L’impossible sermó de Don José Crespo; per Joan Josep Cardona

Entre les reformes del Concili de Trento, dins d’aquell apartat que els canonistes solien dir “Cum praecepto divino”, per entendre’ns la missa, hi ha una ampla referència dirigida a la seva celebració pels rectors de les parròquies. Els pares conciliars van actuar en les diverses sessions d’aquell llarg concili que va durar de 1545 a 1563, amb molta intensitat i gran preparació. L’església d’aquell temps precisava amb urgència una gran reforma. Fou tan radical que els fruits d’aquelles sessions són encara considerats com un referent. Fou, segurament, entre la primera i la vuitena sessió quan es parlà de la predicació. Era necessari tractar d’això. Lutero i els seus seguidors eren uns extraordinaris oradors sagrats. Els oradors catòlics, per contra, eren poc destres. Sabedors d’això els pares conciliars dedicaren la vint-i-tresena sessió a deliberar sobre la predicació dins de la missa. Centraren l’esforç en la necessitat de la preparació teològica dels rectors i l’obligació de celebrar gratuïtament la denominada “misa pro populo”, és a dir la missa gratuïta per al poble. Ens explicarem. Les antigues parròquies s’administraven elles per si mateix. Els ingressos venien per la percepció de diverses rendes (primícies, fundacions, plat d’ànimes, mandes pies, almoines, i, en especial per l’estipendi de les misses). Així les parròquies, i d’acord amb la seva renda podien tindre, a més de rector, tres vicaris i els corresponents beneficiats, com així era el cas de la parròquia de Benissa.

El rector amb aquell cànon emanat del concili de celebrar gratuïtament una missa setmanal per al poble portava afegit l’obligació de predicar. De vegades, per absència legítima, eixe deure s’encomanava a un altre prevere. En temps de quaresma, per les moltes obligacions pastorals, rector i vicaris s’havien de multiplicar i, segurament la missa “pro populo” s’encarregaria als beneficiats. L’any 1920 entre el clergat parroquial estava Don José Crespo Martí, també conegut pel malnom de Frare la Vaca. Don José inicià la seva vida sacerdotal a Benissa. Era l’any 1881. Cantà missa prou passats els trenta anys. Li costà molt acabar la carrera. El seu expedient acadèmic mai fou brillant, però l’informe de mossèn Antoni Calbo, llavors rector de Benissa, fou categòric. Don José, si no avançava molt als estudis, digué mossèn Calbo, era, per contra, home de fe i molt caritatiu. Cantà missa i l’enviaren a Benissa. Aquí estigué poc de temps. L’assignaren de vicari a la parròquia de Calp.

Don José a Calp, amb la seva pobra ciència, feu el que va poder, però aplicà al seu ministeri un tracte planer, molt pròxim i sempre molt atent amb els necessitats. Segurament per eixa absència de pretensions en ascendir Don José mai es va preocupar de l’aparença. Era un rector simple, directe i molt rural. El seu caràcter bonhomiós li féu viure situacions de burla que a altre prevere amb més llums l’haguessin molestat. Caldria veure, com de fet així conten alguns escrits, com aquell home amb la sotana arromangada a la porta de sa casa donava menjar a les gallines sense importar-li cap etiqueta i rebent de part d’algun veí alguna xarrada ofensiva. Afeccionat com era als treballs manuals construí personalment un altar a Sant Josep pagant de sa butxaca els costos del material. Sonat fou el sermó que endreçà al sant el dia de la inauguració de l’altar. I més famós encara fou un sermó de setmana santa on es quedà sense poder seguir en el passatge de l’oració de Jesús rebent una amonestació publica dins de l’església de part de sa germana que seguia el panegíric amb notable preocupació.

Les xacres de la vellesa augmentaren i el pobre Don José vivia la descura corporal i l’apagament de les seves pobres llums intel·lectuals amb rotunda evidència. L’arquebisbat considerà oportú descansar-lo de la vicaria i incloure’l com a adscrit a la parròquia de Benissa. Aquí, amb un clergat més nombrós i molt més preparat que Don José el vell vicari de Calp ajudava amb el que podia i amb molta dificultat oficiaria alguna que altra missa. Era en la Quaresma i en la pràctica pietosa de la devoció del calvari pel carrer on Don José es carregava pel seu gust una gran creu i obria la processó. O també era en el sermó de l’ofici de tenebres del divendres sant on Don José en aquell passatge dels assots a Jesucrist i quan es cantava l’himne “et dabat alapam” (li donaven bufetades) ell mateix se’n pegava i esperonava als feligresos a donar-se’n.

En aquells temps l’assistència als oficis quaresmals era multitudinària. Estava mal vist no acudir la feligresia. Ma respectada àvia Anna Maria, no podent estar present, encomanà la representació familiar a mon pare. Don Felipe devia tenir en aquells moments cinc o sis anys. El futur seminarista tenia en eixa edat infantil més afecció a jugar a la pilota que a la pràctica religiosa. Per tant mentre es feren els oficis i el sermó mon estimat progenitor es dedicà a pegar-li calbots a la pilota al cantó de l’Asilo. En tornar a casa la meua àvia, per saber si havia anat o no al sermó li preguntà qui havia predicat. Mon pare, innocentment digué que predicà el frare La Vaca. L’educació familiar d’aquells moments no era persuasiva. Punitiva en extrem per mà d’espardenya o corretja. Fou això el que feu la iaia Anna Maria. Bé sabia ella que Don José, per la seva poca traça, per vellesa i per fama ni Don Vicent Buigues, ni els saberuts vicaris del moment s’haurien atrevit a encomanar-li una missa “pro populo”, ni molt menys el compromès sermó de setmana santa. Però, això sí que s’ha de dir, mon pare rebé el “dabat apalas” en forma de severa i maternal tanda d’espardenyades a ses infantils anques.

• Joan Josep Cardona és Cronista Oficial de Benissa.