Sampar el montante; per Joan Josep Cardona

La fallida de la banca benissera coneguda com a “Viuda de Abargues, Cabrera y compañia”, qüestió tractada fa pocs dies de refiló en aquest mitjà de comunicació, marcà tota una generació. Motivà tota una absoluta desconfiança en els gestors locals del cooperativisme. Nascuda de la tradició del censal reconvertit en el dipòsit retribuït al tant per cent i negociat al modern crèdit pecà d’ingenuïtat. El censal fomentava la seva seguretat inicial en el gravamen d’una finca. Que la seva antiguitat i persistència de transmissió el deixà sense vida és una qüestió diferent. L’entitat benissera, típic exemple de les conegudes “banques panseres”, ho fiava tot al crèdit personal. Rebia els dipòsits i treballava el marge d’intermediació. Tot funciona si la gent acompleix els termes de devolució. S’entén el capital i l’interés. I a major seguretat si les reserves donen garantia de poder respondre a qualsevol baixada del passiu. Afegim a eixe tipus de comerç la no diversificació inversora i ja tenim més prop que lluny un desastre financer.

Aquella empresa aprofundia els seus orígens en la simple pràctica individual del préstec a terme. Activitat on la vella aristocràcia benissera trobava una font d’ingressos complementària als arrendaments o explotació directa de les seves hisendes. Eren inversions segures passades per casa del senyor notari amb la càrrega sobre una determinada finca. La banca, formada inicialment pel ric hisendat Joaquin Abargues Domènech i pel moliner Antoni Cabrera Ortolà i sobre un capital de 84.000 reals invertits en una moderna fàbrica de farines tenia clar el negoci. El pa és l’aliment indispensable. Comprem el blat d’Aragó, el molem i el venem dins del marge comercial habitual. Una fàbrica així que acaba amb els antiquats i poc efectius molins de vent és molt productiva, economitza despeses i a més produeix electricitat. Una modernitat en tota regla. D’haver prosseguit en eixa prudent conducta el negoci hagués continuant anys acabant amb la normal transformació del sector. Però els fundadors moriren i la viuda i el fill d’Antoni eixamplaren l’activitat acceptant entrar a la modernitat bancària. Posem ara que el tren de vida familiar bufa alt i que allò de casa i roba poca no s’acompleix, que no hi som al front dels comptes, i que apareix una antiga “xarxa social” en forma de taula del mercat o la barberia posant en qüestió la solvència del negoci i ja tenim a gent fent cua a la banca traient els diners. La fallida en regla.

Posem-nos ara en la pell del gerent. És un home jove, ben paregut, de casa rica, instruït, que domina la política local i és dels que “fan rotgle”. Està ben posicionat i té contactes. Així la situació únicament espera que el caporal de la guàrdia civil, amic i confident, el pose al corrent de què pot passar. Aquest funcionari li comunica una nit que la situació està perillosa, que no pot garantir l’ordre públic i que el millor que pot fer és fugir per cames del poble. I així, efectivament, i sense esperar ni un minut abraça la dona i fills, agafa la maleta i en cotxe particular surt cap a València i per gestió dels seus contactes embarca amb destí a Casablanca. Allí espera notícies de casa i rep una proposta d’uns industrials suïssos que li proposen posar ordre en la seva factoria farinera de Portugal i cap allà que va. Prospera, fa venir la família i aquí tenim una altra història.

Assabentada la clientela benissera de la fugida dia que “Toni ha sampat el montante”. Deixem a Toni en les seves ocupacions laborals i enfilem el nostre discurs per les amables senderoles de la filologia. Sampar no és paraula que trobarem al diccionari, però sí en el normatiu valencià que indica que entre les seves accepcions està la d’agafar. En aquest cas present equival a pujar a un mitjà de comunicació. Montante l’interpretarem com el mitjà on Toni va pujar. Aquí ja la frase feta de sampar el montante ja té sentit. Les frases construïdes sempre són el recurrent espontani, immediat i més eficaç per deixar assentades unes conclusions que en altre cas exigirien massa temps d’esbrinar. En aquesta, tan a propòsit, ve a confirmar que aquella aventura financera deixà tan mala memòria que el propi Cotxempalla solia dir que “perra en mà i got amb vi”. Desconfiança en les mampreses en comú i la parpella ben oberta. Pocs anys després de la catàstrofe es plantejà la construcció de la carretera de Pinos. Aquella bona gent de vora Bèrnia digué: absolutament d’acord, però comencem-la des de la partida cap al poble. Així es fan les coses, amb serietat, seguretat i bon criteri. Ara, això de sampar el montante no ha perdut vigència. Posen vostès la conclusió que millor els vinga a mà. Exemples no en falten.