Desànim del llaurador; per Joan Josep Cardona

Recorden una escena de la pel·lícula “El Padrino”. Un venedor del mercat obsequia al protagonista amb una pera. Aquest la porta a sa casa i la diposita damunt la taula. Ell i la seva muller l’admiren i ponderen la seva bellesa. Es tracta d’una única pera. Si volem extraure una conseqüència no pot ser altra que el record del matrimoni del seu passat sicilià. Venen d’una terra pobra, torturada i patida on una humil fruita com la pera és un miracle de la natura. Aportem la imatge al temps de la nostra infància on aquesta fruita tan sols es podia degustar a la primavera. Incloguem-li que l’arbre únicament podia estar prop de casa i sense deixar-li ocupar més espai que l’estricte. Allí on solíem tirar les cendres de la llar i les escombraires de la neteja del riurau. Fet això situem la mirada uns metres més enllà on poden estar els escassos solcs de creïlles i el favar. Superem tal estadi i volem sobre les escales de bancals on estan els ceps i els ametlers. I, allà, més lluny, al peu de les muntanyes, les turmentades oliveres. Raïm i ametla són diners. La resta dels conreus per passar casa.

Eixe quadre descriurà una forma de viure angoixada únicament superada als anys seixanta del segle passat mercès a un canvi de model econòmic. Una pera, una humil pera es convertia en una alegria i que en madurar al temps de brotar els pàmpols del raïm de moscatells pronosticava una modesta, modestíssima renda per senyalar que s’havia assaonat correctament amb pluja al seu temps, benaurança de vents i moderada calor. I en tal ordre sideral aquelles famílies camperoles, que com se solia dir “vivien de lo seu”, entraven en una discreta esperança.

Quan l’actual mirada a eixa descripció la situem en el bucolisme, el modern ecologisme i el plantar la tomaquera al mes d’abril no fem altra cosa que, en aquest cas, literatura etnogràfica. En altre vessant podria ser entreteniment de cap de setmana. I, si encara volem traure més variants deixem-ho en el turisme agro-gastronòmic propi de la proposta de qualsevol oficina municipal de turisme. I a més exprimir la qüestió dipositem-ho en les seves fires a Madrid amb una posada de foto de galeria. Agricultura de saló.

Mirem-ho pel contrari en blanc i negre, textura més pròpia dels anys de la nostra infantesa. Posem-nos dins d’aquells hiverns de setmanes de pluja persistent, ponentades que abaltien els blats o la tronada en temps de pansa. Observem dies i més dies de jornalers encauats als bars i de modestos propietaris que no poden fer altra cosa més que picar espart com qui maleeix la seva negra misèria. I quan ja desesperançats de viure en una terra tan aspra i vist el primer “Simca 1000” dels primers turistes voltar la corba del Pla dels Carrals i apareix el sol de la prosperitat observem, oh desengany!, que els raimeros deixen de vindre, l’ametla té competència de Califòrnia i l’oli es fa amb llavor de gira-sol, planta aquí pròpia de jardí.

Era, no cal que els ho diga, la radical transformació de l’economia. El país s’industrialitzava, i el nostre, el més immediat, passava a definir-se com “del sector serveis”. El jornal del camp pujà a cent pessetes i el raïm i l’ametla a pagar-se a menys de la meitat. Com en aquell canvi els llauradors propietaris de cinquanta fanecades cap amunt se’ls feu impossible canviar de professió aguantaren amb heroisme. I diversificant amb algun eventual treball de jardiner, fer algun marge i esporgant les oliveres es convertiren en espècie a extingir. I en la poca broma que això significava arrossegà amb la transformació un caràcter secular de com entendre la mateixa vida.

Cipriano Ibáñez, el meu sogre, llaurador autònom de cent fanecades, vivia, com els altres veïns del poble d’una agricultura de secà. Pujava la seva vida venent el vi i l’ametla i passant casa amb els productes de l’horta, criant gallines i tenint un parell de porcs a la cort. I quan venia el temps dels melons, igual que aquell sicilià, el portava també a la taula orgullós i satisfet. Una de les finques la tenia situada en allò que ara es diu “Hoya Cadenas”, famosa pel seu vi rosat. Sense expectatives que cap de nosaltres seguís en l’explotació d’aquells terrenys, i acceptat, junt amb altres propietaris una oferta de compra, feu un dia la pensada i la vengué. I allí, on prop de vint famílies vivien d’aquella productiva vinya hui, transformada comercialment per l’acreditada firma vinatera podem veure, i no amb massa freqüència, dos tractoristes feinejant aquella gegantina explotació. I així, en mans d’un fi de model, no els estranye a vostès que a més d’agricultura de resistència encara n’hi ha que al súper demane fruita exòtica i la taronja vagi a preu rebentat.