Notes històriques sobre l’espai urbà de la Glorieta, per Joan Josep Cardona

El passeig, o espai verd de major extensió del casc urbà de Benissa, conegut oficialment per Passeig de Don Joaquin Piera i Doña Mariana Torres, i popularment per La Glorieta Nova,  és un indret amb una història poc coneguda pels benissers. No estarà de més fer una mica de pedagogia en un intent que les opinions, oficials i de la ciutadania en general, es facen des de l’estima per les arrels del nostre poble. Vindrà després la qüestió estètica, el mobiliari urbà, el disseny i altres detalls complementaris. Però la supèrbia i el menyspreu  amb que es sol tractar tot allò relacionat amb la tan parlada, però ignorada, “Memòria històrica” mereix, com a mínim un respecte. I la Glorieta en té. Que li facen cas, això ja és més difícil. Tothom sap de tot i tothom empra la “llibertat d’expressió”. Però, com dien els antics, posem les coses a tall de raó.

Per a entendre la conformació del casc urbà de Benissa s’ha de considerar també, el perquè de la seua configuració. I d’això s’han ocupat modernament alguns benissers, grans patriotes i de provada honestedat intel·lectual. No cal dir noms, però pels seus treballs els coneixem. Rigor i amor pel seu poble. ¿Han estat consultats?. Ho ignore. ¿Per a què?.

La Glorieta entra dins d’eixe estudi necessari de les arrels històriques. No tenint més fonts inicials que les relacions de bens dels antics terratinents de Benissa s’ha de partir d’aquí. La primera d’elles ve de la que fa Josep Ivars del Pobil i Torres en l’any 1732. Allí, entre altres propietats detalla una finca al lloc dels Cortons . Es denominaven Cortons tots els terrenys que anaven des de l’actual carrer Sant Sebastià, fins el carrer del Doctor Pedro Crespo. Tant a un com a altre costat de l’Avinguda del País Valencià. En sentit a València els Cortons fitaven amb el mur antic del poble. Les muralles encara estan documentades en l’any 1867. Aquest Cortó que declara Josep Ivars fita a més amb el denominat Camí de Serrallonga. Es un camí que possiblement nasqués a l’actual carrer Maset i que continuaria per l’actual Ricardo Benavent.

Una de les primeres informacions, llevada la descripció de Cavanilles,  sobre la configuració del casc urbà, no ens aplega fins l’any 1870. En ella no esmenta l’actual Avinguda del País Valencià, però si menciona el Carrero (carrer del pare Andreu Ivars, Alacant i part del carrer València) . En eixe instant (any 1878) gran part de la carretera general ja estava feta, si be la caixa encara no. En el termenejar dels camins que té Benissa en l’any 1889 està dient-se que en la carretera ha començat a fer-se el fonament de pedra en el punt conegut per Desmonte Blau (corba a l’altura del dipòsit de Butano). Tot això vol dir que l’antiga finca dels Ivars del Pobil ja estava disminuïda  en la part sud a causa de la construcció de la carretera. Ja tenim delimitada eixa fita del Passeig o Glorieta Nova. Anem a la part nord.

Si be no tenim constància documental tot fa pensar que el vial que comença al creuer del carrer Hort de Bordes i just al principi del carrer Sant Nicolau, inclou tot aquest darrer, passa la Plaça del Rei Jaume, pel carrer Pare Andreu, Alacant i acaba al València sempre seguint el curs d’una  gran sèquia o barranc. A excepció de gran part del carrer Pare Andreu tots els altres van urbanitzant-se. Costa de construir-se en el carrer Sant Nicolau, que no s’inclou al nomenclàtor de 1870. L’actual pare Andreu Ivars es conegut per Carrero, i no és altra cosa  més que les portelles de l’actual carrer Puríssima que fiten amb el ja esmentat barranquet o gran sèquia. L’espai de La Glorieta (tant la Vella -pàrquing- com la Nova) fiten amb eixe barranquet. Per donar eixample al Carrero els germans Torres Orduña es comprometen a fer millores i en la zona que aniria des de l’actual Passatge a la Cultural, cosa que limitaria encara més la capacitat d’eixe Cortó (Glorieta Nova).

