L’albire a la placeta de l’Església Vella, sola, sense cap companyia, contemplant amb incredulitat el monument que s’alça sobre ella mateixa, en acostar-me a ella torna sobre els seus anàrquics passos i clava la vista en mi, el mateix faig jo sobre ella. Impressionant deessa de cos atlètic que es deixa entreveure per davall del seu vestit blanc immaculat que contrasta amb el seu cabell llarg, ondat i tan negre com una nit tancada. Però els seus ulls, grans, ametllats i del mateix color que els seus cabells, ai els seus ulls, tanquen una mirada profunda i granítica carregada d’un erotisme irresistible.
Sens dubte els ulls bells d’una dona són la seua pròpia eternitat encara que el seu cos llanguisca, són la seua ànima. Com un huracà em ve a la ment la reina de l’atletisme actual, la saltadora de perxa russa Yelena Isimbayeva, però els ulls d’aquesta són blaus encara que també posseeix una mirada tan dura com el gel. L’aura que projecta la deessa Niké posa a prova el meu equilibri emocional i m’arranca de la profunditat de l’ànima records d’amors veritables que creia oblidats , l’amor és sempre traïdorenc, maleït sigues amor que m’assassines una vegada i una altra.
He de reposar-me, ja que mai han existit tractes entre déus i els humans. Els déus sempre ens han mostrat indiferència i menyspreu per la nostra fragilitat física i la nostra debilitat moral, per això mai ens han dirigit la paraula, però en el fons ens envegen per la nostra mortalitat, perquè per a nosaltres el temps compta, perquè sabem del nostre destí final i davant ell sentim la necessitat de ser creadors.
Els humans per contra, sempre hem estat temptats a llevar-nos de damunt el jou, la submissió que ens han infringit els déus i a fe que hem aprofitat cada oportunitat per mesurar-nos amb ells sobretot en temps passats, bé és cert que ajudats de substàncies tòxiques, fins que aquells, els déus, farts de les nostres insolències, van decidir deixar de viure entre nosaltres i van fixar la seua residència definitiva a l’Olimp o espai sideral, però els humans no ens donem per vençuts, des de fa cinquanta anys amb la tecnologia que desenvolupem a la Nasa, venim llançant coets a l’espai i modernament transbordadors espacials per a continuar en la seua recerca i tornar a la brega.
Aquest i no un altre és el veritable fonament dels programes espacials. No es va a Mart a per unes gotes d’aigua o a Júpiter a descobrir una cèl·lula, anem en la seua recerca, a per ells, per enèsima vegada. Qualsevol dia se sabrà la veritat d’aquest assumpte i la Nasa haurà de retre comptes d’això davant la humanitat, encara que, ben pensat, el propòsit no deixa de ser absurd ja que dues coses són infinites segons Einstein, l’univers i l’estupidesa humana i afegia el físic nuclear que, de la primera tenia dubtes però de l’estupidesa humana no albergava cap dubte.
Però ja farta de passions fracassades i de guerres estèrils, ¿A què dimonis ha vingut aquesta deessa escultural que emana sensualitat per tots els porus del seu cos a Benissa? És que per ventura pretén convertir-se en una nova patrona de la localitat amb altar i capella propis com a estrella moderna del porno, portant amb ella onades i onades d’homes pelegrins que, abandonant les seues esposes, mares, filles, germanes i fins i tot les seues mascotes arribaran a retre-li fe eterna prostrats als seus peus?. Nia en el seu interior proclamar-se com a nova icona turística de Benissa que amb tant afany reclamava l’autor en el seu “viatge virtual per Benissa”?
Repetisc que els déus no ens dirigeixen la paraula, així que hauré d’endevinar contínuament el seu pensament i ella el meu durant tota la trobada com si d’un exercici d’esgrima mental es tractara. Siga doncs, Niké ens complau a visitar-nos amb un propòsit més noble, i és que des dels Jocs Olímpics d’Àmsterdam de l’Era Moderna presideix els mateixos i entre Olimpíades recorre tots els llocs de la terra inspeccionant i analitzant les seues infraestructures esportives i la seua organització, una mena de policia de l’esport.
