Benissa, 1779: De la construcció dels seus molins de vent

Pròximament, es presentarà a Benissa la publicació de l’obra “De la construcció de la Benissa liberal: un segle de vida politica i municipal (1768-1860)”. Aquest treball del nostre col·laborador José Luís Luri Prieto va resultar premiada en la convocatòria dels premis 25 d’abril de Benissa, 2019, modalitat d’investigació. De l’àmplia i inèdita documentació de l’obra, que publicarà l’Institut Gil Albert, triem alguns detalls relatius a la construcció de molins en el Pla de Molins benissero, partida de la Costa, per part de l’ajuntament de l’època. Tota aquesta informació, estranya i suggestiva, serveix per a documentar diferents aspectes de gran interés per a l’estudi d’aquestes edificacions històriques a la comarca, especialment quant a les seues condicions de construcció i maquinària.

BENISSA, 1779: DE LA CONSTRUCCIÓ DELS SEUS MOLINS DE VENT

Un escrit signat per l’alcalde ordinari de Benissa, Vicente Gandia, el regidor Francisco Morell, i el síndic Silvestre Crespo, de data, 24 d’octubre de 1778, advertia al Consell de Castella de l’existència en arca d’un romanent de fons municipals de 692 lliures 12 sous i 5 diners. En aquesta comunicació, a més, la Junta de propis informava «que no trobava on invertir aquests sobrants, però ara s’ha pensat podrien emprar-se a construir molins de vent». La junta havia intentat, sense èxit, l’adquisició de «alguna finca fructífera de les quals per ordinari solen vendre’s per a fer pagament dels deutes que alguns individus d’aquesta Vila tenen contretes per a invertir en elles». Els molins produïen importants rendes als senyors territorials dels pobles, especialment els dos d’Altea, per la qual cosa la iniciativa empresa per la Junta de Propis perseguia una autorització del Consell que li permetera canalitzar el seu estalvi i garantir-se uns òptims ingressos a esquena dels drets del marqués.

La junta, al principi, va mostrar interés per uns terrenys propietat de Josef Feliu, encara que va abandonar aquesta idea per la ferma oposició d’aquest. Cas semblant va ocórrer amb unes terres de Juan Andrés Feliu, situades en partida de Bellita. Com a impediment, aquest hisendat va argumentar la dificultat d’accés que oferia l’enclavament, al qual només podia arribar-se travessant camins de la seua propietat. Una altra opció remenada localitzava les futures obres en el «Pla de Don Ángel», dels hereus de Diego Morell. Finalment els membres de la junta es van decidir per uns terrenys que posseïen els hereus d’Antonio Crespo Morató —la seua vídua, Teresa Cabrera, era mare i tutora dels titulars: Antonia, Bernarda i Josefa María Crespo— en la partida de la Costa.

Per ordre del Consell, el 30 d’abril de 1779 s’autoritzava la construcció del molí en els terrenys referits, a costejar les obres amb fons de Propis. El 7 d’agost següent, la propietària del solar elevava un recurs a la Junta de Propis mitjançant el qual denunciava l’ocupació i amollonament practicats per aquesta autoritat sobre el terreny en qüestió. Aquesta part adduïa, en el seu intent de paralitzar els tràmits, que el títol de propietat era en proindivís, i que la ubicació de les terres no resultava idònia en trobar-se situades «a la riba del Camí ral i que les màquines i soroll del molí consternaria els bagatges i cavalleries dels caminantes amb el risc de mil trastorns».

Els terrenys triats en la partida de la Costa havien sigut considerats per la junta com de «inferior qualitat mitjançant a ser la major part llosar i terra molt ferma». A més, els situava en lloc molt convenient: «La distància del camí fins al molí de trenta pams en poca diferència i estar aquest en paratge més elevat que el camí». Per taxació pericial l’ajuntament va acordar el pagament de 20 lliures pel sòl, preu just que la curadora va refusar rebre en primera instància.

Confeccionat el plec de condicions de l’obra i en la cerca del millor postor en subhasta, la Junta de Propis va emetre circulars a les Justícies de la ciutat de Dénia i viles de Xàbia, Teulada i lloc del Poble Nou de Benitatxell al costat de la petició de publicació dels corresponents edictes. La rematada de les obres es va solemnitzar el 24 de novembre de 1779:

