Entrevista a Joan Nave: “La meua llengua m’acompanya al llit, a la taula i a l’escenari”

El darrer guanyador del Premi Evarist Garcia de teatre breu en valencià de la Diputació d’Alacant, Joan Nave i Fluxà, amb l’obra “La cançó del terrisser”, és un benisser llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat d’Alacant on, a més de fer-se un home de profit amb una carrera, que es pagava amb la seua professió de restaurador de mobles, també es va involucrar a l’Aula de Teatre en Valencià, on va conèixer al seu “germà major teatral”, Tomàs Mestre, precisament amb qui comparteix escena a l’obra que li ha valgut el reconeixement de la Diputació.

Coneixíem la faceta d’actor de Joan Nave i ara ens trobem que també escriu.

I tant, de fet aquesta és la tercera obra que escric i és que, si sóc actor, és perquè sempre he estat vinculat a la qüestió teatral, d’ençà que tinc 6 anys. Però al mateix temps ho he estat al fet narratiu. Vull dir que jo, tota la vida he escrit contes, novel·la, poesia o teatre d’una manera més personal a amateur si vols, però tota la vida he fet les dues coses.

Però alguns ens n’adonem perquè t’arriben els reconeixements.

A mi els reconeixements, premis vull dir, em… (vegeu, les coses que no es poden escriure). El que sí que és cert que el feedback que t’aporten és com si et digueren, “ho fas bé, continua”, els guardons no són l’objectiu d’allò què faig, però és cert que són d’agrair.

Esperaves aquest premi?

Jo? sí, sí… l’esperava, perquè em feia moltíssima il·lusió i per les connotacions sociolingüístiques que té. És un premi molt ben parit, perquè no es queda en les fotos amb el regidor de torn i prou, sinó que és un premi que puja a l’escenari. La Diputació edita l’obra i sobretot et permet representar-la, cosa que farem dimarts 17 al Teatre Arniches d’Alacant.

Que creus que han premiat de la teua obra?

A “La cançó del terrisser”, trobem una obra que no busca únicament l’entreteniment, sinó que cerca una reflexió humana a partir de problemes de les persones, de germans en aquest cas, amb tocs d’humor.

El que hi ha, entenc jo, és una obra molt natural amb diàlegs que podríem trobar en qualsevol lloc, l’humor hi és present, però la seua principal característica seria la naturalitat, si es fa bé, aquesta obra queda quasi com una conversa en la qual pensaries que no estan fent teatre.

“La cançó del terrisser” planteja un conflicte emocional que resols amb humor.

El teatre és el plantejament d’un conflicte i la seua resolució, en eixa situació el teatre és com la vida, en aquesta obra, el que trobem a escena, són els diferents mecanismes per a resoldre aquests conflictes que fan servir les persones.

A l’obra trobem un conflicte molt humà i és allò que som i allò que voldríem ser i de qui és la responsabilitat, si és nostra o bé dels que ens envolten?

Els protagonistes ens presenten formes diferents d’entendre una mateixa vida i els problemes que planteja la convivència. Al llarg de la vida les persones omplim una motxilla de retrets i carències, que fas quan arribes adult amb eixa llosa? Et fas responsable o culpes als altres? És la diferència entre l’actitud victimista i la responsable, d’això és parla a l’obra.

Resulta rendible personalment escriure en valencià?

Jo el que sé és que, hui per hui, no puc fer-ho d’una altra manera. La llengua en la qual jo pense i en la que estime és en la llengua en què escric.

No sé si faig política quan escric, però sí que crec que s’ha de fer una militància cultural a favor de la llengua. Ho faig per una qüestió de coherència: Si m’estime el meu poble, faré que tinga presència en tots els meus àmbits. La meua llengua m’acompanya al llit, a la taula i a l’escenari.

La major part de les coses que es fan per la llengua no fan a ningú ric, però satisfan més que els diners.

Com afecta la crisi al teatre en valencià?

Com a tots o més, ara tenim una desena part de les actuacions de fa set o vuit anys. Però que hem de fer? Si ja he dit abans que és el que he fet tota la vida i a més que hi ha un component de militància cultural… doncs seguim, resistim, amb normalitat.

Bàsicament continuem fent el mateix que hem fet fins ara, teatre, cultura i ho fem amb el que tenim a l’abast.

És cert que ara hi ha menys ajudes, menys intervenció pública, bé, doncs continuem nosaltres, amb eixa tasca de difusió de la llengua i la cultura. Per sort, malgrat que al País Valencià cada dia tenim menys portes on trucar, a les Illes i al principat encara se’ns obren, són receptius a les propostes dignes que arriben des del sud.

A l’obra actues amb Tomàs Mestre.

Sí, amic i si no és pare, sí germà major teatral. Quan reprenc la carrera de Filologia és quan entre a l’Aula de Teatre en Valencià de la Universitat d’Alacant. La millor, juntament amb deixar de fumar, decisió que he pres a la vida.

A l’Aula trobe un grup d’actors compromesos i conec a Tomàs, un home de teatre de base, i me n’adone de la validesa de la seua proposta compromesa amb la llengua i amb la cultura.