Totes eixes mesures es prenien sense tindre en compte un Pla d’ordenació urbana i que no aplegaria fins l’any 1906 . Naixia per quan la plaça actual, solar de l’església i carrer Sant Pere ja eren una realitat. Si observem una fotografia, aproximadament de 1914, veurem un grup de treballadors de l’església i un fons on es veu la xemeneia del molí de la firma Abargues i Cabrera i un gran hort amb palmeres. Eixe era el primitiu espai de la Glorieta Nova de què parlem. El desenvolupament dels carrers Palmera (antic Juan Bordes) i Fra Humilde és molt lent. La meua generació ha conegut tot allò com a solars.

No tenim clara la cessió o compra per l’ajuntament del Cortó (Glorieta Nova). Pertanyia a Carlos Torres Orduña i els vells el coneixen per “L’hort de Don Carlos” . Jo supose que els propietaris dels antics Cortons anirien desfent-se de part d’ells i venent-los com a solars per a construir. Es un procés que comença l’any 1889 quan Joan Andrés Feliu cedeix terreny per a eixamplar el carrer Maset. La mateixa donant del solar de la nova església (Clara Torres) ven els seus solars veïns a la part que ja comencen a ocupar els fonaments del temple. Així ho faria el seu germà Carlos (carrers fra Humilde i Palmera). Quedant així uns terrenys agrícoles dins del poble i subjectes a tot tipus d’inconvenients acabarien per ser cedits a l’ajuntament, però no ho podem confirmar documentalment).

D’eixa forma entrem als anys trenta del segle XX amb una Glorieta Vella plenament embellida per arbres i jardins. Era la culminació d’un somni benisser que ja estava denunciat pel diari “El Centinela” l’any 1901 que posava en evidència les poques condicions urbanístiques de Benissa, incloent la falta d’un passeig públic. Faltava culminar la Glorieta Nova i tot fa pensar que no es produiria fins als inicis dels anys quaranta. En l’any 1946 es pren acord municipal de que les cases de l’Avinguda del País Valencià no poden tindre més que planta baixa i una altura, i es fa especial menció d’eixa prohibició a les que envolten la Glorieta. Tot això per preservar la regularitat d’un traçat que en aquell temps es considerava modèlic.

L’embelliment de l’espai de la Glorieta pren vela quasi a darrers de la dècada dels anys quaranta del segle XX. És ocasió que es presenta quan es desmunta l’auditori de la musica de front l’església, es posa en el seu lloc el monument de Dolores Piera i es fa un auditori nou a la Glorieta Nova. S’aprofiten també les pedres treballades del recentment enderrocat temple de Sant Pere per a fer un encerclat al perímetre de la Glorieta, es fan les dues escales de pedra treballada  i el muret i es completa la plantació d’arbres.

D’ençà aquells inicis la Glorieta ha tingut altres intervencions amb més o menys fortuna però mai s’havia pensat en una transformació tan radical com la que ara es planteja. Però que sempre serví com un gran espai comú i de diverses trobades això si que és una realitat. Com també ha estat de sempre una realitat la descurança en tindre-la ben condicionada.

Però d’una o altra forma aquest espai sempre ha tingut la sort de tindre un mínim de curiositat per les autoritats municipals. És una gran sort per quan algunes altres denuncies fetes no menys que en l’any 1901 pel capità Cabrera viuen l’angelical dormir dels innocents. Ell que dia allò de “…Dos corrales de encerrar ganado es el primer ornamento, uno a la derecha  y otro a la izquierda que se presenta al viajero por la entrada de Alicante” es mantenen, no ja els corrals, però si la descura i el campi qui puga de pins, esbarzers i brutícia. Mira per on en uns llocs la fidelitat a la memòria històrica agrícola i ramadera de Benissa es mantén inalterable. En altres, signes de la modernor, entrem al segle XXI amb un eufòric posar-nos al dia.

* Joan Josep Cardona és cronista oficial de Benissa.