Des de temps immemorial, les muntanyes de Calp havien pertangut al Comú, als Propis de la Vila, i per tant, eren propietat de tots els veïns de la localitat. Aquest fet els garantia l’ús i gaudiment dels mateixos en franquícia. L’aprofitament col·lectiu, lliure i gratuït, permetia als locals pasturar bestiar, tallar llenya, sense haver d’abonar cap quantitat, a diferència dels ramaders forasters que es veien obligats a fer lliuraments dineraris a l’Ajuntament pel nombre de caps de bestiar i dies d’estada, si el seu bestiar s’endinsava en aquests paratges comunals.
Com assenyalavem en estudiar els comptes de Propis de la primera meitat del segle XIX, les quantitats ingressades en l’Ajuntament per tal concepte eren insignificants, i el càrrec posat al cobrament per l’ajuntament calpí entre els ramaders locals per drets “d’herbatge” ascendia a la minsa quantitat de noranta reals.
La desamortització de béns i terres a Espanya al llarg del segle XIX va marcar un dels successos més importants de la seua història. La compra de béns desamortitzats pels burgesos i altres sectors acomodats va donar lloc a una estructura classista de la qual va sorgir una nova èlit de poder.
Per tant, va canviar fonamentalment les estructures econòmiques, socials, i polítiques dels seus municipis.
La desamortització a Espanya es refereix a una sèrie de lleis que van fer possible la venda de béns i propietats pertanyents a “mans mortes”, o entitats que no les podien vendre com l’església, la corona, la noblesa o els municipis. La venda de finques rústiques i urbanes, de gran part del patrimoni de l’església i dels béns de les institucions civils, en subhastes públiques al llarg del segle XIX constitueix el gran procés desamortitzador.
Els antecedents del procés tenen les seues arrels en els últims anys del segle XVIII durant l’època del rei Carles IV i el seu ministre d’hisenda, Godoy. En general, el procés es pot separar en dues èpoques: la desamortització de Mendizábal (1834-55) i la desamortització de Madoz (1855-74). Juan Álvarez Mendizábal i Pascual Madoz van jugar els papers protagonistes en el procés que va posar en circulació gairebé la meitat de les propietats eclesiàstiques i civils a Espanya.
La desamortització va ser resultat d’una multiplicitat de factors entre els quals destaca el persistent endeutament de l’Estat, al qual van haver d’enfrontar-se Godoy i Mendizábal. L’Estat es trobava en una situació en què no hi havia suficients diners per saldar el deute públic més els interessos. A més, les quatre guerres (una amb Portugal, una altra amb França i dues contra Anglaterra) havien afeblit la Hisenda fins a tal punt que no hi havia més remei que començar la venda d’algunes de les seues propietats.
Pascual Madoz i Ibáñez és nomenat Ministre d’Hisenda al gener de 1855, i la seua política s’inspira en l’esperit liberal que incorpora el procés de reconversió de béns de les mans mortes en nacionals.
La Llei de Desamortització d’1 de Maig de 1855, en el seu primer article establia la declaració en estat de venda de “tots els predis rústics i urbans, censos i fòrums pertanyents: a l’Estat, el Clero, a les ordres militars de Santiago, Alcántara, Calatrava, Montesa, i Sant Joan de Jerusalem; a confraries, obres de pietat i santuaris; al segrest de l’exinfant don Carlos, als propis i comuns dels pobles, a la beneficència, a la Inquisició Pública, i qualsevol altre pertanyent a mans mortes, ja estiguen o no manats vendre per lleis anteriors”.
Les condicions establertes per aquesta llei diferien de les establertes per Mendizábal. L’articulat preveia la seua venda en pública subhasta, mitjançant quinze pagaments anuals en catorze anys. Mitjançant aquesta normativa es va forjar la gran operació desamortitzadora que, suspesa al setembre de 1856 i reinstaurada a l’octubre de 1858, va perdurar fins finals del segle XIX.
Els béns pertanyents als municipis no eren molt extensos a la nostra província, però la seua alienació va suposar la privatització d’uns drets comuns, fet que va anar en perjudici de molts humils llauradors i ramaders que no comptaven amb mitjans econòmics per acudir i licitar en les subhastes públiques.
