La devoradora de llibres; per Joan Josep Cardona

A la professió de jutges i fiscals, advocats de l’Estat, registradors de la propietat i notaris els precedeix una duríssima oposició. No menys que entre tres o quatre anys són necessaris per a superar-la. Deu hores diàries de constant estudi no deixen marge per més lectures que les pròpies del temari. Estem parlant d’una matèria tan aspra com el dret. Quan aquestes persones es relacionen col·loquialment fora dels seus àmbits professionals dialoguen amb una admirable sintaxi. S’han familiaritzat amb l’ordenament de la redacció de les lleis i així el seu discurs verbal és rotund i inapel·lable. Són l’aristocràcia de l’Administració i estan acostumats, com sol dir el lema dels notaris al “nihil prius fide” (res s’anteposa a la fe). En conseqüència tot és de pedra picada, ferm i massís.

No necessàriament sempre aquestes admirables persones actuen en la vida en consonància amb el seu formidable arsenal de saviesa. Per altra part, els derivaria a l’aïllament social fent-los impossible la convivència. D’aquí que, entre altres variades formes de relaxació, alguns s’han dedicat a escriure, i, per a major divergència amb la serietat de les lleis, han fet literatura fantàstica. Un dels exemples més coneguts fou el del jutge Joan Perucho. Entre altres jutjats ocupà el de Berga, localitat prepirinenca. Berga és una vila notable voltada per boscs, rierols i coves difícils de penetrar. Una natura que propicia exaltació emocional. En llocs així és fàcil somniar fantasies, i el bon jutge fastiguejat de posar sentències farcides de “considerandos, eximentes, mandamos i fallamos” es donà a escriure una prodigiosa col·lecció de narracions fantàstiques. Són lectures agradables de llegir on no està exempta l’erudició.

Una de les narracions més celebrades es troba en la col·lecció de “Botànica oculta”. Quan narra les qualitats de la denominada “planta sapadora” ens facilita una màgica descripció dels costums d’aquest vegetal. Comenta la seva timidesa que l’obliga a ocultar-se a la vista dels humans.

Condicionada per eixa disposició d’ànims únicament podia prosperar excavant amb les seves arrels llargues galeries. Quan les primeres grapes traspassaren els murs d’un edifici dotat d’una fabulosa biblioteca se sentí atreta per la curiositat i es donà a llegir i més llegir. La planta sapadora és cosina de la “planta carnívora”, de la que no guarda un bon record per quan és la seva enemiga. Aquesta parenta, quan té fam i no troba carn menja paper, és, en conseqüència, afeccionada a devorar biblioteques. No sé si dir que donada la pacífica i notable soledat en què a hores d’ara viuen aquests espais seria objecte de persecució i caça per part dels humans. La deixarien viure tranquil·la.

La planta devoradora en aquest cas passaria de ser una espècia perillosa a una benefactora de la societat. I s’explicaria eixe canvi d’actitud si es té en compte que la plàcida lectura en format de paper relligat en llibre una vegada llegit no trobem lloc on guardar-lo. Els habitatges, cada vegada més menuts ja no poden tenir al menjador un moble gran ple d’enciclopèdies, fascicles enquadernats i la foto de la primera comunió. I si afegim els escrúpols morals de llençar al fem un article titllat de prestigi intel·lectual i tampoc trobem cap institució que els empare el llibre es converteix en un problema de difícil solució. És clar que els estic parlant del que afecta a la rara espècie humana que manté un culte reverent a l’aliment espiritual de llegir i rellegir un llibre.

Per altra part, la necessitat de donar constància dels temps que vivim editant llibres i més llibres, alguns d’ells absolutament innecessaris, crea un estat inflacionari impossible d’assumir pel cada vegada més escàs públic lector. I a més caldria afegir si el material en que es construeix un llibre, on s’inclou l’escaiola i altres materials sintètics seria agradable al paladar de la planta devoradora. Segons el senyor Perucho la planta tenia afecció per edicions confeccionades amb pasta de drap i lloms de pergamí o cuir. Tècniques a hores d’ara per complet oblidades.

Dit això caldria que els científics, rama botànics, experimentaren en la prudent reproducció de la planta devoradora tal com es fa amb el llombrígol que devora fulles seques i excrementa un producte molt fèrtil per a l’agricultura. Tot en el bon fi de protegir la natura. I seria una mesura necessària per quan aquell adorable establiment situat al cèntric carrer Sant Ferran de València, conegut comercialment per “El Asilo del libro” no té, tal com es diu amb els centres geriàtrics places lliures per ocupar.