Niké corre i vola a velocitat supersònica i d’aquesta forma em transporta als voltants del Palau Sant Pere, amb el seu gest assenteix sobre aquestes instal·lacions, camp de futbol d’herba sintètica o artificial i pavelló cobert amb una única pista central polifacètica i piscina amb làmina de 25 metres de longitud, Però darrere d’aquest complex esportiu alguna cosa falla amb estrèpit.
El primer equip de futbol de la UD Benissa ha desaparegut com per art de màgia i ocupa el seu lloc el Club de futbol Sporting Benissa que, de forma oficial, oficiosa o inoficiosa, qui sap, inicia la seua marxa des de la categoria més baixa. La millor lliga de futbol sala de la comarca que va tindre els seus inicis a Benissa, també desapareix, escoles d’handbol o voleibol han corregut la mateixa sort. Xicons que despunten a la nostra escola municipal de futbol acaben enrolats als equips de Xàbia, Dénia o Alacant. El cost econòmic que han de suportar en forma de taxes els pares perquè els seus fills practiquen algun esport a Benissa és elevadíssim i això sense comptar amb famílies on existeix més d’un xiquet o xiqueta. La piscina, que hauria d’haver-se construït amb graderies per a albergar competicions esportives, amb prou feines ha estat capaç d’impulsar un club de natació local o supralocal, encara que només siga a escala comarcal. I al voltant del complex, un sol camp de futbol sala i un bancal d’atletisme, sí un bancal d’atletisme perquè cridar-la pista d’atletisme constitueix un excés de supèrbia.
Niké contempla amb incredulitat aquesta instal·lació. Haig d’explicar-li que es tracta d’un nou concepte d’instal·lació esportiva basat en dues idees fonamentals, la primera és practicar la cursa a peu però sense cansar-se, 400 metres que és la longitud mínima d’una pista d’atletisme per ser oficialment denominada com a tal, però són massa metres, 380 metres són més que suficients no siga que ens cansem; la segona idea consisteix en que si el corredor entre cursa i cursa decideix practicar l’agricultura té a la seva disposició enmig de l’anell muntons de terra fèrtil per a combinar resistència i força, característiques bàsiques d’un desenvolupament corporal equilibrat. Tal vegada siguen necessaris anys perquè proliferen aquests bancals d’atletisme però temps al temps, que ja disposem d’aeroport sense avions i biblioteca sense llibres. Els polítics que actualment ens governen són uns veritables visionaris. Amb més raó que mai, el poble que perd les seues arrels perd la seua identitat.
Sense abandonar el nucli urbà de Benissa Niké m’interpel·la sobre el motiu que no hi haja més camps de futbol sala o instal·lacions a l’aire lliure com simples pistes de bàsquet fora del complex esportiu com a la zona nord de Benissa, al voltant de l’escola Pare Melchor infantil o a la zona de La Capella, ja no diguem a la zona de la Fustera. Igualment no se li escapa la imatge de molts xicons que els caps de setmana, aprofitant la inactivitat educativa, penetren de forma alegal en les instal·lacions esportives de l’Escola Pública Pare Melchor per a organitzar interminables partits de futbol sala o bàsquet, com tampoc se li escapa la imatge del lamentable estat en què es troben les instal·lacions de l’àrea del Collao.
Niké conclou la trobada amb una sentència lacònica i precisa: A Benissa, esportivament parlant, falten instal·lacions però sobretot, manca organització.