Les muntanyes comunals calpines, Ifach i les serres de Toix, i Oltà, no escapen al procés desamortitzador. En l’actualitat, l’única muntanya comunal que encara es troba sota titularitat estatal és la del Cepellar. Segons testimoniatge d’un veí d’avançada edat, aquesta serra no va ser alienada per error administratiu. No podem oferir cap argument documental que recolze tal afirmació.
El dia 1 d’Octubre de 1860 la Junta Superior de Béns Nacionals celebra la subhasta pública de les muntanyes de Toix i Oltà. En l’any anterior s’havien dictat les disposicions per a la classificació de les muntanyes públiques, a confeccionar pel Cos d’Enginyers del ram.
La descripció de la Muntanya Toix diu així, segons document original de la Junta Superior:
“Un monte denominado Toix, en término de Calpe, perteneciente a los Propios, lindante por Norte con camino del mar y tierras de Antonio Jorro y Castelló y Miguel Torres, hasta la entrada del barranco llamado “Estrecho”. Este, con tierras de Miguel Mengual y Francisco Roselló hasta la desembocadura del mar; y Sur y Oeste barranco del Collado de Calpe hasta desembocadura del mar, término de Altea y camino que dirige a este pueblo con algunas propiedades dentro de su límite, compuesto de 797 fanegadas”.
La taxació realitzada pel Cos d’Enginyers ascendeix a la quantitat de 3.124 reals, amb un valor de capitalització de 1.687 reals i cinquanta cèntims.
Quedant convocada l’obertura de subhasta en el valor de taxació la finca va ser adjudicada a don José Zaragoza Thous per 11.675 reals a pagar en deu terminis. El dia 31 d’Octubre del mateix any s’aprovava per la Junta Superior la cessió de la rematada per l’adjudicatari a favor de don José Zaragoza Benimeli pel mateix valor.
La descripció de la Muntanya Oltà diu segons document:
“Un monte denominado Oltá, en término de Calpe, procedente de los Propios, lindante por Norte con término de Benissa y tierras de Pedro Crespo; Este, con la viuda de José Perles y Damián Ribes; Sur, con las de Joaquín Ivars Costa, Matías Pastor, Pedro Juan Pérez; Oeste, con término de Benissa y tierras de la viuda de don Antonio Torres. Tiene una pequeña fuente conocida por la de la Ermita Vieja con algunas propiedades dentro de sus límites, comprensivo de 264 fanegadas”.
La taxació realitzada pel Cos d’Enginyers ascendeix a la quantitat de 8.270 reals, amb un valor de capitalització de 3.375 reals.
Quedant convocada l’obertura de subhasta en el valor de taxació la finca va ser adjudicada a don José Zaragoza Thous per 13.300 reals a pagar en deu terminis. El dia 31 d’Octubre del mateix any s’aprovava per la Junta Superior la cessió de la rematada per l’adjudicatari a favor de don José Zaragoza Benimeli pel mateix import.
Segons els valors finals de les rematades podem calcular que la Muntanya de Toix va ser adjudicada per un valor final, sobre el de taxació, del 273,7%, i la Muntanya d’Oltà del 60,8%. Ambdós percentatges indueixen a pensar que les subhastes van ser concorregudes en les seues licitacions, i que en el cas d’Oltà, l’alt valor inicial de taxació va impedir un major increment diferencial amb el d’adjudicació.
La defunció de don José Zaragoza Benimeli esdevindria alguns anys després, sent totes les seues propietats calpines heretades per sa mare, donya Rosalía Benimeli i Gorgoll, oriünda d’Altea. Ella, a la seua vegada, testaria a favor de la seua única filla, donya Josefa Zaragoza Benimeli que finalment quedaria com a beneficiària de les originàries heretats del seu germà José. El dia 19 de Novembre de 1885, davant el Notari d’Altea, compareixen l’esmentada Josefa Zaragoza i el llaurador benisser, domiciliat a Calp, Juan Ivars Bertomeu, de malnom “Violí”, i en aquest acte es verifica la venda de les muntanyes de Toix i Oltà a favor del segon. El preu confessat de la compravenda és de 1.250 pessetes per cadascun, això és, 2.500 pessetes.
