Les notícies dolentes també poden arribar de matinada. Em va passar ahir amb una trucada telefònica que anunciava la defunció de Salvador Soria, un dels més importants representants de la plàstica espanyola contemporània i que fa ja molts anys va decidir establir la seua residència en la localitat alacantina de Benissa. Allí, a la partida de Benimarraig, des d’un xalet-estudi sense nom on cada dia podia contemplar el canvi de color dels núvols que apunten pel penyal d’Ifach, el valencià del Grau se’ns acomiadava de cop, aquesta vegada sense avisar. Tenia 95 anys.
Vaig conèixer personalment Soria amb motiu d’una exposició seua i, des d’aleshores, hem conreat des de la distància una discreta i telefònica (en la majoria de les vegades) amistat que, de tant en tant, es reafirmava amb una reunió d’amics a la meua casa de Biar, al costat de companys pintors i intel·lectuals com Bernat Capó, Pepe Azorín, Joan Castejón, Arcadio Blasco o Javier Lorenzo, o bé al seu idíl·lic retir prop de Venta La Chata. Salvador, amb somriure murri, solia explicar-nos com va decidir participar a la Guerra Civil: un bon dia, amb tan sols 20 anys, li va dir a sa mare que s’anava, com cada matí, a l’acadèmia. La realitat és que se’n va anar a allistar-se al bàndol republicà i va tardar gairebé 15 anys a tornar a veure-la…
Fa poc de temps vaig aprofitar l’enviament d’un parell de catàlegs seus per apropar-me a saludar a Salvador i la seua esposa Arlette, excel·lent ceramista; els vaig trobar tan animosos com sempre malgrat les periòdiques xacres del pintor. Per cert, la història del seu matrimoni és ben curiosa: finalitzada la Guerra Civil, Soria va patir captivitat a Sept Fonts, al costat de Montauban, i a Argelès-sur-Mer, on va estar pres l’escriptor Ramón J. Sender. En aquests camps francesos de trist record, Salvador feia el que ara podria anomenar-se vida naturalista: dormia, obligatòriament, a l’arena de la platja (“sempre tenia el cos ple de puces”) i cada matí es banyava a la Mediterrània. Un bon dia, mai millor dit, es va enamorar d’una encantadora francesa d’ulls clars que portava provisions als presos famolencs. El 28 de desembre de 1942, finalitzava una història i en començava una altra.
Després, amb el final de la II Guerra Mundial i després de diversos anys vagant per Perpinyà, Bordeus i París, on es va afermar en la seua carrera artística, un decret del dictador Franco permetia tornar a Espanya a tots aquells que no tingueren delictes de sang. Com Salvador va pertànyer al cos d’enginyers, on aconseguiria la graduació de capità, i en la seua vida mai havia fet mal a ningú -a ell sí que l’hi van fer-, va consultar amb la seua família la conveniència de tornar a València. Un vell automòbil carranquejant, una esposa, quatre xiquets nascuts a l’exili, un munt de quadres seus de diversos estils, i una cinquantena d’ocells exòtics van ser el seu bagatge en direcció a un país no menys pintoresc en aquella dècada de mitjans dels cinquanta…
A la seua ciutat natal va iniciar l’etapa coneguda com a Síntesi-Superrealista, des de la qual transformava en abstracció els elements figuratius que conformaven el seu entorn: “Per exemple, si una senyora portava una faldilla, esborrava la faldilla i col·locava damunt un tros de tela”. Intentava transcendir de l’objecte pla per a realitzar una obra amb relleu dinàmic. Al seu dir, la primera exposició valenciana no va tindre el menor dels èxits: “No van entendre res”. Però, a poc a poc, i a la calor de les seues trobades-desencontres amb altres artistes i intel·lectuals compromesos de l’època (Manolo Gil, Vicente Aguilera) va obtindre el primer premi al prestigiós Saló de Tardor de València amb la seua obra “Vendedor de cocos en la playa” i va ingressar a l’històric Grup Parpalló.
Cap a l’any 1958, Soria va iniciar en solitari el camí artístic definitiu amb els seues ja cèlebres “Integracions”, per les quals utilitzava fusta cremada, llimadures de ferro i claus. Pretenia i aconseguia provocar una emoció temporal en introduir altres elements vius en la pintura. Ja en ple reconeixement a la seua tasca artística, Salvador va participar com a artista convidat a la Biennal de Venècia. Els quatre grans quadres que va portar a la prestigiosa cita de l’art mundial els va vendre abans que l’exposició obrira les seues portes a galeristes internacionals. A partir d’allò, tot va ser bufar i fer ampolles. O, millor, inspirar-se i treballar. El que millor sabia fer.
Aquest home menut d’ulls blaus i intel·ligents, de cabell llarg i canòa, sorneguer i espavilat, de dolces maneres que no ocultaven la seua determinació intel·lectual i un compromís polític que romania inalterable, als seus gairebé 95 anys, i malgrat els esglais que li donava el seu maltret cor, seguia estant al peu d’obra. Fins ahir. A les tres de la matinada, una opressió al pit va mobilitzar la seua família, sempre al costat d’ell. L’automòbil havia de traslladar-ho amb urgència a Dénia, a l’hospital on rebia tractament de la seua eterna dolència cardíaca. Però el trajecte amb prou feines va durar 200 metres.
* Emilio Soler és professor de la Universitat d’Alacant i va ser director general de Cultura de la Generalitat Valenciana
Comentaris a la notícia
Voleu deixar un comentari a la notícia?