La benaurada sardina; per Joan Josep Cardona

La trama, que és el camí pel qual transiten les novel·les, naix a partir de la primera frase del llibre. O, almenys s’intueix. Mantenir-la fins al final amb el consegüent interès és un exercici titànic que no sempre garanteix l’èxit de la lectura. Si el món lector és capaç de superar els primers capítols les possibilitats d’aplegar al final s’incrementen. És signe que el guió atrau i atrapa. Quan decidirem posar en marxa el Calendari dels Brillants, un clàssic en la nostra comarca, que ja va per la 37 edició, ho tinguérem en compte. Era una cosa molt simple. Consistia en descobrir que no tots els dies són iguals. Si tenim la curiositat de resseguir la seva lectura ens revelaran coses tan interessants com la divisió de l’any en cicles. És una ocupació que donat el canvi climàtic, i amb un actual hivern tan calorós, ens situarà en la realitat sideral. Ni el sol ni la lluna contemplen l’oratge. El seu trànsit zodiacal és inalterable. I, ara mateix, el pèndol solar ens ubica en la Quaresma. Tot tan regulat i harmoniós com saber que rere una cosa ve l’altra i que nosaltres res podem fer per variar-ho. Dit això hem tornat a recordar que un llibre, una regla o unes normes ens ajuden a fer més conformat el nostre curs vital.

No sé de qui és la màxima que distingeix entre intentar saber què és la vida i el que la viu. La pensada és de les que tenen molla. En el cas que vostès hagin decidit viure la vida ja s’han protegit de totes les contingències que poden trobar en la seva existència. Els nostres majors que tenien la sort de no viure els seus dies tan subordinats a la immediatesa assaborien el temps tal com un arrop amb talladetes. Fiats en l’impassible lentitud d’un temps tan perllongat com sol ser la Quaresma, eclesiàsticament dita santa, complien amb absoluta naturalitat preceptes tals com privar-se d’incloure en l’alimentació productes càrnics, dels que s’exceptuaven la llet i els ous. No era un impediment que importunés massa la vida domèstica. En tot cas, i d’existir alguna protesta, s’allunyava pensant en la gloriosa exaltació de la mona de Pasqua. I si vostès volen addicionarem que era una avançada a l’actual posar-se a règim, que, tant val com qüestió mèdica com per aprimar el cos.

Concretats en aquest escenari posem-nos en la circumstància on una cuina tan monòtona com la que tots hem tingut en la nostra infància, una, encara que mínima privació de cansalada, ja empobria notablement el plat d’arròs. La provident coincidència de la Quaresma amb l’entrada a la propera mar de bancs de sardina ens estalviava d’una uniformitat de menjar. Les possibilitats de la sardina donen molt de si, sempre és clar, i que jo sàpiga, que no s’empre per fer brou. Però la història de la dieta de la sardina o qualsevol peix blau propi de l’hivern també estava condicionat a un guió previsible. No els estic conduint a un drama relacionat amb la supervivència de l’espècie humana. Lluny de tal tragèdia situe l’escena en el tradicional temporal gros de mar de febrer obligant a les barques de Calp a no poder sortir a la mar. Ja saben tots vostès que la pesca de la sardina precisa de calma, nit sense lluna i la il·luminació de les “llums”, fanals poderosos que tenien aquelles fràgils embarcacions.

Fallant la humil sardina fresca, i per ser conseqüents en un guió, no hi havia més remei que tirar mà de la conservada però amb l’inconvenient de ser menys saciant. Per salada, cara i precisar de més oli en el condiment. Una alternativa podria ser la confitada de l’aladroc, parent de la sardina, però amb l’agreujant d’aportar a la taula més pa del reglamentari. Un gasto a tenir en compte. El comerç d’aquella època, a l’igual que ara, oferia al públic un succedani del peix blau que, com veurem no sempre era garantia de qualitat, però sí de preu, barat i assequible a totes les economies. Una de les tendes del veïnat ens oferí un any unes llaunes d’un peix poc conegut per les nostres terres, almenys de nom. Eren més grans que d’ordinari explicant que aquell peix se li donava el nom de “chicharro”. Procedia d’una factoria andalusa i es va vendre tota la comanda. Guardada la provisió al rebost, i a l’espera de l’invariable temporal, va vindre aquest amb grans vents i diluvis universals. Orfes les taules del mercat de matèria fresca ma mare, i totes les mares del poble, tiraren mà d’aquell producte succedani que, segons la propaganda tenia un munt de propietats. I la trista realitat era que en sortir a taula els grandiloqüents “chicharros” no passaren de ser uns sorells espinosos i aspres. Peix que, degut a l’abstinent precepte temporal férem passar gola avall tant com si vols com si no. Era, tot s’ha de dir, una penitència més de l’instant i seguir a peu de ferro el que Déu mana, amb santa pau i conformada obediència. Cànon, norma, criteri o guió de tota vida perfectament arreglada al temps que toca.