Les superfícies consignades en els títols d’adquisició dels predis, simplement copiades de les taxacions efectuades pel cos d’enginyers, presentaven importants defectes de cabuda. De fet, l’avanç cadastral de rústica de 1916 atorga a totes les terres a Oltà, adquirides per Juan de “Violí”, una superfície total de 893.771 metres quadrats, àrea total que, encara en l’actualitat, ens sembla menor a la real. Juan Ivars Bertomeu es convertia en el principal terratinent de Calp, propietari d’un 8-10% de la superfície total del terme calpí, malgrat el seu humil origen com a llaurador de la benissera partida de Pinos.
En pocs anys, passaria a convertir-se en el seu primer contribuent. Com no podia ser d’una altra manera, en 1891 el trobem documentat com a Batle President del consistori.
Sobre les seues noves finques va edificar corrals, que sapiguem fins a tres annexos, alhora que edificava posteriorment algunes cases de camp per als seus fills. Cap a 1906 adquireix alguns solars al carrer Alacant, en els quals alçaria el popular Hostal del Violí. Habitualment habitava a la seua gran casa rural, hui en ruïnes, localitzada en un bell pla del vessant d’Oltà, a escassos metres de la font anomenada de l’Ermita Vella, també, com hem vist, de la seua propietat. A les planes properes a Ifach Juan compta amb extenses heretats; de fet els terrenys on Ernesto Quesada alçara la seua inoblidable Villa Madrid també van pertànyer a aquest home, venudes a l’agent artístic pels seus descendents en 1927. Fins a trenta-quatre finques a repartir entre els seus hereus, esdevinguda la seua mort, ja vidu, en 1923, a l’edat de 82 anys, a causa d’una nefritis.
Pocs mesos abans de verificar-se la seua defunció, l’11 de Març de 1923, Juan Ivars Bertomeu compareix davant notari, per “no donar lloc a que els seus béns patisquen cap depreciació per no poder atendre la seua cura, donat la seua avançada edat i la seua infringida salut, i evitar així el perjudici que causaria als seus fills.”
Entre les seues disposicions dóna a aquests en concepte d’herència anticipada tot el que els correspon en aquestes operacions, reservant-se l’usdefruit vitalici, i a la seua vegada, els seus fills corresponen l’acte de son pare, cedint-li l’usdefruit dels béns que van percebre per herència de la seua mare morta. Entre les seues últimes voluntats destaquem la que preveu la seua defunció, i que es manifesta en la petició als seus fills que “invertisquen la quantitat de 500 pessetes per al nínxol on siga dipositat el seu cadàver i el soterrament, i si alguna cosa sobrara que ho invertiren en sufragi de l’ànima del donant en misses resades”.
Repartides les terres d’Oltà entre quatre dels seus fills, s’avança a qualsevol disputa o controvèrsia entre ells, i així manifesta que “donya Josefa Teresa Ivars Ribes té dret a que el seu bestiar isca del seu estable per anar a la muntanya pel punt assenyalat en les terres adjudicades als germans José Ivars Ribes per les de donya María Josefa Bordes Ribes. Que la font que neix a les terres adjudicades a donya María Dolores Ivars Ribes tenen de dret els compareixents a servir-se d’aquesta aigua per beure, i a més donya Josefa Teresa Ivars Ribes té dret que en aquesta font abreure el seu bestiar. Que en l’era que es troba dins de les terres adjudicades a don Baptista Ivars Ribes tenen dret a batre en elles en la forma acostumada els seus germans donya María Josefa i don Joan Bordes Ribes i don Joan Antonio Ivars Ribes.
I que tots els interessats estan obligats a respectar-se els camins que tenen assenyalats entre els mateixos.”
NOTA.- El nostre agraïment a Isabel i Teresa Ivars Ausina, “Violines”, que generosament han obert per a nosaltres el seu extens i valuós arxiu privat i familiar.
Comentaris a la notícia
Voleu deixar un comentari a la notícia?