La brigada de neteja; per Joan Josep Cardona

Dies arrere vaig tenir a casa una colla de treballadors. Em van fer una costosa neteja desbrossant els dos bancals que la voregen. Era una feina de la qual normalment m’ocupava jo en persona. Per dur-la a efecte utilitzava un motocultor i altres eines mecanitzades. Ara l’avaria d’una de les màquines i una salut una mica inestable m’impedia físicament fer un treball tan esgotador. La finca presentava una imatge tant vergonyant com perillosa. L’encàrrec d’artigar la meua terra la vaig confiar a una empresa especialitzada. Presentà un pressupost d’acord amb els preus oficials, correcte i en línia amb els jornals que mana la llei. El cap de la colla va fer vindre els seus operaris i destinà a cadascun d’ells al tall corresponent. Aquells jornalers anaven perfectament uniformats amb una gramalla verda on es veia imprès l’anagrama de l’empresa. Vol dir això que era una firma seriosa i que a més de la vestimenta els havia proveït de tota mena d’utensilis de seguretat. Botes resistents, guants, ulleres i protectors per a les cames. Tal com si es tractés d’una operació militar eixa unitat de treball començà a podar, retallar tanques i transportar al camió les deixalles que havien de conduir a l’abocador municipal. Eixe matí el constant soroll de les serres i segadores mecàniques justificava que allí hi havia feina a candorgue.

En fer-se l’hora d’esmorzar decidí compartir amb ells el pa i companatge. Els complementava proveint-los de cervesa, un termo de cafè i una beguda sense alcohol que m’havia demanat un operari marroquí. Em digué ser un fidel observant i que ometia begudes prohibides. La conversa amb aquelles persones s’inicià de forma tímida i exempta de confidencialitat. A mida que prengueren confiança fou gratificant i amena. Tots, a excepció del magrebí eren peruans, equatorians i un que em digué provenia de Veneçuela. No es tractava en la tertúlia d’entrar a dirimir qüestions que no foren aquelles pròpies d’un senzill operari del sector primari que entaula conversa amb un propietari del país, paper que em corresponia a mi, és a dir: l’amo. Un dels treballadors, amb els trets físics, nobles i genuïns d’un indi fou qui més atenció prestava a les meues paraules. Era un homenet proper als seixanta anys i que m’havia encuriosit per la forma tan professional amb què utilitzava la podadora. Per tal habilitat li vaig preguntar si en el seu país tenia per ofici ser llaurador, cosa que em confirmà. Vaig seguir indagant si aquí vivia amb la seva família. Em contestà que no. No era possible fer venir a la dona i dos fills. Ell ja portava molts anys entre nosaltres i havia de compartir habitatge amb altres paisans, situació que li possibilitava remetre al Perú alguns estalvis.

El sostre que ara acull a aquestes persones, cas de Benissa, solen ser cases llogades i habitades no fa massa anys per la gent del poble. Carrers tradicionals com l’Escoto, Sant Antoni, Orxelles o la llarga carrera de Sant Domènec. Allí residien abans oficials de les fàbriques, modestos autònoms i majoritàriament llauradors i jornalers. Ara bona part d’aquells primitius deixaren aquell veïnatge i viuen al camp en cases ben arreglades, segurament amb tanca de filferro, gos lladrador i la consegüent alarma connectada. Segons temporada sembren el favar o planten la tomaquera. Un canvi social de substitució de geografia humana reflectit en el lament de les velletes que trauen ara als documentals de falsa etnografia quan recorden que eren “veïns units fent poble”. Enyoren el temps de les vetlades comunals al ras a l’estiu i la partida de brisca de l’hivern a la taula camillera. Una situació que l’economista Alfredo Pastor professor en l’acreditada IESE ( Business School) , que a nivell mundial és la primera escola de formació de líders, ens descriurà com retrats penjats a la paret, pellerofa sema i buidor essencial. El poble ha canviat.

La dificultat d’intentar comprendre l’actualitat del nostre voltant social sol crear opinions que de vegades atemoreixen. El fet diferencial, seguint la lectura del relat d’Alfredo Pastor és d’una conclusió, que venint d’un expert tan considerat, no ens pot deixar indiferents. Diu que el monopoli dels nostres tan preuats valors és d’un cinisme que no s’aguanta. Els immigrants, persones de diferents cultures, venen perquè admiren el nostre mode de vida, la llibertat externa i el benestar material, però no ens admiren a nosaltres. Penso això de com es veurien d’isolats els meus avantpassats Joan Cardona i Elisabet Buforn quan en l’any 1603 provinents d’Eivissa desembarcaren a la cala de La Fustera amb un farcellet de la muda i res més entre les mans. Tardaren quaranta anys en casar als seus hereus amb una Crespo, allò que se sol dir “una bona família dels primeres temps”. Període més que perllongat per a veure’n de tots els colors.