«Al Carrer Major, i al costat de les portes de la Casa d’Ajuntament, sent com les dues de la vesprada del mateix dia, per veu d’Antonio Jordí, pregoner públic d’aquesta vila, es va dir el pregó en altes i intel·ligibles veus per a la seua rematada pel terme d’una hora en poca diferència, l’obra del molí de vent que motiva aquestes diligències i es va advertir com s’havia de rematar en continent en el millor postor, i estant presents els senyors Juan Bautista Piera, alcalde ordinari, jutge d’aquestes diligències, Juan Ivars de mossén Pedro, i Antonio Ribes, regidors Joseph Ortolá, i Rafael Ivars diputats, Silvestre Cresp síndic procurador general, i Joseph Ribes síndic personer d’aquesta vila, convocats per a presenciar aquest acte; aquest senyor alcalde ordinari va manar s’encenguera un tros de misto perquè en acabant de cremar naturalment quedara feta la rematada d’aquesta obra en el millor postor […]. Va acabar de cremar el misto, quedant la postura d’aquesta obra per Miguel Cardona, obrer, veí de la vila de Xàbia, que va oferir construir-la per sis-centes i cinquanta lliures […]. Aquest preu del referit Miguel Cardona, qui trobant-se present va acceptar aquesta rematada i es va obligar a construir aquesta obra pel referit preu conformement als capítols que per a ella s’han format».¹

El 2 de desembre de 1780, l’alcalde ordinari Joseph Torres, assistit pel regidor Josep Ivars del Pobil, Joseph Llopis i Rafael Ivars, diputats, i Luis Torres, síndic, certificava la fi de les obres, fent l’excepció de la reparació de les veles, perquè «no són noves, si usades de les embarcacions». Es va procedir seguidament a establir un plec de condicions per a l’arrendament de la instal·lació que observava un període de dos anys i el pagament d’una renda al depositari de Propis en tres terminis, els dies de Sant Joan, Sant Miquel i Sant Andreu. El document contemplava diferents aspectes relatius a fiances, manteniment i ús de l’artefacte, especialment consignava que «l’arrendador finit el temps de l’arrendament ha de pagar per cada un dit que minven les moles dues lliures per cadascuna, precedint la mesura de la paret d’elles per l’ull, al mateix temps que s’entregaren els instruments i arreus entregats». La renda anual que percebia l’ajuntament per la cessió del molí excedia els 70 pesos segons certificació de la junta.

Pocs anys després, al gener de 1786, l’ajuntament declarava trobar-se en una situació econòmica sanejada: «Lliure de censos i endarreriments ha sol·licitat de nou facultat per a la construcció d’un altre molí». D’aquesta forma la Junta de Propis promovia la construcció d’un segon molí en una ubicació pròxima al primer, en el lloc conegut com a Pla de la Perereta. Els terrenys triats van afectar novament els interessos de la mateixa família propietària. Ignacio Fornet, confiter, espòs de Josefa María Crespo, es va oposar al preu just de 15 lliures que regulava la junta per l’adquisició del solar: «Que l’altre igual lloc que va vendre la sogra del suplicant se li va pagar a trenta pesos, i que els patis que en la mateixa vila es venen per a la fàbrica de cases, que tenen de llargs setanta pams i d’amples trenta, es paguen a quaranta pesos cadascun».

El descontentament que mostrava Fornet davant l’oferta municipal sembla justificat. Pocs anys abans, Teresa Cabrera havia venut a Bernardo Ortolá de Benissa, un solar pròxim al molí municipal pel preu de 30 L. Sobre aquest terreny Ortolá va edificar un altre molí a les seues expenses. La porció de terra que pretenia ara l’ajuntament se situava de nou a l’entrada del poble, en una zona de futura expansió urbana, segons arguïa la propietat, que comptava amb espai suficient per a albergar nou solars destinats a habitatges. Donat l’àrea necessària per a la construcció del molí —igual a tres solar de les mesures assenyalades per Fornet en l’exposició del seu recurs—, la valoració municipal del terreny resultava perjudicial per als seus interessos. Ignacio Fornet argumentava que, més enllà de la qualitat del terreny, havia de considerar-se «l’assoliment de la fàbrica i proporció per a aires, de manera que produeix molt més útil del cinc per cent del que s’empra capital, després allò més és per la situació i proporció del terreny». Els propietaris del solar van percebre finalment 20 lliures per aquest.

L’ordre d’execució de les obres pel Consell s’havia verificat el 25 de juny de 1787. Els treballs van ser encarregats al mestre local Juan Bautista Bordes per la suma de 680 lliures. Amb l’apilament de materials realitzat, l’inici de la construcció va ser paralitzat. Un escrit de la Junta de Propis, signat per l’alcalde Francisco Morell i dirigit a l’Intendent General del Regne, de data 19 de maig de 1788, advertia de la pertinaç sequera que assolava la població i que havia reduït dramàticament els seus recursos hídrics fins al punt d’afectar el consum humà: «Per a la fàbrica del molí es facilita la saca d’aigua de la font de Orchelles o pou de Nusols, que està més immediata al molí segons se li promet en capítols, redundarà això en grandíssim perjudici d’aquest comú per veure’s privat d’una de les fonts o pou que li proveeix». En aquest sentit i en les mateixes dates, Juan Bordes, davant la suspensió dels treballs per la falta de subministrament d’aigua, va elevar una proposta a la Intendència, a través de la Junta de Propis, que va ser rebutjada per la superioritat. Bordes plantejava en la seua proposició:

