

La vegada que més endins van arribar (no només al regne de València, sinó a tota Espanya) va ser a l’octubre de 1529, quan, dirigits per Cachidiablo, lloctinent del cèlebre pirata Barbarroja, els corsaris barbarescs van saquejar Parcent i Murla.

Després coneixerem amb més detall els danys que van patir ambdues poblacions; ara ens centrarem al text següent, escrit per l’historiador Prudencio de Sandoval uns setanta anys després d’haver ocorregut els fets: “(É) la víspera de San Lucas, día 17 de octubre de 1529, apareció en el mar de Altea el lugarteniente de Barbarroja, el famoso pirata Cachidiablo, con once fustas y cien turcos en cada vandera, de seis que apeó, con los quales y con hombres pláticos de allí que guiaban llegó a Parcent aquella noche sin ser sentido. Recogió los moros de aquel lugar con sus mugeres, hijos y ropa. Embió luego dos compañías a Murla, los quales hizieron otro tanto y cuando amaneció tenía de ambos lugares y de otros de por allí mas de 600 personas y mucha ropa, que todos se llevaban cuanto podían (É) entrando esta vez los Turcos más adentro que nunca en España avían entrado por tierra, porque ay tres grandes leguas desde Murla hasta el río de Altea por donde entraron”. A més de Parcent i Murla, Cachidiablo es va endur amb ell moriscos de Benigembla, Vernissa, Alcanalí i Mosquera.

Aquesta és la primera vegada que es va despoblar l’aljama de Murla. Cent trenta barons van fugir a Àfrica, acompanyats de les seues dones i fills. Es coneixen els noms de tots ells, així com els seus oficis (tres o quatre alfaquís, set cadís). També es coneixen els noms de qui va repoblar l’aljama de murla, ocupant les cases abandonades per aquells. Dihuit anys després d’aquella fugida massiva, tan sols es repetien cinc cognoms: Murlí i Menorquí són dos d’ells, gentilicis que denoten tan clarament la seua procedència com Granadí, Cosentayni, Alcalahí, Viscahí, corresponents a alguns dels repobladors.

ATACS BARBARESCS

En el seu llibre de 1901 “Los moriscos españoles y su expulsión”, Pascual Boronat inclou una relació cronològica dels atacs barbarescs més importants que hi va haver al regne de València durant el segle XVI, basant-se en cròniques anteriors, com la de Gaspar Escolano (1611).

Diu Boronat que en 1534 els pirates van atacar la baronia de Parcent, enduent-se captius a Pedro Andrés de Roda, senyor de la baronia, amb la seua família i criats. Però heus aquí que Severino Giner, en la seua “Història de Murla”, posa en evidència l’error de Boronat (copiat d’Escolano i arrossegat fins ara per infinitat d’historiadors), en contrastar aquesta informació amb allò escrit per Prudencio de Sandoval, historiador de l’emperador Carlos, a la fi del segle XVI. Segons Sandoval, va ser el 17 d’octubre de 1529, vespra de Sant Lucas, quan el pirata Cachidiablo va desembarcar amb els seus homes a Altea, tal com hem vist anteriorment, en la incursió que més lluny va portar terra endins els barbarescs. A més de Parcent, van atacar Murla, enduent-se els moriscs d’ambdues poblacions. “Embió contra ellos el Conde de Oliva D. Serafín de Centelles, cuya es Murla, cosa de 60 cavallos (É) pero no hizieron cosa que importase algo”, conta l’historiador imperial. I és que, abans d’emprendre la fugida cap a la costa, moriscs i corsaris van saquejar tot allò que van poder en ambdós llocs. A Murla van destruir l’església i l’abadia, després de desvalisar-les.

En 1543 Guardamar va ser atacada pel pirata Salah Rais (ra’is significa “patró de vaixell”, en àrab; que el castellà va assimilar com arráez).

En 1550 va ser el corsari Dragud, lloctinent de Cachidiablo, qui va dirigir un desembarcament de mil barbarescs prop de Benissa, que va ser rebutjat. Poc després, el 24 de maig d’aquell mateix any, els dèsset vaixells de Dragud van arribar a la costa de Sant Joan; van desembarcar els barbarescs i van saquejar el poble, enduent-se captives tretze persones.

