Els temporals de vent, per Joan Josep Cardona

L’altitud referent al nivell del mar en que es troba la vila de Benissa, i bona part del seu terme, fa que els fluxos de vent s’aprecien amb més intensitat. El diccionari geogràfic de Madoz ja refereix en l’any 1834 que és combatida por todos los vientos y especialmente por los del este. No se si el seu informador, que supose degué ser el rector mossèn Mariano Borja, creuria que el predomini dels vents venien d’eixe cantó. La casa abadia, situada al carrer Sant Antoni, viu els vents regolfats. Eixa circumstancia  li faria creure al nostre rector que els vents dominants a Benissa sempre s’originaven de la banda de mar. Mossèn Mariano, que havia passat una llarga temporada tancat al castell de Bellver, a l’illa de Mallorca, represaliat per l’absolutista general Elío, encara vivia el malson d’aquell presidi i creia que tots els mals venien per llevant. El vent, un d’ells.

Després d’eixa nota em ve una més documentada. Correspon a l’estudi socioeconòmic de l’any 1972 que va dirigir per a la nostra comarca l’economista Eugenio Bezares al front d’un ample equip multidisciplinari. Aporta dos moments de l’any on hi ha predomini de vents de dos cantons. El primer trimestre de l’any correspon a situacions de nord-oest que torna altra vegada per novembre. De juny a setembre bufen del sud i la resta amb alternances. Anys després la “Gran Enciclopedia de la Región Valenciana” obra duta a terme pel nostre paisà Manuel Mas en l’any 1975, afegia que els vents preponderants són del nord i de llevant amb el llebeig. Pense jo que l’aportació nostàlgica del llebeig seria cosa d’ell i com una exaltació patriòtica. Jo, que coneixia i tenia bona amistat amb Emili Beut Belenguer, encarregat de les fitxes geogràfiques d’aquella obra, done fe de la seua coneixença de tot el territori valencià. Aquell vell savi va ser un pioner de l’excursionisme i una autèntica i respectada autoritat. Sabia de geografia, de vents i de moltes altres sapiències. Compartia eixe parer el recordat fra Eusebio Arbona, tants anys al front de la central meteorològica del convent de Benissa i tan curiós en deixar-nos un llegat de preciosa informació meteorològica referida al nostre terme.

Els nostres vents es parteixen l’any. Hiverns amb vents del nord i estius del sud. Més així com el bon llebeig bufa tranquil i ens aporta frescor, el mestral, que ve del nord-oest , és horrible i dona molta guerra. Jo tinc recollides dues cites que fan referencia a un terrible temporal de darrers de febrer de l’any 1890 que enderrocà la paret del cementeri vell. Però més dur que aquest en degué ser un altre que a les acaballes de l’hivern de l’any 1872 va tombar els dos gegantins xiprers de la vella ermita de Sant Antoni. El nostre ajuntament, tan preocupat com sempre en qüestions de recaptació, decidí vendre la seua fusta demanant el parer dels fusters Francesc Ivars i Josep Ferrer per a que el prearen.

Són eixos durs vents de mestral, com el que ara ens fueteja, els que ens prodiguen uns dies de malestar i ens posen malhumorats. Però aquest vent, afortunadament, no regola cap a ponent. I dic afortunadament perquè si canvia de ponent a sud-oest al seu punt més extrem i al llindar del llebeig, és una enorme calamitat que pot produir grans desgracies. En especial per mar. Eixe vent, del que jo tinc referències al dietari de mossèn Francisco Cabrera, oncle de ma mare, era conegut pels antics com “vent de matamón”. És curiosa eixa denominació local per quan en altres llocs de la nostra comarca el coneixen situat a mestral. La rosa de vents que inclou Alfredo Ramon Morte al seu llibre “Clima y tradición oral en Alicante” està en la línia nostra i local i eixe vent entre oest i sud-oest també el defineix com “vent de matamón”.

Ha de ser segurament eixe vent el que a l’hivern de l’any 1959 va originar una enorme destrossa al port de Calp que va dur de cap tota la nit als guàrdies civils de la companyia de Benissa, comandats pel capità Don Manuel Gonzalez i resta d’autoritats del moment intentat salvar barques i els arts de pesca. I justament eixe vent tan terrible és el que fa molt perillós el transit per la carretera general al seu pas per la Costera de la Joana. A l’altura del denominat Xalet d’Escoda, prop del camí que ens porta al barranc del Quisi per les Mallades la seua força és encara més considerable. Allí ve furiós degut a la gran relliscada que li ha provocat el seu pas per la paret de la muntanya de La Solana. Va acanalat . Troba un espai molt descarat i lliure i passa com una fúria. Dec al meu bon amic Camil Cabrera la noticia de que el seu avi va sofrir allí un greu accident que li va fracturar una cama en traure fora de la carretera el carro amb una càrrega de fem. I junt amb el carruatge van anar rere d’ell el matxo i el carreter. Eixe accident deuria ser al voltant dels primers anys quaranta del segle vint, com també deuria ser el vent d’eixa orientació el que li va fer malbé a mossèn Francisco Cabrera el capell del seu molí de vent situat a pocs metres de ma casa.

El vent que ara bufa, que és de mestral, té també una negra llista d’accidents. En la nit de cap d’any de 1949 va tirar a terra la part superior de la façana del seminari franciscà amb la mala fortuna de caure sobre la casa veïna provocant l’enfonsament de la teulada que va caure sobre el llit on dormia el seu propietari, el tio Minguet, barber molt popular i estimat causant-li la fractura d’una cama. També el vent de mestral fou el culpable de que al voltat de 1956 s’enderrocara la paret de la muralla del trinquet en construcció al carrer Hort de Bordes. Succeïa això anys abans al trinquet del tio Mariano situat en el que hui és carrer Bilbao. Per molts anys no va permetre el joc per alt. Però la desgracia permeté l’esclat de bons jugadors de raspall que van donar dies de glòria a l’esport local.

La fúria dels vents a Benissa és temible. Amb mes o menys intensitat és causa de moltes malifetes. Ara ha deixat delmats els favars, ha omplert de brutícia places i carrers i, a molts que pateixen de migranya, els ocasiona hores de martiri. Josep Pla, el genial escriptor empordanès, té infinites pàgines dedicades a narrar els efectes de la tramuntana, vent que odia i que allí substitueix en intensitat al nostre mestral. Quan venia amb força es defenia no eixint del llit en tot el dia. Nosaltres també vivim en territori excessivament ventolejat. No podent estar-nos al llit agafarem la cosa amb paciència. Anirem en alerta fugint de tots aquells espais on la seua força pot originar irreparables accidents i ens conhortarem pensant de que tot passa i no hi ha mal que cent anys dure.

* Joan Josep Cardona és cronista oficial de la vila de Benissa