Les últimes ales de la República

Història. L’arquitecta alemanya Carmen Calvo Jung, filla d’un pilot valencià de la República, recupera el drama de 30 aviadors republicans internats durant 15 anys a l’arxipèlag Gulag de Stalin per voler abandonar la URSS.

José Calvo Muedra, un pilot de la República nascut a València en 1919 però la família del qual era d’Alfara del Patriarca, va estar detingut durant 15 anys sota condicions infrahumanes en camps de treballs forçats de l’antiga Unió Soviètica de Stalin. La seua filla, l’arquitecta alemanya Carmen Calvo Jung, ha recorregut durant una dècada més de 20 arxius de tota Europa, des de Madrid a París, passant per Amsterdam i Berlín, fins a Moscou, amb l’objectiu de recuperar de l’oblit el drama que van viure alguns dels últims 180 aviadors de la República que el Govern de Negrín va enviar a Rússia el 6 de gener de 1939, tan sols tres mesos abans del final de la Guerra Civil.

El Ministeri de Defensa i la Fundació AENA acaben de publicar la rigorosa investigació de Calvo Jung, en la qual sota el títol “Los últimos aviadores de la República”, es reviu la persecució que van patir uns 30 d’aquests pilots per només sol·licitar la seua eixida de la URSS en acabar la guerra d’Espanya.

Catalans i del País Valencià

Era la quarta expedició que l’Executiu republicà, dins dels acords de cooperació que mantenia amb Moscou, enviava a l’Escola Militar de Vol de Kirovabad, en l’actual Azerbaidjan. Estava formada per un grup de 180 joves, “d’entre 20 i 23 anys “, relata Calvo Jung, la majoria d’ells naturals o procedents de Catalunya i del País Valencià.

La investigadora detalla que “el 70% d’aquells últims aviadors volia abandonar la URSS i exiliar-se en un país de la seua elecció”, però es van trobar amb l’obstrucció sistemàtica del Kremlin i el PCE “liderat per Dolores Ibárruri”, que va acusar de “feixistes i traïdors” els pilots que van insistir a negar-se a signar la nacionalitat soviètica, allistar-se en l’exèrcit roig o treballar com a obrers en el paradís socialista.

La majoria d’ells va acceptar l’oferta de Moscou, “25 d’ells van perdre la vida lluitant contra Hitler”. Altres 46 “van ser reclutats amb, o contra la seua voluntat, com a espies pel NKVD “, precursor del KGB. No obstant això, una trentena, molts dels quals no eren comunistes, es va mantindre en els seus tretze.

Van intentar en va que les ambaixades estrangeres a Moscou els facilitaren l’eixida a Mèxic. Abandonats pel Govern republicà en l’exili, només van trobar el suport de la diplomàcia nazi, que aleshores vivia una lluna de mel amb Stalin després del pacte per al repartiment de Polònia que donaria pas a la II Guerra Mundial. Berlín va tractar que Franco acceptara a tot el grup, però Madrid només en va admetre tres. Argentina va acceptar a altres tres.

Els 33 restants anaven a pagar car la seua desafecció al comunisme. Cinc dels huit que “van ser condemnats il·legalment a treballs forçats no van sobreviure”. Els altres 25 van ser empresonats sense cap acusació després de la invasió nazi de Rússia i deportats a Karaganda (Kazakhstan), “la capital de l’arxipèlag Gulag”, segons el nobel Solzhenitsyn. Tres moririen al Gulag i, per altres 12, la repressió es va perllongar fins la seua repatriació a Espanya en 1954, en el primer vaixell que va portar a Barcelona captius de la División Azul. La resta no va poder tornar fins alguns anys després.

Valencians entre els “rebels” de Kirovabad

Entre el grup dels “irreductibles” de Kirovabad hi havia almenys sis valencians. Enrique Juliá, de Bèlgida, i José Gallart, van aconseguir emigrar a Argentina en tindre familiars allí que els van reclamar. José Calvo, Fulgencio García Buendía, Rafael Segura Pérez (València), i Francisco Llopis Crespo (Benissa) van ser deportats al Gulag de Kok-Usek de Karaganda. Segura Pérez va morir allí. Calvo i García van ser dos dels 12 que van tornar en 1954, mentre que Llopis va ser desterrat a Sibèria en 1948.