«Únicament queda al suplicant un arbitri i ofereix posar-lo en pràctica, si és de l’aprovació de VS. En aquesta Vila hi ha un molí de vent d’un particular immediat al qual ha de construir-se, tan bo o millor que l’altre que té la Vila, i que el que ha de fabricar-se. Hi ha proporció per a comprar-ho, pel mateix o poc més preu que el que es va rematar a favor del suplicant. El que suplica, Senyor, per a complir de la manera possible en el que té promés, està prompte a entregar pel dia de Nadal d’enguany el referit molí, cedint la Vila el terreny que ha d’ocupar el nou».

Menyspreada l’oferta d’adquisició del molí de Bernardo Ortolá per l’ajuntament, el nou molí municipal no estaria operatiu fins a l’any 1789. Un any més tard, en 1790, sent alcalde ordinari Miguel Crespo, els dos molins de Propis van ser arrendats a Pedro Crespo per una renda de 50 i 70 lliures respectivament. Pocs mesos després, un d’ells patiria seriosos danys en les seues entenes: «Per culpa de Pedro Crespo de Beatris, que ho manejava per absència i a nom del propietari arrendador Joseph Ivars, per no tindre-les ben lligades i amarrades com devia amb les cordes que hi ha per a això, perquè estaven esteses per terra segons s’acredita, els danys i els perjudicis del qual es troben valorats en 15 lliures».

Ja en 1804 es va fer necessària una seriosa recomposició del molí vell per a la qual la junta de Propis va haver de destinar la quantitat de 2.188 reals. Els treballs principals van ser executats pels mestres fusters Pedro Martínez i Vicente Botella.²

Notes

1. Capítols per a l’edificació del molí: «1. Primerament: s’han d’obrir les rases per als fonaments fins a trobar terreny ferm, una mica més prop del camí on està l’argilaga fins al marge del bancal on assignat el terreny per a aquesta construcció.
   2. Altressí: que el fonament de la Torre ha de tindre de gruix set pams fins al pis del molí, i del pis fins a cobrir la volta sis pams, i de la volta fins a la rematada de la torre cinc pams.
   3. Altressí: la Torre ha de tindre d’ample a la part de baix quinze pams de buit on han d’estar les moles deu i set pams, i l’altura de la Torre ha de tindre trenta-dos pams.
   4. Altressí: la pedra tosca per a la porta, escala, volta, finestres i anell ha de ser de la vila de Xàbia, o d’aquesta sent d’igual qualitat.
   5. Altressí: l’arbre ha de ser d’om negre d’una peça de pam i mig en quadre trobant-se, i si no siga com el d’altres molins, i les capsanes han de ser també d’om, la roda d’alzina, i de la mateixa fusta han de ser les pintes i bresoles.
   6. Altressí: els suports han de ser d’om negre, o de pi, no del terme d’aquesta vila, si que sent de pi s’ha de portar de la millor qualitat, ja siga de València o de Cullera, i han de tindre pam i mig en quadre: el congrellat, i altra fusta ha de ser d’ametler o d’una altra d’igual consistència.
   7. Altressí: la roda ha de tindre trenta-sis pams, la llanterna sis, havent de portar de València o Cullera l’altra fusta que fóra necessària.
   8. Altressí: que el morter o mescla ha de ser de bona calç, i arena, o de terra de bona qualitat.
   9. Altressí: que les moles i l’algeps han de ser com ho són en els molins de Xàbia o Teulada.
   10. Altressí: que les entenes han de tindre d’ample deu pams, i les veles han de ser de fil i cotó; les cordes de malleta de cànem o quitranades, i la resta conduent a la perfecció d’aquest molí ha de ser en la manera i forma que ho està en aquests molins, i l’obra ha d’estar conclosa dins d’un any i deixar-lo corrent».
   El contractista, a més, s’obligava a prestar determinades fiances, permetre fins a tres inspeccions durant l’obra i respectar algunes condicions respecte als materials i subministrament d’aigua: «Se li facilitarà al mestre el servei de l’aigua que estiguera més immediata a l’obra sense perjudici de tercer en els temps oportuns, i suspendre l’obra quan siga necessari» (Testimoniatge atorgat per l’escrivà Josep Martínez Colomer, a Benissa, a 25 de març de 1780).
2. La relació especifica els detalls de la instal·lació: «la fusta que es necessita per a les entenes, 376 rs., els claus que es necessiten, 27 rs.; mans dels oficials, 180 rs., la llanterna de fusta i mans dels oficials, 75 rs.; la fusta per al capell, 810 rs., la fusta per als quatre cércols que formen el capell, 150 rs., els claus per a clavar les taules del capell, 210 rs., més mans dels oficials de fer dit capell, 360 rs.».