Les desgràcies benisseres; per Joan Josep Cardona

A l’ossera del cementeri de Benissa hi ha una làpida on està escrit el nom de set dones benisseres. L’edat de cada una d’elles informa que són molt joves. Moriren el dia 5 de maig de 1860 mentre descansaven de les feines d’eixarcolar el blat. S’havien refugiat sota el sostre d’una balma que ensulsí reblanida per les pluges recents. Les notes que certifiquen la seva defunció expliquen textualment que són “a causa de desgracia inevitable”, “desgracia repentina” o simplement “consecuencia de desgracia”. El grup estava format per altres vuit que resultaren ferides de certa gravetat. Els diaris de tirada nacional s’ocuparen del succés donant molta més informació que la succinta explicació de l’acta de defunció. Els llibres d’actes municipals silencien la catàstrofe i sense que testimonie la declaració altra autoritat que el segon tinent d’alcalde. Planà un silenci absolut fins que cent cinquanta anys després es recordà en l’any 2010 aquella part de la història negra del poble gràcies a una notícia que recuperà José Luis Luri treballant l’hemeroteca. Parròquia i ajuntament estigueren a l’altura i es feu un sentit recordatori.

Les pluges torrencials en tot temps i en tots llocs venen d’imprevist i en els periòdics històrics que relatem no hi havia forma de tenir una reacció a temps. En data del 7 de setembre de 1855 pels efectes d’unes pluges els obrers Silvestre Gil i Francisco “el Moreno” foren sepultats per la caiguda d’una paret que la cita diu “inundada”. En aquesta ocasió els guàrdies civils Manuel Expósito i José Ferrando foren els encarregats de traure’ls del munt d’enderrocs, però els accidentats “quedaron tan estropeados del peso de los escombros que se han tenido que trasladar a hombros a la casa immediata en la que se les han prodigado todos los auxilios necesarios”.

En el mes d’octubre de l’any 1888 un temporal de pluja originà una forta ensulsida de terres i pedres en el carrer de les Parretes en el lloc on estava una part de la vella muralla. Probablement, i en no estar encara construïdes les cases de la part de baix no ocasionà una catàstrofe. Segons pareix la reconstrucció fou encarrega a un competent margenador del poble conegut pel tio Civera, que segons llegenda urbana afirmà que mai més tornaria a caure, i, així és i que dure sempre. Una reparació d’aquella magnitud entrava en el que popularment es solia dir “l ‘obra del poble” referint-se a que aixecava expectació i era objecte de la curiositat veïnal. Dos anys després un dur temporal de llevant derruïa la paret del fossar situat a vora de la plaça del Portal. La violència d’eixe episodi de pluja anava acompanyat de turmenta causant també la ruïna del campanar de l’església de Sant Pere. Segurament aquell succés de Benissa seria molt menor a tenor de que l’ajuntament consignava una partida del seu pressupost com ajuda a València, Almeria i Toledo afectades per violentes inundacions. Eren fenòmens atmosfèrics produïts al mes de setembre i del que el terme de Benissa no escapava provocant la pèrdua total de les collites de raïm, ametla i garrofa. Conseqüència d’aquelles alteracions atmosfèriques fou l’epidèmia de còlera i verola que per espai consecutiu de dos estius ocasionà diverses morts, i sense comptar amb la misèria absoluta en què quedà tota la població.

Una successió de grans secades sofertes durant la primera part del segle XX donaren pas en la dècada dels anys cinquanta a grans temporals de pluja (coincidint amb la riuada de València) amb uns registres mitjans de 550 a 862 anuals que anys després, en concret en el mes d’octubre de 2007 foren de 280 litres en tan sols dotze hores amb un resultat anual de 1448 litres provocant caiguda de marges i desperfecte de camins. Eixes situacions entre períodes de secada amb un acabament d’anys molt plujosos dona origen a la dita de “després de la secada ve la remullada”. I quan aquestes magnituds de pluja excepcional es presenten mai falta la solidaritat humana a tot arreu com també es fan presents a Benissa quan en la riuada de 1957 acollirem a moltes famílies oriündes del poble i les allotjarem durant una llarga temporada. Totes aquestes aportacions al coneixement general venen a reflexionar sobre la necessitat d’estar atents als recordatoris i la prudència de tractar assumptes delicats amb serietat i seny. Enric Juliana en la seva crònica sobre la calamitat que es viu des d’Utiel als voltants de València, i en altres parts de la península parla de que no sabem que hi ha en els canvis de rasant de les carreteres. Percep uns símptomes. Una prudent i mesurada observació expressada en tots els sentits i amb totes les intencions i dirigida a uns concrets destinataris. Un judici d’atenció del qual els catedràtics de geografia Jorge Olcina i Josep Vicent Boira han parlat amb coneixement en totes aquelles ocasions quan s’ha requerit la seva opinió.