Joanot Martorell, ara més que mai

Encara és més necessari que mai, podem pensar que ja s’ha dit tot del Tirant i que s’han fet massa estudis», comença a contar Joan Nave. «Doncs val, açò està en l’esfera alta de les universitats però el poble coneix a Joanot?», es preguntava.

El dramaturg benisser es referix, a Martorell, el cavaller que va escriure una novel·la de cavalleries de la qual sempre es recorda que Cervantes la nomenava al Quixot. Ara, considera Nave, no se’l coneix com caldria: «Això em mata perquè jo amb 38 anys comence a fer valencià acabadeta d’eixir la llei d’ensenyament i a mi em van parlar però una persona que no ha fet valencià a l’escola, no coneix Tirant ni Martorell».

Eixa situació no podia deixar-la passar, «és una qüestió d’identitat, d’arrels». «Si nosaltres no coneixem els nostres referents, a on anem?», es pregunta. Eixe mateix interrogant se’l feien recentment a La Nucia on es parlava del desconeixement del llegat cultural. Una trobada en la qual va participar el mateix Nave.

Nave, traslladat a Elx ja fa uns anys, seguix amb esta preocupació: «Em genera una necessitat de reivindicar, no tant l’obra que ja és coneguda, com l’autor». Des que va estudiar filologia a València li interessava saber de la vida dels creadors, «què hi ha darrere de la vida d’una persona, i no sols el context històric, per escriure una obra que ha esdevingut un clàssic». I va descobrir que allà hi havia «una vida apassionant», tant o més que les aventures que conta a la seua novel·la.

Sabent això, el seu mèrit és també el de ser el primer en portar a la ficció el cavaller creador de les aventures del Tirant. «No hi hagut ningú que fera pujar a escena Joanot Martorell i jo necessitava portar-lo», «per això, Joanot ara més que mai».

El seu repte és també el de tot amant de la literatura clàssica: com actualitzar per a les noves generacions textos escrits amb un llenguatge que ja no s’empra dins d’un context històric. «Les primeres vegades que em vaig aproximar, fins i tot a la facultat, em tiraven enrere uns models i referents històrics que res tenen a veure amb mi, com el nivell de llengua», reconeix. Ara, en canvi, «si amb l’obra Joanot desperte l’interés per llegir-lo a persones que no han fet el valencià i aconseguisc véncer estes reticències, jo em done per pagat», assegura.

Hi ha una altra raó que li sembla fonamental. Martorell no ha tingut el seu corresponent centenari. Com no estaven clares les dates del seu naixement, explica Nave, que se situava entre 1410 i 1415, «no va haver-hi un Any Martorell com Déu mana». Ara s’acaba d’aclarir, puntualitza, que va ser el 1410, per tant el seu temps ha passat. «Hauríem d’esperar al 65, que és quan mor però a saber on estaria jo», conta rialler.

Tot i l’humor amb què transcorre la conversa, sosté categòric que «si hi ha una idiosincràsia valenciana està allà». «Crec que els que ens dediquem a l’art tenim la responsabilitat de fer el que ens done la gana però també fer una ullada als clàssics o als comptes pendents i fer un pas endavant que reivindique i que expresse artísticament», conclou. «Algú ho ha de fer. I el meu és un humil, no sóc l’adalil».

Pel seu interés hem reproduït aquest article aparegut el 18 de novembre de 2016 al diari EL MUNDO