El 8 de setembre de 1554 va ser la gent d’Altea, al comandament del comanador Sanctescreus, qui van impedir el desembarcament dels barbarescs que fins allí van arribar a bord de quatre galiotes. No obstant això, Altea va quedar destruïda i abandonada a mitjan segle XVI i no va començar a reconstruir-se fins finals d’aquest mateix segle, segons l’historiador alteà Juan Vicente Martín de Vesa. Si bé a la dècada dels 60 es va construir almenys una torre-almenara, guarnida amb artilleria.

Dos anys després, el 9 de setembre de 1556, deu galiotes de corsaris algerians van intentar desembarcar prop de Xàbia. Des de Dénia es van enviar dos-cents soldats per a evitar-ho, i ho van aconseguir; però els barbarescs van desembarcar de matinada prop de Dénia. Sis-cents d’ells van arribar fins el Saladar, però la descàrrega que van fer els dianencs des del castell els va fer retrocedir i tornar a embarcar-se, enduent-se com a únic botí dues mules i algunes cabres.

Però va ser sens dubte La Vila Joiosa la localitat més castigada pels barbarescs en aquella època:

En 1534 els de La Vila es van enfrontar amb èxit a una fragata corsària de tretze bancs. Al juliol de 1538 va ser assetjada La Vila Joiosa pels homes de Salah Rais, que havien arribat a les platges amb 27 galeres i fustes. Els de La Vila es van defensar amb valentia, però el virrei de València i duc de Calàbria va ordenar la retirada a causa del lamentable estat en què es trobaven les muralles. Una vegada abandonat pels vilers, el poble va ser incendiat pels pirates (Boronat torna a arrossegar un error del cronista Escolano, que va situar aquest atac al juliol de 1536 i que donava com a victoriosos els vilers).

A la primavera de 1546 sis galiotes barbaresques van intentar fondejar a Cap Negre, però els vilers ho van impedir, capturant a 78 d’ells, segons Boronat. A l’any següent van tornar a rebre els vilers la visita d’una galiota barbaresca de 18 bancs, fent-se amb ella a les roques de l’Albir, capturant 35 pirates i matant a la resta. I de nou a les penyes de l’Albir van capturar al setembre de 1549 els valents vilers una altra galiota barbaresca de catorze bancs, fent dihuit presoners, entre ells Amir Rais; i poc després una fragata d’Aspet Rais.

Fortificació de la costa alacantina

A causa d’aquests freqüents atacs, la Corona va ordenar en 1561 millorar la fortificació de la costa sud del regne de València. Amb la missió de dirigir la construcció de noves fortaleses, va arribar a terres alacantines l’arquitecte reial Juan Bautista Antonelli, el mateix que dirigiria després la construcció del pantà de Tibi.

En 1562 ja s’havia construït una fortalesa a Bèrnia i es projectaven altres. A més, el rei va manar organitzar una Companyia de Cavalleria de la Costa, que fóra capaç de desplaçar-se amb rapidesa i efectivitat davant qualsevol avís de possible atac barbaresc que arribara a través del sistema d’almenares.

Tan antic com el sistema de fogates que els corsaris i els moriscs utilitzaven per a comunicar-se, el sistema de torres-almenares servia perquè les autoritats conegueren gairebé immediatament l’existència d’una amenaça. Des de l’alt de cada torre es calava foc tres vegades al dia per a indicar que no hi havia corsaris (moros en la costa). Quan es produïa un atac, el foc que es feia formava una fumaguera; la notícia llavors es transmetia de torre en torre per mitjà d’aquests focs, fins a la del Grau de València, seu del veedor general de la costa. A més, cada almenara comptava amb una campana per a l’alarma i que servia per a avisar les companyies de cavalleria de costa, residents en pobles propers.

Hi havia doncs un gran nombre de torres-almenares en aquella època al llarg de la costa alacantina. Encara en queden algunes en peus, a pesar del lamentable abandó que han patit al llarg dels segles.