Tal dia com hui fa 150 anys, un 5 de maig de 1860, un grup de 14 dones de Benissa va anar a treballar al camp. Una rutinària jornada laboral que es convertiria en la major tragèdia del municipi ja que la meitat d’elles mai va tornar a casa. Set d’aquestes joves van deixar les seues vides en el pitjor accident laboral fins ara desconegut pels veïns de Benissa.
Unes treballadores que es dedicaven a llevar les males herbes d’uns camps de blat, la qual cosa es coneix com a “eixarcolar el blat”.
Josefa Femenía Oliver, Catalina Ribes Espasa, María Font Crespo, i les germanes María i Magdalena Font Fuertes i Josefa i Vicenta Ivars Bertomeu tenien entre 15 i 32 anys.
Ara, i després de molts anys d’investigació, es coneixen més dades del que el cronista oficial de la vila de Benissa, Joan Josep Cardona, va descobrir en el llibre de defuncions de la parròquia.
Un volum en el qual només va aparèixer una breu anotació de “desgràcia inevitable i sobtada” pel vicari Serapio Casanova, que va afegir que van ser molts els testimoniatges que van donar fe de l’accident, entre ells, els terratinents Pere Torres i Joaquím Feliu, que van ordenar el lliurament d’un certificat de l’acta de defunció d’una de les mortes. Totes elles de condició molt humil i algunes tan pobres que la parròquia va haver de pagar les despeses de soterrament. Un fet insòlit i desconegut pels benissers que va fer investigar a Cardona sense obtindre resultat en el llibre d’actes de l’Ajuntament ni en les notes de premsa de la Diputació. Una memòria oculta en els diaris de València i Alacant així com altres arxius consultats.
Van passar més de 30 anys i el seu amic José Luis Luri va trobar una nota al diari “La Correspondencia de Espanya” de Madrid que el 12 de maig de 1860 es va fer ressò de tal desgràcia, i que va ser ratificada pels investigadors locals Teo Crespo i Josep Ferrer.
En ella es va narrar que la desgràcia va ser degut “a la solsida del ribàs a la punta d’un bancal que formava una xicoteta cova” on s’acollia aquest grup de dones treballadores mentre menjaven.
Sis van morir en l’acte i tan sols una d’elles va poder sobreviure un parell d’hores més que les seues companyes. Les altres set, amb ferides de diversa consideració, van ser rescatades pels homes que treballaven en un camp proper.
La notícia publicada diu que la causa de la solsida va ser que la terra estava en mal estat per les pluges diàries, que era un mur de 14 pams d’alçada i que els terrenys distaven 300 passos del centre urbà.
Ara, 150 anys després i segons va apuntar Joan Josep Cardona, “no es pot passar per alt aquest silenci oficial, en 2010 no podem consentir-ho i hem de reparar-ho com siga”. I què millor forma que els veïns d’aquestes set víctimes puguen retre’ls homenatge en una cerimònia que tindrà lloc hui, a les 20.30, a l’església de la Puríssima Xiqueta i a la qual acudiran les autoritats, entre elles, el batle, Juan Bautista Roselló.
El rector Domingo Sabater va fer una crida a la ciutadania perquè acudisca a retre aquest merescut homenatge. L’homenatge conntinuarà amb la col·locació d’una làpida amb el nom de les set joves en l’ossera del cementeri municipal on s’enterrarà un grapat de la terra on van perdre la vida i un retall de premsa amb la desconeguda notícia ja que Maria Llopis, regidora de la Dona, també vol fer justícia d’aquest oblit històric.
Un 1860 que a Benissa es recordava per una epidèmia de verola, el tancament de les portes de l’antiga església, a causa del mal estat i, ara, per aquesta tragèdia que va acabar amb la vida de set veïnes.
Comentaris a la notícia
Voleu deixar un comentari a la notícia?