Els Isner-Mahut de la història de la pilota

La història de la pilota ha donat partides que van durar diverses jornades, semblants a l’encontre de Wimbledon d’aquesta setmana que s’ha disputat en tres dies, i que ha durat més d’11 hores. Aquest és un repàs a eixes partides mítiques.

Isner i Mahut han protagonitzat una de les gestes més extraordinàries en la història del tennis, en disputar el partit de major durada de tots els temps. Televisions del món han recollit amb profusió el fet que un partit de tennis durara tres dies. Els seus protagonistes mereixen tots els honors.

Segurament una de les raons d’aquesta durada és el sistema de tempteig, heretat de vell Jeu de Paume, que compta per quinzes. Un sistema d’inspiració sexagesimal, de base seixanta, i de remot origen babilònic. Els jocs s’aconsegueixen després de vèncer en quatre quinzes, quatre qaurts d’una hora -el temps es mesura en base sexagesimal- però sempre amb dos quinzes de diferència per guanyar el joc. A la final de Wimbledon cal guanyar un mínim de 18 jocs per proclamar-se campió. Els partits poden durar diverses hores.

La pilota valenciana, molt més antiga que el tennis i amb el mateix origen compta per “quinzes”. Actualment s’estableix un nombre fix de jocs, però hi va haver un temps, i no tan llunyà, en què les partides comptaven “a pujar i baixar”, és a dir, si un equip guanyava dos jocs seguits i l’equip contrari el joc següent, el descomptava. I s’establia com a vencedor a qui aconseguira huit jocs de diferència. Això provocava que, igual que ha ocorregut entre Iser i Mahut, moltes partides s’eternitzaren.

La rica història de l’esport valencià recull molts encontres que duraven diverses jornades. Peris d’Ondara, una de les grans figures de principis de segle XX, explicava al recordat Miguel Angel López Egea que a Benissa, a principis de segle, temps de Penya de Benimeli, Nel de Murla, Barber de Beniarbeig o Suñer de Gavarda, hi va haver una partida que va durar quatre dies seguits, per la qual cosa el batle va ordenar en un bàndol que es finalitzara inexorablement a les dotze de l’endemà, fóra quin fóra el resultat. I és que a cinquanta quilòmetres a la redona ningú anava a treballar…

Rovell de Dénia, pare del llegendari Rovellet, compta d’un partit jugat en 1919 al trinquet del seu poble, que va enfrontar a Segarra de Xàbia, Zurdo de Marí i Felipe de Guardiola contra Roca de Benissa, Septiembre d’Ondara i Rovell de Dénia i que va durar més de deu hores. Amb una aposta de quatre mil pessetes de l’època -una herència de tarongers- els pilotaris van acabar amb les mans destrossades.

I el llegendari Xiquet de Llanera, el més gran del “joc de carrer” de tots els temps, recorda el partit jugat a Benissa en 1930: Patilla d’Alaquàs, Carnicer de Vilamarxant, Gualo de Rafelbunyol, i Mestret de Massalfassar es van enfrontar a Palleter de Benissa, Xiquet de Llanera Pavia de Vilallonga i Rondanet de Benissa. Diuen que va ser un partit fabulós, emotiu i apassionant i que després de dos dies consecutius va vèncer l’equip d’Emilio Revert, “Xiquet de Llanera”, que va destrossar cinc parells d’espardenyes!