Fets històrics

L’onada de fred de l’any 1954, per Joan Josep Cardona Ivars

Floc de neu (foto del flickr de l'usuari ChaoticMind75)
Floc de neu (foto del flickr de l’usuari ChaoticMind75)

Enguany es compleixen els 60 anys d’una de les onades de fred de les més dures registrades a Benissa. Va ser provocada per una advecció d’aire polar dins d’un potent anticicló en altes latituds combinada amb una baixa pressió situada al golf de Gènova . Segons els estudiosos de la meteorologia és una situació que a les nostres latituds proporciona baixes tèrmiques desconegudes, i, en alguns casos temporals de neu. Segons un gràfic elaborat per fra Eusebi Arbona, franciscà del convent de Benissa i responsable de la seua estació meteorològica, es pot observar que els totals de pluja recollida en un període que va de 1951 a 1956 no van superar els 650 l. per m2 del total anual. La mitja anual per a Benissa, en dades vàlides per als darrers 50 anys, se situa sobre els 800 l. per m2 i any. Això indica que estàvem dins d’una situació de secà. Semblant registre s’observa per a l’any 1956, també molt sec, extremament fred i poc plovedor, i coincident en l’any 1983, altra vegada amb escasses pluges i també molt de fred. És una casualitat que les nevades i freds més importants tinguen lloc a la nostra terra en concordança amb anys de pluja escassa.

La onada de fred a què ens referim va ser batejada pels nostres majors amb el nom de “gelada negra”. Va començar a notar-se la seua entrada el 30 de gener. Tal era la rigorosa sensació de fred que a la revista editada pels seminaristes del nostre convent es comenta que el pare guardià va prohibir fer la processó de les candeletes del matí del dia 2 de febrer (festa de la Candelera) per la duresa de la temperatura i que els seminaristes no sortiren a fer les activitats recreatives fora del recinte de les dependències de l’edifici del seminari. El pic de la baixada va vindre el dia 5 de febrer amb un registre de -5º, i sense que el termòmetre des de el dia 30 de gener al dia 7 de febrer pujara a la cota de 0º . Era un fred persistent i continuat en dies.

La percepció que jo vaig observar en la matinada del dia 5 de febrer fou la d’un cel encapotat, gris i amb lleugera alenada de vent de tramuntana. La roba que s’havia estès per assecar als terrats propers a ma casa del Cantó de les Cabres estava encartonada i, en alguns casos rajada pels efectes del fred. A la vora de les cases de carrers poc transitats es podia notar el rigor de la temperatura per la presencia de teuladins morts que no havien pogut suportar la baixa temperatura. Altres animals, com gossos i gats tampoc es podien veure. Els jornalers del camp, obligats per un temps tan advers , no podien eixir a treballar essent una temeritat fer treballs a cel obert.

Les classes escolars, no obstant tal temperatura, no es clausuraren. La planta baixa del grup escolar, i als dos grans corredors, comptaven amb dues enormes estufes de llenya per al servei de les Escoles Nocturnes de Formació professional. El director d’eixe centre ordenà que es posaren en funcionament diürn per a donar una mica d’escalfor a la població escolar infantil. Tenint en compte la precarietat dels abrics dels xiquets de l’època, calçat d’espardenya de cànem i pantalons curts, es produïen grans refredats i l’aparició d’excoriacions a les cuixes produïdes pel fred, la pell seca i el continu fregar de les vores de la roba amb la carn crua. La cura de tal afecció es feia de forma rudimentària i dolorosa (llima escorreguda sobre les ferides o aplicacions de glicerina) . En altres centres escolars, com l’Acadèmia Sant Antoni, sense cap calefacció, es va autoritzar a que els estudiants portaren de casa brasers.

Inexistents els actuals mitjans de calefacció lluitar contra aquelles temperatures tan fredes no era fàcil. Les cases, amb constants corrents d’aire , portes i finestres mal ajustades i una llar alimentada amb llenya escassa i de mala combustió eren autèntiques neveres. El recurs de la tendur, amb els brasers perillosos i alimentats per clofoll d’ametla, “cisco” de carbonet o bresques del pinyol de les almàsseres eren un pal·liatiu. Escalfar el llit amb atovons roents al foc de la cuina i recoberts de paper de diari i draps era també una ajuda. No era comú posseir abrics i les dones es protegien per a eixir de casa amb mantellines i els homes amb mantes del llit. Llocs públics, com les oficines de l’ajuntament s’escalfaven els oficials emprant una estufa alimentada malament per les restes de la poda dels arbres ornamentals que es guardava emmagatzemada al pis superior juntament amb l’arxiu històric i administratiu i que en cremar produïa fum i una sentor insuportable. Altres, com el jutjat, la Germandat de Llauradors i Correus no posseïen cap tipus de calefacció obligant-se els oficials a treballar sense llevar-se els abrics. El Banc de València, a partir d’eixe episodi va instal·lar calefacció alimentant la caldera amb una escassa provisió de carbó mineral. La Caixa d’Estalvis del Sureste, oberta l’any anterior, va adquirir una petita estufa de llenya. Donat que encara estaven al final de la Fira fou molt gran el patiment dels propietaris de les parades obligats a dormir dins d’ella i defenent-se com podien amb brasers elementals i pobres.

La poca hortalissa de hivern que hi havia pels camps va quedar materialment cremada i originant la quasi pràctica desaparició del conreu dels cítrics. Patiren també les oliveres que, com els cítrics, foren objecte d’una immediata poda radical per veure si podien rebrotar. La florida dels ametllers fou avortada i els que ja tenien producte a mig quallar la van perdre. Els abeuradors de les fonts del terme no van poder liquar-se de la capa de gel fins ben entrat el mes de febrer. Arbres ornamentals, com el magnoli gran del passeig de la Glorieta es va veure molt afectat, però rebrotà després de la poda a que fou objecte, no així el seu germà que no va poder subsistir. Uns altres arbres decoratius que existien en eixe paratge i coneguts per “ganduls” van veure com les seues fulles perennes es posaven negres, si be, la majoria es van poder salvar. Altres de propietat particular, com l’eucaliptus del jardí dels Feliu van sofrir molt.

Si estudiem el comportament demogràfic en l’apartat de la mortalitat d’eixe any fou superior a la corresponent als anys 1952 i a 1955. En 1954 es produïren 76 defuncions, 64 per a 1953 i 69 per a 1955. Altre període de fred, com el de 1956 es va veure també lleugerament augmentada la mortalitat en referencia a l’any precedent i a l’immediat posterior. En 1954 es produïren dos pics importants (gener 12 i abril 15). A febrer, no obstat el mal oratge, tan sols foren 5 els difunts, però de 2 ancians de 84 i 80 anys el mateix dia 2.

Aquesta és la petita història d’un episodi de fred sofert per la nostra latitud i que fou recordat per alguns anys amb el qualificatiu de gran calamitat.

* Joan Josep Cardona Ivars és cronista oficial de la vila de Benissa.


Comentaris a la notícia

Voleu deixar un comentari a la notícia?