Música de mar, vent i formigó

Quico Torres (Benissa, 1963), té el seu taller a l’aire lliure reblert de formes rotundes de formigó polit que comparteixen el lloc amb els joguets de les seues dues filles. Però per a admirar amb detall una de les mostres de la seua obra cal apropar-se al passeig de Duanes de la mar, a Xàbia. Veles al vent, la peça guanyadora de la sisena edició del certamen artístic de La Mar d’Art, s’erigeix desafiadora, amb els seus 3.000 quilos de ferro i formigó, com una llança que apunta a un horitzó de preguntes sense contestar.

“L’escultura és el pal d’un vaixell”, explica Torres, “fusiona la llum, representada amb el formigó blanc, i la força de la mar, de tot el perdurable: el ferro. Cada ull de bou serveix per a observar les distintes cultures que han passat per la mediterrània. L’últim és un forat obert, una pregunta: Què pensaran els nostres fills? Ho estem fent bé? És el forat per a les properes generacions, perquè recorden que depenem de la mar”.

Torres expressa el significat de la gegantesca peça amb la passió d’algú que ha patit físicament per a concebre-la. “L’artista ha de ser valent i enfrontar el públic a les seues obres al carrer, perquè una cosa és l’art i una altra el món de l’art i les galeries”, assevera. “En aquesta lluita es barregen el plaer i el dolor”. En el palmell d’una de les seues mans, una cicatriu profunda té alguna cosa a dir sobre això. “M’ho va fer ella”, assenyala a Veles al vent, “és una obra contemporània i alhora tradicional: bastides, soldadura, polir, forjar. L’art no és reflexió, sinó activitat. I jo sóc un obrer de l’art, un privilegiat obrer de l’art, perquè m’agrada el que faig”.

L’escultor de Benissa contraposa l’art al culte cap allò superficial que hui impera a la societat de l’espectacle. “L’art ha d’emocionar. Una vegada vaig haver de descarregar una escultura que ja estava enganxada a la grua perquè una criatura es fera una foto amb ella. És una de les satisfaccions més grans que he tingut. Però de vegades, la polèmica i l’espectacle també envaeixen l’art i els artistes. És una llàstima, perquè el deure de l’artista és desaparèixer i deixar que l’obra parle”. Però Veles al vent fa una mica més que parlar. “Mentre la construïa em vaig adonar que quan bufa el vent fa música, i segons com la gires, emet sons diferents”. L’escultura romandrà a Xàbia perquè el consistori l’ha adquirida. Però Quico Torres durà les seues preguntes de formigó a Benidorm d’ací a pocs mesos. Això sí, sempre que li asseguren que l’estructura de l’edifici que albergarà l’exposició suportarà el pes de les seues obres.