Un estudi de la benissera Ana Maria Ronda qüestiona la versió oficial de la troballa de la Dama d’Elx

L’única cosa segura és que la Dama d’Elx —escultura icònica de la cultura ibèrica datada entre els segles V i IV abans de Crist— va ser descoberta el 4 d’agost de 1897. Tota la resta està en dubte: l’hora, el lloc i fins el nom de qui la va trobar. Els estudis Memorias de una dama. La Dama de Elche como lugar de memoria, de Sonia Gutiérrez Lloret, catedràtica d’Arqueologia de la Universitat d’Alacant, i Revisión de los testimonios y documentos sobre el lugar del hallazgo de la Dama de Elche, d’Ana Maria Ronda, arqueòloga de la Fundació Universitària d’Investigació Arqueològica L’Alcudia, revisen com es va realitzar aquesta espectacular troballa. En ells apareixen múltiples personatges que ofereixen versions diferents de l’ocorregut i que s’adjudiquen el descobriment. Gutiérrez Lloret indica: “S’ha idealitzat que va ser trobada per un xicon en un relat oficial assumit per tots”. Aquell xic es deia Manuel Campello, Manolico, i va ser immortalitzat en pel·lícules, carrers, documentals, articles, homenatges…Però la realitat sembla molt diferent.

L’Alcudia era a la fi del segle XIX una finca pedregosa situada a uns dos quilòmetres d’Elx. El seu amo, el doctor Manuel Campello i Antón —que, d’ací la confusió, es deia com el xic que després es faria famós com el descobridor del bust, però no tenia cap relació amb ell— va ordenar aplanar-la i netejar-la per a conrear-la amb alfals i magraners. Aquelles pedres corresponien a una desapareguda i emmurallada població íbera (possiblement Heliké), després convertida en la romana Colònia Iulia Illici Augusta. Entre elles va aparèixer la peça escultòrica. La quadrilla, encapçalada pel capatàs Antonio Galiano Sánchez, es va posar a cavar. Segons les primeres versions, l’escultura va ser trobada pel jornaler Antonio Maciá, encara que el capatàs es va apropiar la seua acurada extracció i va deixar en segon pla al treballador. Una vegada localitzat el bust, Galiano va avisar l’amo de la finca, qui, al seu torn, li ho va explicar a l’oncle de la seua dona, Pedro Ibarra, un erudit local, que es va aprestar a acudir per a veure si trobava més coses.

I a quina hora va ocórrer el descobriment? Doncs no se sap, més enllà d’un vague “abans d’enfosquir”, que podria correspondre amb les 21.00 en una Espanya que encara no havia adoptat l’horari de Greenwich.

El metge va exposar en la balconada de la seua casa l’escultura, com si fóra un trofeu de caça, perquè tots els de el poble admiraren el seu descobriment. Una setmana després va aparèixer en escena un altre personatge fonamental, l’hispanista francés Pierre Paris. Va convèncer el doctor perquè li venguera la Reina mora, com es coneixia ja l’escultura. Va pagar 4.000 francs i uns dies després va prendre un vaixell rumb al Museu del Louvre. Va escriure ufanós: “La Dama d’Elx, tranquil·lament, a la meua cabina”. Mentre, Pedro Ibarra es tirava dels pèls i es preguntava com era possible que una cosa així succeïra a Espanya.

Columna commemorativa

Un any després, Paris va tornar a Elx per a col·locar, amb Ibarra i Galiano, un monòlit que assenyalara el lloc de la troballa: una columna d’1,20 metres que s’havia trobat llaurant la zona. El famós epigrafista alemany Emil Hübner va redactar una inscripció llatina commemorativa que, per diversos avatars, no va arribar a ser tallada. El 1923, el numismàtic Antonio Vives va tornar a obrir els terrenys on, suposadament, s’havia trobat el bust, però el monòlit li molestava, així que el va remoure i se suposa que el va tornar a col·locar al mateix lloc, on va romandre fins el 1965.

El 1941, la Dama va tornar a Espanya per un acord entre els Governs del general Francisco Franco i del francès Philippe Pétain. En eixos 44 anys d’absència, havien mort ja els principals protagonistes i aparegut un altre, Alejandro Ramos Folqués, nou amo de l’Alcúdia i amb ganes de seguir les excavacions.

El primer que va fer Ramos el 1944, després de l’expectació que havia causat el retorn de la Dama, va ser cercar testimonis de la troballa, i així va aparèixer un ancià anomenat Manuel Campello, que, recordem, compartia nom (i res més) amb l’amo original de la finca. Va dir ser qui va trobar el bust quan ajudava els seus pares a la finca. Però aquest Manuel Campello Esclápez, Manolico li cridaven, no apareix en els relats d’Ibarra i, a més, ofereix dades diferents als recopilats: va explicar que l’escultura la va trobar ell amb 14 anys a les 10 del matí (la seua partida de naixement demostra que, en tot cas, tindria 18 anys), utilitzant una eina de Maciá, i el més sorprenent: segons el seu relat, l’escultura va ser trobada a 50 metres al sud del lloc on indicava la columna commemorativa. Ramos va intentar encaixar les dades de Manolico amb les que havia anotat Ibarra, per la qual cosa va redactar una versió eclèctica i conciliadora en la qual apareixien tots els personatges al temps en la finca (el propietari, el capatàs, el xiquet, els seus pares, el jornaler..). Va realitzar, a més, una rèplica de la Dama, que hui es pot veure al jaciment, i la va col·locar on l’ancià li va dir que va aparèixer: a 50 metres de la fita.

Manolico, un humil traginer que només parlava valencià, va començar llavors a rebre visites de mitjans de comunicació de tot el país. Els seus relats eren cada vegada més florits i oferien més “detalls”. Van començar els reconeixements oficials i fins i tot se li va donar el seu nom a un carrer d’Elx.

Als anys seixanta, la primera columna commemorativa es va desplomar, potser Vives no la va cimentar bé, i va rodar vessant avall. Des de llavors només perdura la memòria de Manolico, materialitzada en un pòrtic monumental alçat als anys noranta, on es commemora anualment el descobriment. Ana Maria Ronda l’ha trobada ara en un terraplè, com a símbol d’una història amb moltes esquerdes.

Sonia Gutiérrez Lloret ho explica així: “Entorn de la Dama s’ha construït un relat que ha esbiaixat les òbvies incerteses, quan no vertaderes contradiccions, però que a força de transmetre’s a les generacions esdevenidores ha acabat per convertir-se en la memòria històrica dominant, tinguda per veraç, tradicional i inqüestionable”. I s’encongeix de muscles.

Pel seu interés hem reproduït aquest article aparegut el 30 d’agost de 2019 al diari EL PAÍS