Feliç front a la mar de Benissa, per Bernat Capó

En la matinada d’ahir, dia 11 de març, Salvador Soria, nascut l’any 1915, al Grau de València i nomenat fill adoptiu de Benissa per acord unànime dels membres del Consistori, va morir quan es disposava a desplaçar-se fins l’Hospital de Dénia per causa d’unes lleugeres molèsties al cor, ja danyat en la seua llarga lluita per la vida. Des de molt jove ja va conèixer les dificultats que va provocar la ruïna familiar, vinguda a menys des d’una posició de benestar. Va treballar com a aprenent de mecànic, més tard va trobar ocupació en un taller de marbres i va ser allí on va descobrir que l’escultura, l modelar el fang, la pintura i els policromats formaven part de l’horitzó cap al qual havia d’encaminar els seus passos.

La rebel·lió militar de l’any 1936 va posar fi als seus estudis a l’Escola d’Arts i Oficis on s’havia matriculat per convertir-se en escultor diplomat. Va prendre part en la contesa civil amb destinació a la província de Terol aconseguint els galons de cap. El seu desig d’ascendir el va dur a l’Escola Militar d’Enginyers on va aconseguir la graduació de tinent. Després d’un temps de gran activitat artística a Catalunya, al febrer de 1939 es va dirigir a França i a Perpinyà, ciutat a la qual va arribar realitzant el recorregut a peu, va ser detingut per la gendarmeria que el va traslladar a un camp de refugiats a Setfonds. Tot el temps que disposava el va emprar a realitzar dibuixos i especialment aquarel·les que venia o canviava bé fora per menjar o medicaments. Va organitzar una exposició que va ser tot un èxit fins a tal punt que les autoritats franceses el van alliberar de bona part de les seues obligacions i es va dedicar a il·lustrar les parets de l’ajuntament de la localitat.

Amb l’arribada de les tropes alemanyes va canviar la seua sort i va ser reclòs en un camp de concentració molt proper a Setfonds on, en el curs de la seua estada, havia conegut a Arlette Roldes, excel·lent pintora i reconeguda escultora, amb la qual es va casar aconseguint amb això la llibertat i la seua regularització al país. Va instal·lar una fàbrica de sellons de bicicleta -en moments de bon humor, ja de tornada a Espanya, ens deia que amb algun d’ells s’havia aconseguit el triomf al Tour- que li va anar molt bé especialment perquè li va permetre dedicar molt més temps a l’activitat artística.

De tornada a casa i després d’un temps a Madrid va prendre la decisió de buscar un lloc tranquil a la província alacantina i el va trobar a Benissa on, sense por d’equivocar-me, puc afirmar que va ser profundament feliç a la seua casa front a la mar, entre les vinyes i l’arbreda fruitera del seu camp i el reconeixement i respecte generalitzats entre els habitants del poble al qual va tindre la delicadesa d’obsequiar amb el disseny del Monument a la Llibertat, el primer que es va realitzar al país ja democratitzat. Benissa -en el seu himne es canta que és noble i senyora- va saber correspondre la generositat de l’artista creant el premi que porta el seu nom i que es va convocar amb notable participació. Però calia fer una mica més, obrir els braços a aquest “benisser” des de l’any 1969 i això es va aconseguir amb el nomenament de fill adoptiu, títol que es manté a través dels temps i entre la curiositat dels nous habitants que van omplint de preguntes els records. Benissa i Salvador Soria Zapater, el valencià del Grau, units per i per a sempre.

Un escriu des de la tristesa de la pèrdua i el dolor de l’absència d’un amic entranyable que deixa un buit en la vida d’impossible recuperació, potser tan sols amb la seguretat de la memòria inesborrable i volguda.