La cordà; per Joan Josep Cardona

Així com en les antigues revistes de les festes de Benissa no s’anunciaven els bous més que amb al·lusions a “suelta de elementos”, “meriendas al aire libre” o “saltos y carreras” tampoc es dia res de la diversió de la cordà, batalla coetera que venia a tall seguit de la disparada del castell de la vespra, dia de la Puríssima i la festa dels riberers. Eren dos actes no autoritzats per govern civil però que es toleraven degut, en el cas dels bous, als aldarulls populars que en certs moments es produïen a Benissa si hi havia inconvenients governatius per a dur-los a terme. Formen part d’un aspecte de la festa perillós, i més especialment en els bous, però els coets si no són tractats de forma professional també han provocat no morts, però si serioses ferides. El nostre famós tio Pepe “El Curro” antic i zelós guardià de l’ordre públic devia la manquesa d’una mà a un acte heroic en intentar en València llençar fóra d’un tramvia un coet que un irresponsable havia calat foc. Semblant ferida patí Vicent Giner dit “el Curret” cobrador municipal d’arbitris als quals s’han d’afegir altres benissers que van perdre la vista d’un ull en explotar-los anticipadament el coet que manipulaven.

La pólvora està fortament arrelada dins del nostre costumari festiu. No es concep cap festa nostra sense la presència dels coets. El mateix pare Fabregat cita en la seva història els sorolls de pitos i trabucades que es feien sentir dins de les muralles de Benissa en la festa del Corpus. Semblants mencions es poden trobar en la història de les festes celebrades al segle XVIII en la parròquia de Montaverner relatades pel seu rector mossén Josep Esplugues. I més a prop nostre la divertida biografia de mossén Jose Antonio Devesa, prevere fill de Benitatxell i vicari molts anys de la parròquia de Xàbia, molt afeccionat a l’escopeta i a tirar coets borratxos.
A la meua generació li aplega la coneixença de la cordà al final de l’etapa infantil cosa que es produí a l’inici de la dècada dels anys cinquanta. Jutjant l’edat d’aquelles persones que les posaren de nou en actualitat és molt possible que la cordà fou practicada per ells en ocasió de les festes i que la guerra civil i la postguerra la interrompí. La proximitat de les grans festes de la coronació de la Puríssima i en aquells entusiasmes que van provocar la incorporació de novetats es posarien nostàlgics i pensaren a tornar a practicar-la. En realitat l’afecció als coets mai va deixar de ser costum estimat però restringit a èpoques especials com eren la Pasqua de Resurrecció i les festes de la Puríssima, les de carrer i les partides. Els coets eren articles cars i a més la producció estava reduïda als que podria fer Miquel Ivars, el coeter de Teulada, industrial encarregat de tirar els castells de les festes de Benissa. En eixa precarietat disparar particularment coets tan sols es reservava als dies de Pasqua. I en la festa era rar escoltar un esclafit fora dels actes del programa a excepció d’un coet borratxo, junyit a una canya i en el corro dels bous.

En entrar la dècada dels cinquanta el senyor Ivars de Teulada fou substituït en les festes de Benissa pel senyor Blai Aznar popularment conegut per “el tio Blai de l’Olla”, coeter alteà que començava a tenir nomenada i volia obrir mercat en aquesta part de la comarca. Havia substituït aquella pirotècnica clàssica de rodetes i candeles subjectes a un pal per coets de canya, carcasses i bengales més modernes i més vistoses com també la moda de la mascletà, acte no conegut aquí fins l’arribada del tio Blai que feia estada eventual en casa d’Andreu López, dit “El torrater”, en el riurau i casa de Piera, actual residència d’ancians, amic i paisà del coeter deixant allí materials i atifells. Segurament Blai Aznar, amb més potència industrial que el senyor Ivars estaria amb possibilitats de poder oferir amb més quantitat els anhelats coets borratxos que tant del gust eren dels afeccionats de Benissa. Eixos coets eren de laboriosa confecció a causa de la complexitat de les parades, que normalment eren quatre, i la distribució de la càrrega que s’havia d’introduir en un tub d’un pam de llargària. Els primitius tenien el cos de tub de canya que es reforçaven amb fils de palomar untats amb brea i acabats amb la definitiva càrrega del tro. Pel temps aniria substituint-se la canya, que era molt perillosa per poder explotar en estelles, per cartó material més tou encara que els afeccionats sentien aquella nostàlgia de l’olor fort del quitrà del fil que era cobejat pels llauradors que l’arreplegaven per a utilitzar-lo en fer bardisses o altres usos agrícoles. I tant era el poder quasi luxuriant d’aquells coets que els bons afeccionats els oloraven després de l’explosió per sentir aquella fortor semblant al bon tabac.
La primera cordà que recorda la meua generació fou en la nit de la vespra d’una festa de la Puríssima que bé podria ser l’any 1951 o 1952. El tio Blai havia penjat la corda des d’un balcó de l’actual carnisseria fins el que fou bar Carralo. A sota d’ella havia col·locat la “barqueta” o “meló” que podria contenir aproximadament quaranta coets i que acabava amb la corda quasi arran de terra i que s’havia d’arrossegar per tota la línia d’ella fins aplegar a l’altre extrem de la plaça. Arrossegar-la era un honor que se li concedia a un afeccionat local destre i amb prestigi, i, perquè no, qui havia pagat part de la càrrega. Invariablement això corresponia al tio Pepe Ivars dit “Montserrat”, home pràctic en eixe menester i entusiasta del foc d’artifici. La sortida dels coets era un espectacle de llum i d’explosions caient des de dalt la corda i que altres afeccionats que sense reparar en quin estadi de la “parada” estaven abans de l’estampit final l’arreplegaven de terra i se’l llençaven irresponsablement.

Situats en aquells anys cinquanta on a la festa de Benissa venien les moltes famílies benisseres residents a València i mentre la població femenina es recollia a casa o anava saludant a les amistats la masculina acudia en massa al bar de la Societat Cultural. La Societat Cultural fou en temps el lloc de trobada on es tertuliava i d’on sortia l’estat d’opinió que li servia a l’ajuntament per saber les necessitats reals del poble. Els dies de festa mai faltaven els benissers de la diàspora a la barra del bar i era costum que els més acabalats eren portadors d’un sac ple de coets adquirits als pirotècnics del voltant de València. Es reservaven una quantitat i la resta la compartien amb els amics del poble. Potenciant-se d’eixa forma els efectes de la cordà oficial, i a partir de mitjanit, arrecerats a casa dones i la gent menuda, pocs eren els homes joves i madurs que no acudien a la plaça i carrers del voltant girant-se la jaqueta o posant-se’n una altra vella que no es lliuraren a una batalla de foc on a l’endemà, en la desfilada de la comissió de festes i les autoritats les façanes de les cases acabades d’emblanquinar no aparegueren brutes de la sutja de l’explosió dels coets. No calien retrets de les autoritats constituïdes per ser elles les primeres en haver acudit a la gresca. El senyor capità de la guàrdia civil de Benissa, condescendent amb aquelles expansions mirava distret la finor dels paperets de color que penjaven solcant aquells carrers tan ben adornats. Tot això passà avall i s’acabà en una desafortunada nit on una desgràcia, i no a causa dels coets, però si induïts per ells acabà amb la vida d’un jove benisser. I a més ja feia temps que també passaren avall el tio Pepe Montserrat, Xoxim de Vinyes, Quico Pixo i altres il·lustres afeccionats de la perillosa cordà.