DESPRÉS DE LA VISITA
La Constitució espanyola enuncia al seu article 43 que els poders públics fomentaran l’educació física i l’esport, no obstant això aquest esment no s’enquadra com un dret subjectiu dels ciutadans tal com hauria d’esperar-se d’una constitució moderna posat que l’esport és diversió, és organització, companyerisme, competició, salut i també és cultura. L’educació física a nivell escolar no només participa d’aquestes característiques sinó al temps permet mantindre allunyats el seu caràcters contraris en la joventut. Decepció produeix que sistemàticament en les nostres institucions públiques i sobretot, als nostres ajuntaments siguen els responsables polítics menys capacitats els que regisquen els destins de les àrees esportives i és que no hi ha més que observar el panorama esportiu del nostre país en el seu conjunt. Únicament destaquen esportistes a nivell individual, homes i dones, fets ells mateixos i només tímidament en els nostres dies equips col·lectius. Per posar un exemple un país com Espanya, amb tres quartes parts del seu territori adjacent a la mar només és capaç de promoure nedadors i nedadores de renom si són entrenats en Universitats dels Estats Units. No és una casualitat que als campionats internacionals només tímidament siguem capaços de mesurar-nos amb altres potències i si alguns èxits s’obtenen o són el resultat d’atletes individuals o són el resultat de programes esportius d’elit, falla l’organització de base.
La primera i més important mesura que a nivell polític s’hauria d’adoptar a Benissa és la creació d’una veritable escola esportiva per als alumnes d’infantil i primària a les diferents escoles públiques de Benissa, escola on es puguen aprendre els diferents esports existents trimestre a trimestre dins dels esmentats centres i on es presenta al temps un mínim nivell competitiu que permeta disposar d’una lliga local, base per a la creació d’equips que competisquen a nivell comarcal. L’embrió de les escoles esportives especialitzades en cada esport, siga individual o col·lectiu, està als programes esportius implantats en els nostres centres educatius perquè només des d’ells podem conèixer les capacitacions per al futbol, el bàsquet, el ciclisme , la pilota valenciana, l’atletisme etc, de la nostra joventut i eliminarem la improvisació i les decepcions a les escoles municipals especialitzades, que a més a Benissa són caríssimes i sorprenentment limitades en el nombre de participants. Això és simplement ridícul quan es tracta de fomentar l’esport entre els nostres xiquets i xiquetes.
Però no només és equivocat l’esquema organitzatiu anteriorment descrit que impedeix que els nostres xiquets manquen de perspectives de futur per jugar en el primer equip de futbol o que no puguen jugar en competicions comarcals de pilota valenciana o que simplement siga impossible generar una figura esportiva a Benissa que no acabe enrolada en equips d’altres poblacions. Igual de greu és l’esquizofrènia de les nostres instal·lacions esportives. Les instal·lacions del Collao per posar un exemple, si bé són privades, haurien d’estar gestionades pel propi Ajuntament i haurien de comptar com a mínim amb pistes de pàdel, estar en perfecte estat de conservació i comptar amb vestuaris. Les zones de La Capella i les del Nord de Benissa igual que a la zona costanera de Benissa, haurien de comptar amb instal·lacions a l’aire lliure encara que siguen mínimes ja que és ací on actualment estan o poden estar els xiquets en ple estiu. On pot jugar un pare amb el seu fill els caps de setmana al bàsquet o al futbol? Què fem? Assaltem les instal·lacions de l’escola pública Pare Melchor cada cap de setmana o entre setmana en horari no lectiu?. Per què al voltant del nostre Palau Sant Pere no hi ha res o quasi res?, ni camps de futbol sala ni de bàsquet, ni vestuaris.. etc.
Concloc amb un suggeriment, si el lector vol conèixer un somni esportiu fet realitat visite a través d’internet el centre internacional d’innovació esportiva en el mitjà natural o el “ANILLO” a Extremadura i comprovarà que no és necessari viatjar fora d’Espanya per conèixer iniciatives sorprenents en matèria esportiva, i mentre, conformem-nos amb “Benissa Pilota i Missa” encara que pilota queda poca i quant a la missa, Déu i el dimoni diran.
* Vicente Cabrera Cabrera és portaveu del Grup Socialista a l’Ajuntament de Benissa i candidat del PSPV-PSOE a les eleccions locals de maig de 2011.
Comentaris a la notícia
Voleu deixar un comentari a la notícia?