Aina s’acomiada de l’estiu; per Joan Josep Cardona

Característica dels estius, dic dels vells, era entrar a darrer hora del dia el vent de gregal. Un vent de generosa boirada humida res gratificant per al cos humà. Pell pegallosa, migranya i un cert mal humor. Josep Pla el descriu com un meteor llefiscós que als balls de les revetles festives fa caure els pentinats de senyors i senyores deixant-los molls i poc atractius. Temut als sequers de la pansa i productor de mosquits als bancals de figuers mai gaudí d’una estima col·lectiva. L’estiu, al que ara li cantem les absoltes, ha estat pròdig en gregalades on lluny de refrescar l’ambient li afegí la propina de calma total i nits tropicals.

En un ambient tan escassament decisiu per mamprendre activitats, com de fet solen exigir les festes, tot moviment extra del cos humà provoca basarda. I tal com si es tractés d’un ritual litúrgic any rere any a les diferents partides rurals de Benissa, carrers i places toquen la campana i es tiren coets. Impassibles les comissions festeres al rigor d’un sol que bada les pedres i per amor a la tradició posen tot el seu interès en fer, un any més, la festa. I no sé si per fer cas a les recomanacions de meteoròlegs, ciència mèdica o sentit comú el gros de la convocatòria passa a celebrar-se dins de nit entrada. Un encert que en benefici de la humanitat ha creat costum i eliminat totes aquelles cares vermelles, xopes de suor i goles assedegades. Per tant la nit, suposadament més fresca, aferma èxit de concurrència i gaudi clamorós.

Aina, la meua neta major, estrenant aquest curs l’adolescència, i de la mà de les seves amigues no s’ha perdut ni una de les festes majors o menors que des de Benimarraig, Parcent o el Poble Nou de Benitatxell ens han emplenat les nits de l’atordiment absolut propi de les músiques que ara estan de moda. Donada la minoria d’edat d’ella i les amistats s’ha necessitat l’acompanyament d’algun pare, mare o persona de confiança que faci de taxista improvisat conduint a tan alegre quadrilla allà on la festa demanava cama balladora. L’abnegat conductor o conductora tenia que fer el camí contrari quan allà a les tres o quatre del matí l’orquestra tocava el pasdoble “València” o el conegut “Islas Canarias” indicant el fi del ball. Músiques que en la meua joventut tocava “La Bolero” amb Vicent Colomer o Esquerdo fent els obligats de trompeta o saxofon. Dolços instruments que no sé si amb l’atordiment que ara fan els conjunts de moda encara solen portar-lo entre el seu arsenal. El constant “bum, bum, bum…” que he escoltat no em dona pistes sobre tals delícies de les harmonies antigues.

El germà menut d’Aina, Marc, que ara té sis anys, està en l’edat de fer preguntes. Algunes insòlites i de difícil resposta degut a que provenen de les sèries de dibuixos que sol veure en la seva “tableta”. A menys que no estigues més o menys familiaritzat amb eixe cosmos de còmics on tan prompte mostra la pantalla carreres de cotxes, partits de futbol o didàctics jocs d’aventures i on l’idioma tècnic està en anglès és fàcil que et trobes a les tres pedretes per atendre la seva consulta. Marc, una mica sorprès per les anades i vingudes a tan deshora de la seva germana major em demana si en els meus “viejos tiempos” jo també anava a ballar. Feta la pregunta no és difícil que entrés en una espècie d’enyor i tractés de fer-li present que un jove d’aquelles èpoques si un dissabte o diumenge, i després de sopar en família, sorties a una festa i no tornaves a la una de la nit la porta de casa la trobaries tancada i apanya’t com pugues. No arribàvem a tant, però eixa era la possibilitat amb ton pare preparat per a fer-te el sermó.

Posat ja a aquestes altures de la vida a veure’n de tots els colors i suposant que l’eternitat de la frase de Cícero, aquella de “O tempora, o mores” (Oh temps, o costums) es feu en clau atemporal cal deixar les coses tal com són i veure com Aina i les amigues, en l’acomiadament del ball de l’estiu, lluint els “top”, els “jeans”, “shorts”, “crep top” i breus pantalons campana, amb aquelles belles melenes s’estaven assegudes a un banc de La Glorieta de Don Joaquin i Donya Mariana xarrupant un gelat de crema. Hi havia soroll i les tendres senyoretes feien allò que els sociòlegs solen definir com integració social, alliberament de l’individu i reconeixement de la identitat. Tot això a les quatre del matí, ni fer un ball i sense parar el “bum ,bum, bum…”