A galeres per miquelet

Pedro Giner tenia trenta anys quan va embarcar al port d’Alacant per a complir una condemna de quatre anys de galeres a rem. Era el primer dia del mes de juliol de 1711. Va ser rebut a bord amb l’aspra benvinguda del fuet del cómitre. Abans de baixar a la coberta inferior de la nau, va tindre temps de fer un últim cop d’ull a la badia, on els raigs solars brillaven en les tranquil·les aigües i es gronxaven molts vaixells, i a la emmurallada ciutat que es mantenia unida a la falda de la muntanya que l’havia parit molts segles enrere. Mentre descendia a l’interior llòbrec de la nau, va tornar a retreure l’estúpida decisió que li havia comportat tan greu desgràcia.

Pedro havia viscut sempre a la seua Benissa natal. Era llaurador i estava casat amb una calpina. Huit dies abans, el 23 de juny, havia eixit de Benissa en direcció a Alacant amb l’encàrrec de portar a Manuel Ferrando 25 pesos que li devien alguns veïns seus d’una roba que li havien comprat; i, per a defensar-se de eventuals saltejadors que pogueren atacar en el camí, es va endur amb ell una escopeta. Almenys això va ser el que li va explicar al governador alacantí el dia 28.

En passar per Finestrat, es va trobar amb tres homes que es preparaven per a viatjar també a Alacant. Un d’ells, Josep Llinares, era del mateix Finestrat, mentre que els altres dos eren veïns de la Vila Joiosa. D’aquests només sabia que un es deia Vicent i que l’altre tenia per cognom Llorca. Els tres també anaven armats amb escopetes per a protegir-se de possibles trobades indesitjables pel camí. Així li ho va confessar al governador.

En realitat, el tal Vicent tenia per cognom Padilla i era un dels homes de confiança de Laureano Seva, capitost dels miquelets austracistes de la Marina i lloctinent del cèlebre Joan Baptista Basset. Nascut a Alboraya, Basset era un general de les forces fidels a l’arxiduc Carles que havia participat en la conquesta de Dénia i València. Després de la derrota davant els borbònics a la batalla d’Almansa (25 d’abril de 1707), havia aconseguit reorganitzar les seues tropes i portar-les-al nord, per a defensar la ciutat de Barcelona. En terres valencianes només van quedar alguns austracistes armats, que procuraven hostilitzar les tropes borbòniques mitjançant emboscades, a manera de guerrilles. Aquests milicians eren anomenats miquelets perquè solien emprar escopetes amb clau d’espurna que tenien aquest nom. Vicente Padilla era un d’ells; com també ho eren el seu paisà Llorca i Josep Llinares. És possible que Pedro Giner no sabera que els seus tres companys de viatge eren miquelets? No seria ell també un d’ells? “Per descomptat que no”, diria en la seua confessió davant el governador.

El cas és que el dia 27, en arribar al barranc d’Aigües, Pedro i els seus acompanyants van decidir descansar al costat d’una font que hi havia envoltada de garrofers. El benisser, que s’havia quedat adormit, va despertar en sentir uns crits, trobant-se amb que els seus companys apuntaven amb les seues escopetes a dos estranys. En època tan bel·licosa i insegura, quan un es troba pel camí amb gent armada en un lloc recòndit, el més aconsellable és prendre precaucions per a evitar un atac i ser assaltat. Per aquest motiu la reacció dels seus companys era normal, apropiada inclusivament, segons li va dir Pedro al governador durant el seu posterior interrogatori.

Però va resultar que els desconeguts formaven part d’una nombrosa partida de soldats, la qual va aparèixer d’improvís pel camí. Alarmats en veure els seus companys amenaçats, els soldats van carregar contra Pedro i els seus companys. Aquests van fugir disparant les seues escopetes, fins que les van abandonar a quedar-se sense munició a uns tres-cents metres. Van sentir com els soldats els perseguien, però van saber amagar-se per la part més profunda i escarpada del barranc. Enrere, al lloc on havien acampat, al costat de la font, Pedro havia deixat el seu equipatge, inclosos els 25 pesos que havia de lliurar a l’alacantí Manuel Ferrando.

L’endemà, 28, poc abans del migdia, per a sorpresa dels guàrdies que vigilaven la porta de l’Horta, Pedro es va presentar a Alacant per a demanar que els foren retornats els 25 pesos i la seua escopeta, que havien agafat els soldats de la partida i que es trobaven ja a la ciutat.

