Les velles receptes de la grip; per Joan Josep Cardona

A primers d’any aparegué publicada la tan esperada recerca d’articles que ha fet el professor Miguel González Somovilla sobre la copiosa producció de l’escriptor gallec Álvaro Cunqueiro. L’obra és un resum dels quasi dos mil tres-cents que s’han pogut trobar en les hemeroteques. L’arribada d’aquest llibre de set-centes vint-i-dos pàgines s’ha fet esperar. El vaig demanar dos setmanes abans de la festa de sant Josep i m’arriba a casa el passat divendres, dia quinze. El missatger el deixa a la taula del riurau i em crida pel mòbil. Són normes a seguir per la situació actual de la pandèmia. Així el llibre dormí eixa nit al ras, es desempallegà del possible virus i a l’endemà, amb les prevencions convenients, es destapà el paquet i quedà el llibre a l’espera de la immediata lectura. Un escriptor que durant tota la seva vida escriu utilitzant la seva màquina “Smith Premier” de doble teclat i que quan dóna mostres de fatiga diu d’ella que “brinca, non podo apurar, desaliña”, amb tan tendra poesia no es pot fer altra cosa més que llegir la seva prosa amb un profund respecte i una permanent emoció. De tan admirat mestratge em declaro un fervent lector de tota la seva admirable producció literària.
Cunqueiro era fill de farmacèutic en exercici en la levítica ciutat de Mondoñedo. Una bona part dels seus articles sempre van tocats d’una tirada al saber de la farmacopea. En un dels articles que publicà en l’any 1978 en “Tribuna Médica”, parla que un professor de Marsella recomanava per a curar la grip prendre llet de burra amb canella. Afegia que si aquest animal es tenia costum de pujar-lo a vora el rabo la producció de llet era millor. L’exercici de llegir a Cunqueiro té el perill que a poc a poc et deixes portar per aquella música de teclejar de la seva vella màquina, i sense voler, et contagies d’una forma de narrar que té tendència a volar amb belles frases subordinades que llegeixes aguantant la respiració.

La nostra literatura local, o comarcal, tant l’actual, com la més antiga, està mancada de persones lletraferides que tinguen una tan tendra capacitat per contar un misteri ocult dins d’un canyar, baixar als bassals dels barrancs i veure la llum tamisada que passa per un baladre i després descriure l’escena sense tirar mà del folklorisme. ¿Qui, per exemple, té tanta sensibilitat de dir d’un vi que “reposa, anchea y toma una temperatura humana y grave”? Però al fil de la recepta que sobre la grip o catarro descriu Cunqueiro, i més avant eixamplada als vins generosos, calents, que alguns hem provat en la nostra infància, quan passant la grip al llit el rebíem per l’amorosa mà de la nostra mare, podrem trobar aquí a Benissa que un text de l’any 1742 descriu amb poètica literatura jurídica una recepta sobre les febres, i que és com un antic precedent local de les que podrem trobar en el llibre de Cunqueiro.

Josep Baidal, que diu ser mestre cirurgià, categoria mèdica en aquell moment lleugerament inferior al metge de tota la vida, es presenta a la notaria de Juan Pérez Clemente i reclama els seus serveis. Eleva queixa formal que vagi d’immediat a la farmàcia de Silvestre Font i que li mostre el llibre de receptes i en busque una determinada, i una vegada inspeccionada pel notari detalle per escrit la seva composició. El notari la descriu amb aquests components que traduïm del llatí amb què està escrita pel boticari: una xicra de xarop, tres dracmes de sal de pruna, dos de borra de rosa, dos de sucre i dos de “corango”. El boticari li aferma que ha estat confeccionada per a ús d’un tal Pere Tent, veí de Senija i que segons parer té melancolia. És a dir que probablement estava deprimit. Però a tall seguit n’afegeix una altra que compta amb “aroma de jacinto”, xarop ros i “viperina” (echium vulgare.) que s’ha emprat per a curar a Gaspar de la Teuleria, però que no expressa quina finalitat té el remei. Aquella requisitòria deuria obeir a un cas que el cirurgià vol elevar a plet o que ha estat denunciat i vol mostrar que actua amb coneixement de causa tot per quan el document va acompanyat de dos testimonis: Joan Maurí, negociant i Jaume Crespo, dit de Cadira.

Si eixa era la medicina oficial que un pràctic titulat administrava als seus pacients cal pensar que els curanderos de l’època en poc divergien d’aquells remeis tan estranys. En el “Tesoro de los pobres” podem llegir que per a remeiar els calfreds i temperatures elevades del cos aquell prodigi de remeis casolans recomanava tres onzes de xarop de cascall blanc, una de cascall morat i una altra de cidral (citrus médica), espècie de llima. S’havia d’aplicar abans que el malalt “entrase en declinación” i que calia “animarlo a que bebiese mucha agua”. I, si la cosa anava a més ja es pensava amb remeis més expeditius on el cascall entra en totes les composicions. Imaginant de part meva, si els efectes endormiscadors d’aquesta flor, que ara tenim pels bancals tan esplendorosa i en el seu estat més florit, animava al malalt a dormir tranquil·lament pensant si es curava o veia directament les claus de sant Pere obrint-li les portes del cel.