En la passada festa de Tots Sants a Beniopa es feu una manifestació. Fou pacífica. La desfilada començà a les portes de l’església, seguí pels carrers principals i acabà en un descampat. Eixa geografia ens mostra un erm limitat per una tanca de pedra mig enderrocada. La gent del poble voltava al rector de la parròquia i, segons el comentarista del fet resaven un parenostre. Després, tots en silenci, recordaven que en aquell pedruscall es guardaven les restes cadavèriques dels avantpassats dels allí presents. Seguint el fil de la notícia allò fou en temps un cementeri. Per causes indeterminades el recinte sofrí una monda, terme que indica l’exhumació dels allí soterrats i traslladats al municipal de Gandia, ciutat que dista pocs kilòmetres de Beniopa. Això no lleva que els cossos de persones de la que no es guarda memòria directa queden sota terra. Però siga la causa que siga en el col·lectiu romanien els sentiments de pertinença.
Quan es pren una determinació d’aquest caire els cementeris afectats i buits de tot vestigi de soterraments entren en un absolut abandó. Aquelles persones manifestades demanaven un mínim de decòrum tan simple com plantar uns xiprers i ubicar al centre d’aquell lloc una creu recordatòria. Era, com dic, un simbolisme de propietat comunal i d’un respecte tan ple de tendresa com d’humanitat significatiu de que entre els ignorats cadàvers estaven les seves arrels genealògiques.
No fa molts anys Benissa patí un cas semblant en el seu cementeri del Pla de Bonet. Causes com precipitació, interessos urbanístics, ignorància i falta de sensibilitat foren el motiu de desagradables episodis amb l’afegit d’una pressió popular que obligà a l’ajuntament a fer unes rectificacions. De tan infausta notícia queden ignominiosos testimonis en la inesborrable memòria de les hemeroteques i en la càmera del fotògraf Àngel Garcia Català i la crònica d’Ismael Belda (La vida abandonada) publicada per la Universitat d’Alacant on es plasmen unes imatges d’aquell greuge benisser. La manifestació benissera il·luminà la ment dels polítics del moment que dignificaren el solar enjardinant-lo i guardant el record d’aquells antics reservant al cementeri nou del Tossalet Blanc espais on s’exposen creus i altres monuments funeraris, alguns de meritori valor artístic.
El llibre que més amunt he citat entra dins del que l’autor de les fotografies descriu com “turisme negre”. Tracta d’una particularitat humana en sentir curiositat per temes que a vostè i a mi ens poden crear estupefacció, però que té un públic. Visiten llocs on s’han perpetrat crims, batalles, fàbriques abandonades i tota desferra capaç d’incrementar morbositat. Sense aplegar a eixos extrems de discutible interès, i amb totes les matisacions possibles, podríem incloure la denominada “castanyada”, definició nostra del modern “Halloween”, com una exaltació del món dels morts.
Però aquesta finitud humana si es tracta literàriament amb bon gust i una irònica mirada deixa, i tot, un agradable bon llegir. Ramón Gómez de la Serna publicava en l’any 1942 el seu llibre “Los muertos y las muertas”. La vena humorística de tan prolífic autor que imposà el terme “gregueria”, (frase curta plena d’enginy), dedica el tercer capítol als epitafis. Llegir eixe apartat desdramatitza fins al punt d’arrancar-te un somriure. Miren sinó quan en un d’ells es burla de la vanitat humana quan diu “Aquí yace el que no fue nada. Ni siquiera académico”. I dins de la nostra geografia podríem parlar del que Joan Fuster volia per a ell. Miren sinó “Aquí jau Joan Fuster, morí, com va viure: sense ganes”. Si anem una mica més a prop tindríem a mossèn Joaquim Martí Gadea, rector que fou de Senija que entre alguns pensaments sobre el tema, publicats en “Trossos i mossos” digué allò que manà posar una dona a la lauda del seu marit: “Aquí està Bernabé / tu descanses, jo també”.
Existeix una branca del saber de la professió mèdica que amb el nom de “tanatologia” s’ocupa del respecte als difunts i que pot tenir una extensió divertida quan la transferim a l’apartat folklòric amb aquells funerals de Nova Orleans plens d’una música atractiva o la pròpia de la cultura anglosaxona amb el gaiter tocant allà lluny una melodia. Però en qualsevol manera que tenim d’honorar als nostres difunts, mai trobarem ni en la cultura més primitiva un menyspreu quan de vegades ens apareixen a les notícies diàries aquestes insensibilitats que ningú voldria veure. Menys mal.
Comentaris a la notícia
Voleu deixar un comentari a la notícia?