Vesprades de diumenge amb Salvador Soria, per Ramón Pérez

Solíem compartir amb freqüència les vesprades del diumenge a sa casa de Benimarraig, Salvador Soria i Arlette Roldes, ens esperaven amb una tassa de te i alguns dolços sobre la taula. Les tertúlies calaven foc a les veles i queia la nit sense adonar-nos.

Parlàvem d’art i de la vida, acudien retalls de la història, baixàvem a trobar la màgia de l’estudi i allí ens deixàvem embolicar pels prodigis, els enginys, els projectes, sempre s’obria algun llibre o l’ànima d’un dels seus poemes, que ell mateix recitava amb el sentir d’un geni, així ens atrapaven les hores, plàcidament i apassionadament.

Vam conèixer, Clara i jo, a Salvador Soria fa 20 anys. Va voler la fortuna que una revista d’art féra coincidir sengles reportatges sobre les nostres obres, una incipient i l’altra molt madura, i que el lapse generacional no fóra obstacle per a conrear des d’aleshores una amistat veritable.

Pel quart centenari del Quixot el van nomenar Fill Adoptiu de la Vila de Benissa, en un text que vaig llegir vaig gosar comparar-lo amb el personatge de Miguel de Cervantes: “si l’haguera conegut aquest insigne escriptor sens dubte haguera immortalitzat la seua vida, la seua obra, les seues aventures i desventures en algun dels seus llibres èpics”; Salvador Soria era un gran home, desbordava una extraordinària humanitat, era un cavaller dels d’abans però el seu peus xafaven terra ferma.

Malgrat l’abast de la seua obra era una persona senzilla, no temien a res ni a ningú, la seua existència no havia sigut precisament un jardí de roses, per això va assumir l’art com a actitud de vida, fidel als seus principis creia en un somni i dia a dia es lliurava a ell, lluny de l’esterilitat de les justificacions i dolgut per una societat que ha profetitzat la mort de l’art i la seua banalització.

Va deixar París, Madrid, València, per construir el seu món dedicat plenament a la seua obra i a la seua família, que era el que més felicitat li donava. Va triar el romanticisme enfront de l’ostentació i el glamour social del món artístic que en absolut el seduïen, mai es va deixar enganyar ni es va vendre a ell, coneixia bé aquest altre art, el de la competitivitat agressiva i sense escrúpols, el de la traïdoria, les falses aparences i les travetes, que li va passar des de molt ràpid factura.

Però en el seu missatge mai hi va haver ressentiment sinó una llum que sempre obri una porta. Honest i íntegre, Salvador Soria era un savi, la seua obra fa pensar. i sentir. La seua actitud, exemplar, ha dignificat l’art, amb ell s’alliberava i en ell va encunyar, aquest xicotet home amb força, energia i sensibilitat, la paraula llibertat, que a totes les seues recerques es trobava.

La seua ment, jove i inquieta, estava atrapada en un cos nonagenari, fins i tot així va fer proeses com una magnànima obra de més de sis metres que va integrar als murs de l’IVAM tan sols fa un any. La lliçó del mestre no va deixar mai d’enlluernar-nos, el seu discurs, etern com el d’un Quixot intrèpid, que encara que mor no mor i transcendeix amb audàcia el temps, deixa impresa una petjada substancial per a la Història de l’Art universal.

La vesprada de l’últim diumenge que vam estar amb Soria respirava amb dificultat, però ningú intuïa el que esdevindria cinc dies després. Això sí, tenia un especial interés en què tot allò pel que havia lluitat estiguera al seu lloc, el sentit de responsabilitat era una obstinació que l’inquietava. Així, aquest escultor de l’esperit que va pactar amb la matèria per convertir-la en bellesa, en veure que el seu cos ja no acompanyava la seua aventura creativa, va decidir tornar a la infantesa de les seues fantasies complertes, convertir-se en un xicotet ocell i alçar-se en vol integrat en l’hàlit de totes aquelles llibertats per les quals va lluitar.

* Ramón Pérez Carrió és artista plàstic.