Abril: “Fer una aposta pel tecno era inevitable”

Amb una dilatada experiència actuant en petits locals, la benissera Abril Giner floreix a la primavera amb l’àlbum Instruccions per a estimar una cirera, editat pel segell de Zoo, Último Pasillo. Amb el suport a la producció del teclista Pasqu Giner, ha adoptat la pell del pop electrònic per actuar com una camaleona i vestir-se amb altres estils.

En un moment de transició a l’escena valenciana, has emergit amb Instruccions per a estimar una cirera. Com ha estat el teu recorregut fins a publicar el primer disc?

Es pot dir que des de ben menuda, abans de parlar jo ja cantava. Més endavant vaig tenir una etapa de parada, en què tenia vergonya i por de cantar en públic, però a partir dels 14 anys m’hi vaig tornar a enganxar amb un duet artístic que vaig formar amb un xic de Gata de Gorgos. Des d’aquell moment, vaig començar a cantar per diverses sales i vaig formar part d’un quartet de jazz i swing. Vaig fer moltíssims directes, però sempre pensava en la idea d’engegar un projecte amb el meu cosí, el teclista i productor Pasqu Giner. I ell sempre em deia que encara era massa menuda. Finalment, l’any passat ja em va dir que sí, i ens vam posar mans a l’obra.

El teu debut és una carta de presentació on s’alternen registres i gèneres. I, sobretot, la teva tendresa vocal impregna cada cançó amb les bases electròniques.

La varietat estilística respon a la recerca del tipus de música que volia fer. No havia decidit encara si faria música electrònica o reggaeton. I com que no ho tenia clar, vam decidir fer un tema de cada, sempre amb el toc electrònic que li agrada al Pasqu com a productor. Cada cançó encarna, com a mínim, un estil. Per tant, ningú pot dir que si no li agrada determinat estil no s’enganxarà a la meva proposta. Volia oferir al públic diferents plantejaments estilístics abans de destriar quin camí recórrer en els propers treballs.

Tot i això, deus tenir alguns artistes preferits que t’han influït en la confecció del disc?

És clar! Les meues principals influències són Billie Eilish, Sílvia Pérez Cruz, Maria Arnal, Rita Payés, Rosalia, Sandra Monfort… D’ençà que vaig escoltar la Sandra, que em té ben engalipada. No podré arribar a ser com ella, perquè és impossible, però tant de bo m’hi pugui acostar.

Hi ha molts jocs estilístics a cada tema. A “Dona’m”, per exemple, hi ha una evolució d’una veu amb piano cap a un epíleg descaradament rocker.

Aquesta era la nostra intenció, inspirats per Rigoberta Bandini. M’agrada començar les cançons d’una manera més íntima per acabar de manera apoteòsica. I amb “Dona’m” volíem introduir un tema més rocker per mostrar que abans d’escoltar, per exemple, Rosalia, havia escoltat a grups com Berri Txarrak.

L’estructura es repeteix a “Una història infal·lible”, amb un bolero d’inici que evoluciona fins a un ritme de tralla electrònica.

Ens abellia molt jugar amb una transició entre aquestes sonoritats llatines fins a acabar amb la part més tecno. Ho hem volgut fer així, perquè també vull ballar damunt l’escenari, i que la gent es contagie de la meva energia.

I tot plegat sense renunciar a l’emotivitat, ni a projectar la veu per sobre de la melodia?

Vam decidir plantejar un inici més subtil, al més pur estil de la manera de fer de Sílvia Pérez Cruz, que mostra clarament la seua veu. Però no es tractava de quedar-se ancorats en aquesta fórmula. També volia mostrar que tinc ganes de moure’m, de ballar, de botar, i que el públic ho faça amb mi.

El recurs de l’electrònica sembla innegociable. Hi ha instrumentació, però les composicions sintètiques són la salsa que potencia el sabor de cada tema.

Sí, ha estat una decisió molt conscient. Tant Pasqu com jo volíem transitar per aquesta senda musical. A més, quan la nostra gent escoltava el disc, deien: “Ostres, quina passada!”. Fer una aposta pel tecno era inevitable, imprescindible.

L’heterogeneïtat estilística irromp a “Ixim a ballar”, que fa una aproximació al cànon del reggaeton.

És que també volia fer un reggaeton! En aquest cas, vaig tenir algunes discrepàncies amb Pasqu, però era necessari fer-lo. I més quan cada cançó de l’àlbum acaba representant un gènere diferent. Tot i que també hi ha pinzellades subtils de reggaeton a “Com a la terra a l’arrelam”, vaig voler bastir un tema amb el qual el públic poguera gossejar fins a terra, a imatge i semblança del que fa Bad Gyal, per exemple. Que el públic ho passara bé, en definitiva.

Encara que el pop i l’electrònica dominen el disc, igualment has fet incursions al reggae. En aquest cas, es nota la influència de les experiències passades de Pasqu Giner amb Zoo i Aspencat.

“Tinc un gat en una foto” va ser una idea de Pasqu. Tot i que deia que ho petaria, jo no n’estava del tot convençuda perquè no és el meu estil. Tanmateix, quan vaig passar la cançó a les meues amigues, em van dir que era una passada.

No tot és disbauxa. Per exemple, “Diu el riu” adopta una certa forma de balada, tot i que adobada amb tecno.

És la cançó que serveix per agafar-se en un concert, per cantar-la mirant-se l’un a l’altre, mentre encens el llum del mòbil per acompanyar-la al ritme de la veu.

Pel seu interés hem reproduït aquesta entrevista publicada l’11 de març de 2025 a Enderrock.