Don Joan Benavent contra els impostos; per Joan Josep Cardona

Don Joan Benavent Pastor, alcalde de Benissa en l’any 1864, va com tots els dies a les dotze hores del matí al seu despatx municipal. La data exacta en què situem aquest costum correspon a la immediata a la festa de la Puríssima de Nadal. Don Joan, casat amb la senyoreta Rita Feliu Conca era natural de Quatretondeta, però encara infant ell i els seus pares s’havien traslladat a València. Segurament en aquella ciutat Don Joan seguí estudis, visità la universitat i s’il·lustrà de modernitats. En un moment de la seva existència Don Joan i la seva senyora decidiren viure a Benissa. Com que els Feliu d’eixe instant històric tenien la vara alta on ni els Torres els podien fer ombra, el nostre personatge, pel prestigi familiar, accedí a l’alcaldia.

Jo m’imagine a Don Joan un pèl avorrit a sa casa i crec que accedí al càrrec per entretenir una vida prou curta d’al·licients. Diguem de pas que el nostre home, sense contactes socials, deuria d’assabentar-se dels costums locals únicament per la servil conversa de Pere el Conde, procurador de les terres de la seva dona. No el veig assistint ni a les reunions del Tercer Ordre Franciscà, ni al bar dels caçadors ni molt menys a la partida de pilota. Don Joan viu, com solia dir Romain Rolland, “au-dessus de la mêlé”, és a dir que habitava en un món superior als pobres administrats del poble on residia. En síntesi un elitista en poder de l’absoluta veritat.

Comentava jo que tal dia Don Joan anava a la firma de documents a l’alcaldia. El seu parar distant, la mirada alta i més ert que un quirineldo ni es dignava reparar en la brutícia dels carrers, ni les cagarrutes de les cabres que l’emplenaven ni, inclòs, saludar a l’agutzil de la porta municipal. Entrà a l’edifici consistorial, li obriren la porta del despatx i començà a llegir les notificacions de govern civil. La primera carta oficial el posà nerviós. Se li notificava l’increment destarifat de l’impost del consum que li havien adjudicat a Benissa. Quasi un cinquanta per cent d’augment sobre les cises dels aliments que entraven al poble. Notificar allò al veïnat, en vespres de Nadal i en any on la pansa s’havia venut barata era exposar-se a un motí popular. Don Joan, home il·lustrat, agafà ploma i paper i començà a escriure aquell famós descàrrec en favor dels seus administrats que parlava d’una alimentació popular a base de pa de centé i garrofes, d’anar mal vestits o d’habitar quasi en barraques. I fet això, i sense cap consulta a l’opinió de plaça major, tavernes o barberies, manà congregar als regidors i quan els tenia a tots reunits llegí el recurs, no admeté cap contestació, ho manà assentar a l’acta i feu seguir copia a govern civil. Res sabem de la resposta. Don Joan seguí un parell d’anys més al front dels negocis municipals, encrespà els ànims populars canviant el lloc del mercat, alguns problemes en ordre sanitari i fent una que altra becaina patida per causa del seu caràcter superior poc propici a parar l’orella del que sol dir el poble es cansà de Benissa, i amb l’esposa i fill ,marxaren tots a la capital, lloc més apte al seu esperit superlatiu.

Pocs anys després, i en la lluita de poders locals entre els Feliu i els Torres, i amb allò de la “Revolució de la Gloriosa”, aquella que parlava de la llibertat de cultes, de l’ensenyament, lliure comerç, suprimir cessanties, rebaixes de jubilacions i altres il·lusions com la contribució directa es podria imaginar l’arribada d’un canvi absolut on el poble podia ser escoltat. I, de fet, alguna cosa es mouria quan es veu la preocupació municipal per intentar incrementar els ingressos amb subhastes dels productes de la muntanya, cobrar l’expropiació de l’ermita de Sant Antoni o vendre alguns recursos de propis. Però no crega el confiat lector o lectora que aquest intent d’atenta escolta a les opinions populars s’integraven dins d’un pensament comunitari. No estàvem en temps de les tertúlies matinals dels bars, ni amb les trobades per córrer en bicicleta, ni era època del “tardeo”, ni tan sols els grups de “whatsapp” existien. És, per tant, un espai temporal on coses com un increment de contribucions s’estudiaven únicament pels notables locals, situació donada tàcitament per la pura seguretat de que el que afecta a l’abella afecta al buc. Aspecte actual i contrari on aquella llibertat d’opinió pregonada pel temps de Don Joan aplegà finalment cent cinquanta-cinc anys després. Es comenta, mou enuig, fa enrenou i entra dins d’això saludable que sol dir-se xerrameca o col·loqui de tertúlia amb el resum de comptes de no aportar-se cap solució raonable fora del matar el temps d’una o altra manera i deixar a l’autoritat superior al seu aire. “Nihil novum sub sole” (res de nou sota la capa del sol), que solien dir els antics, apte per als temps de Don Joan i en els presents que ens toca viure.