Els xiquets de la Marina Alta que van ser venuts com a botí de guerra

Van ser venuts com a botí de guerra, molts com a esclaus, perquè eren fills d’aquells moriscs que es van revoltar contra el decret d’expulsió de Felip III el 1609. Arrancats per la força de la companyia dels seus pares morts o exiliats al nord d’Àfrica, aquells xiquets de totes les edats es van veure obligats a quedar-se a la península, molts d’ells a la Marina Alta, i a educar-se en una religió diferent a la dels seus ancestres. A diferència d’unes altres, aquesta història és coneguda perquè el 2009, quan es complien 400 anys d’aquells fets, aquesta comarca ja va reflexionar amb profusió sobre l’exili morisc. Però mai és superflu seguir recordant.

Per aquesta raó, un blog basat en el llibre La Senda de l’Èxode (publicat per la Macma i escrit pels professors Antoni Mas, Josep Mas i Jaume Noguera) segueix difonent per les xarxes socials aquella història i, el que resulta més valuós, porta des de finals de desembre publicant les llistes d’aquells xiquets que en comptes d’exiliar-se amb el gruix de la població morisca rumb a Orà van seguir vivint a les poblacions de la Marina Alta, adoptats en cases de nobles, comerciants, llauradors o integrants del clergat.

Aquestes llistes estan organitzades per municipis. El blog, que porta el mateix nom del llibre, ha publicat ja les relacions dels morisquets que van créixer a Benissa (28 xiquets), Ondara (39), Calp (13), Parcent (6) i Alcalalí (6), i aviat ho farà amb la resta de poblacions de la Marina (només a Dénia es calcula que es van quedar uns 200). Les característiques d’aquestes relacions resulten hui, quatre segles després, sorprenents i denoten la crueltat dels vencedors cap als fills dels derrotats: al costat del nom del xiquet, la seua edat, la seua procedència i el nom del seu “presentador” (això és, el seu tutor, el cap de la família de la nova llar del morisquet), es donen a conèixer també les característiques físiques de cada menor, quasi com si es tractara de peces de bestiar. Així, sabem que Jaume, de 6 anys, tenia dos senyals al front i a la cella i “bon aspecte”; Caterina, de 6 a 7 anys, marques de verola i els ulls enfonsats; i Jerònima, de 12 a 13 anys, era “forta” i amb els ulls negres. I així, desenes i desenes de descripcions sobre la salut, l’aspecte físic o mental i la disposició per al treball.

Per què es van quedar?: dels segrests a l’esclavitud

Abans de publicar aquestes llistes, cadascuna d’elles en una entrada, el blog va reproduir a la xarxa una sèrie de capítols del llibre que ajuden a entendre les raons per les quals hi va haver oficialment 2.449 fills de moriscs (encara que en realitat el nombre va ser molt superior) que es van quedar a la península. Segons el bàndol d’expulsió de Felip III (22 de setembre de 1609) podien lliurar-se de l’èxode aquells menors de 4 anys amb el consentiment dels seus pares o aquells menors de 6 el pare dels quals o mare fóra cristià vell. Però aquestes eren les disposicions legals acordades des del tron de l’imperi. La realitat, a peu de carrers, pobles i llogarets, va ser molt diferent.

Els autors de la Senda de l’Èxode sostenen que mentre els fills dels moriscs que van acceptar de bon grat l’ordre d’expulsió van poder anar-se’n amb els seus pares al nord de l’Àfrica, els fills dels quals es van revoltar contra les intencions de la monarquia en revoltes com les de la Vall de Laguar o Muela de Cotes es van veure en canvi forçats a quedar-se. I per això es van convertir en botí de guerra: segrestats primer per les milícies que van sotmetre aquestes revoltes a sang i foc, van acabar en mans de nobles, membres de l’estament eclesiàstic o llauradors rics. Va ser el que el Tulio Halpering va cridar “el sant lladronici”, perquè va tindre a més un component religiós: la pròpia virreina Isabel de Velasco estava encantada “d’haver llevat a Satanàs les ungles d’aquesta presa” quan es referia a les xiquetes morisques.

Però més enllà d’aquestes excuses teològiques i malgrat l’oposició formal de les autoritats, molts d’aquests xiquets van acabar convertits en esclaus i alguns venuts en terres de Castella o fins i tot de Sicília. Uns altres es van quedar molt més prop de les poblacions de l’interior de la Marina on havien nascut: a Benissa, com Alonso, de 14 anys, que era “ximple i amb un senyal a la cella”; a Ondara, com Diego, de 3 anys, que tenia “el peu dret tort”; o a Calp, com Anna, d’11 anys, que mostrava “una piga a les galtes i els ulls grans”.

Pel seu interés hem reproduït aquest article aparegut al diari digital LA MARINA PLAZA el 8 de gener de 2014.