La vesprada anterior, ja fosquejant, havien arribat en efecte a la ciutat els huit soldats pertanyents a la companyia del capità Juan Blanquer, de Calp, sota el comandament del tinent Pedro Boronat, els quals portaven escortats un grup de miquelets que el comandant Miguel de Zada havia capturat uns dies abans a Gandia. Els presos van ser tancats a les masmorres del castell i Boronat va anar a informar al governador de la plaça del que havia passat unes hores abans al barranc d’Aigües. El brigadier Fernando Pinacho del Río, que era el governador polític i militar, va ordenar a l’escrivà Juan Bautista Hernández que obrira immediatament un sumari per a aclarir el que havia passat.

A primera hora del dia 28, Rafael Garcerá i Pedro Castelló, els dos soldats que havien arribat de Calp escortant els presoners i que havien estat sorpresos el dia anterior al barranc d’Aigües per quatre miquelets, van dipositar sengles declaracions davant el governador i l’escrivà Hernández. Impel·lits per la gran set que tenien, s’havien avançat als seus companys per a beure a la font que hi havia en un garroferar del barranc. Allí van ser assaltats per quatre miquelets que els van apuntar amb les seues escopetes i que els van desarmar. Van reconèixer dos d’ells: a Padilla, amic del capitost Laureano Seva, i a Pedro Giner, de Benissa. Els van amenaçar amb penjar-los per ser soldats borbònics, però van ser alliberats pels seus companys, que van arribar a temps, encapçalats pel tinent Boronat. Els quatre miquelets es van allunyar disparant les seues escopetes, que van abandonar a uns tres-cents metres, abans d’anar a amagar-se entre els matolls i escarpes del barranc.

Quan el governador va saber que un dels miquelets denunciats, Pedro Giner, s’havia presentat voluntari a la ciutat, demanant que li tornaren la seua escopeta i diners, no va dubtar a ordenar el seu tancament immediat a la presó, si bé va tardar una bona estona a superar la sorpresa que tal notícia li va ocasionar.

Va ser a primera hora de la vesprada quan el governador es va acostar amb l’escrivà a la presó per a interrogar el detingut. Els va explicar aquest la seua desgraciada aventura des que va eixir de Benissa cinc dies abans: La seua intenció de vindre a pagar el deute que se li devia a Manuel Ferrando; la seua associació amb els altres tres viatgers per a vindre fins la ciutat, sense sospitar per descomptat que foren miquelets; la seua sorpresa quan, en despertar al barranc d’Aigües, va veure els seus companys de viatge apuntant i desarmant dos soldats; la rapidesa amb la qual tot va succeir quan van aparèixer els altres soldats, disparant; la seua fugida precipitada, abandonant el seu equipatge i els diners?

L’aparent ingenuïtat de Pere va confondre el veterà brigadier. O aquell home era realment innocent, o es tractava d’un idiota que creia poder enganyar-los amb una història tan candorosa, va pensar.

Aquella mateixa vesprada, mitjançant un acte, va ordenar que s’executara sense tardança l’acarament entre l’acusat i els testimonis. Encara no feia de nit quan Pere i altres dos reus van ser trets de la comuna de la presó. Col·locats a la meitat del reduït pati, amb Pedro al mig, el governador va fer comparèixer els testimonis per separat. El primer va ser Garcerá, seguit de Castelló, i després Roque Morató i Jaime Boronat, dos dels soldats que van rescatar els dos primers quan el dia anterior es trobaven amenaçats pels miquelets al barranc d’Aigües. Els quatre van reconèixer Pere. Els dos primers, fins i tot, el van assenyalar com un dels que més amenaces havien proferit contra ells, per ser vassalls del Borbó, dient que els haurien de penjar.

Dos dies després, el 30 de juny, el governador va signar l’acte pel qual condemnava Pedro Giner a quatre anys de galeres a rem, “que se hallan en este puerto por las necesitadas que estan de forzados”, així com al pagament de “cien ducados para las obras de este castillo, y las costas de esta causa”.

No sabem si Pedro va sobreviure als quatre anys de galeres, però, si ho va fer, va haver de desembarcar al port d’Alacant nou mesos després que el general austriacista Joan Baptista Basset fora portat presoner al castell de Santa Bàrbara, després de la presa de Barcelona per l’exèrcit borbònic (11-09-1714). D’ací va ser traslladat a altres presons espanyoles, morint el 15-01-1728 a Segòvia, pocs mesos després de ser alliberat de l’alcàsser pel seu mal estat de salut.