Llambordes de pedres negres i sindicalistes en la pedrera de La Mola

La llamborda d’ofita era una pedra tallada en forma de tronc de piràmide –d’origen volcànic- que va ser molt utilitzada per a paviments. Una de les pedreres d’ofita estava al terme municipal de Benissa, a escassos 200 metres de la fita amb Calp. La Mola comptava amb treballadors procedents, en la seua majoria, de les partides rurals de Canelles (Benissa) i del Barranc Salat (Calp). L’esdevenir històric d’aquesta explotació minera està comptat al detall per José Luís Luri Prieto i Robert Llopis i Sendra en el llibre “Canteros de piedras negras. Adoquines y sindicalistas en la cantera de la Mola (Benissa-Calp, 1926-1936)”, editat per Publicacions Universitat d’Alacant en la col·lecció Històries.

La Mola, situada en una zona muntanyenca de difícil accés i aïllada dels nuclis urbans, va ser centre de treball d’uns agricultors que es van reconvertir en miners, en mà d’obra especialitzada, per a fugir dels miserables jornals del camp. Però La Mola va ser això i molt més perquè en temps de la Dictadura de Primo de Rivera i la Segona República es va convertir en un nucli autònom anarcosindicalista afecte a la CNT. Luri i Llopis s’aproximen en el seu llibre a la dimensió de l’associacionisme sindical i de la conflictivitat obrera en la pedrera de La Mola, entre la proclamació de la República i l’inici de la Guerra Civil.

Els primers registres sobre la pedrera apareixen el 1926 però, segons comenta Luri, la seua activitat va començar abans, cap a 1917. La Guerra Civil interromp els treballs, que es reprendrien després de la fi de la contesa militar fins el 1947. De l’extracció de la roca i el seu tractament s’elaboraven bombombins, llambordes negres, mosaics, matxaca, etc. Part d’aquest material es va enviar, bé per via marítima o fèrria, a ciutats com València, Alacant, Sueca i Gandia per a l’empedrat dels carrers. En els ports de la Vila i Altea es van crear pantalans per a carregar els vaixells amb tot el material. Es tracta d’un treball exigent físicament i d’habilitat, però un bon picapedrer podia fer 500 o 600 peces al dia. “Es podia endur 25 pessetes diàries i en el camp, quan tenies faena, no eren més de 4 pessetes” subratlla Luri. L’impacte econòmic “va ser molt gran i va canviar totes les relacions de la mateixa comunitat”, afegeix Llopis.

La crisi del 29, la irrupció de la República i l’inici de la Guerra Civil són els tres factors que van propiciar el declivi progressiu de La Mola. A més, es millora la tècnica asfàltica, que tenia menys costos que l’empedrat amb pedres.

CASA DELS HORTS

La Casa dels Horts, a la partida Canelles, va ser el centre neuràlgic de la zona per a desenvolupar tot tipus d’activitats socials i d’oci. I també va ser la seu de les reunions sindicals sota la iniciativa dels companys de La Nucia. “Pensem que on hi havia picapedrers de La Nucia sempre hi havia un nucli sindical de la CNT”, diuen els autors. Luri apunta que “es tractava de xics molt joves perquè, quan es va iniciar la guerra, no tenien dret a vot encara”. “Quan els ve tot aquest allau d’idees avançades, se’ls obri el món i una idea un tant idealista”, afegeix.

La branca dels picapedrers aporta una part important en les directives de la CNT de Benissa i de Calp. Les primeres bases de treball, la qual cosa hui serien els convenis laborals, aprovades en el sector de la indústria de picapedrers a la província d’Alacant van ser les de Benissa, segons consta en el Ministeri de Treball. “Estem parlant d’abans de la Guerra Civil i això és representatiu de la força d’aquest lloc”, subratlla Llopis.

La repressió franquista contra els picapedrers de La Mola va ser molt accentuada amb la instrucció de 16 consells de guerra. A més, dos picapedrers, Jaime Perles i Francisco Ropero, van estar penats en batallons disciplinaris. I el serrador mecànic, Vicente Fornés, va ser condemnat per un consell de guerra a la pena de mort.

HISTÒRIA SORPRENENT

La tasca d’investigació, de tirar del fil, ha tret a la llum “històries realment sorprenents i hi ha moltes coses que no me les esperava”, comenta Llopis. Els picapedrers, compta, estaven subscrits a periòdics de Nova York, de cultura obrera, i fins i tot escrivien les seues inquietuds en la revista Blanca. “Trobar notes o comentaris parlant sobre la matèria, si existeix o no, això és sorprenent, com a poc”. Els autors del llibre sostenen que “La Mola va ser com el germen de tota una cultura que es va expandir per la partida Canelles, Barranc Salat, Oltà, Calp, etc., i va més enllà del vessant sindical”.

Amb totes aquestes dades, no s’entén com La Mola és –o era fins ara- un tema totalment desconegut. Una història desapareguda de la memòria col·lectiva a Benissa o a penes va més enllà d’una memòria “oficiosa” a Calp, segons apunta el professor Antonio Calzado en el pròleg del llibre. Luri i Llopis reclamen la necessitat d’incloure la pedrera en un catàleg d’elements protegits, reconéixer-la administrativament pels seus elements històrics i posar-la en valor com es mereix.