Llums elèctriques i Papanoel; per Joan Josep Cardona

En la darrera setmana de novembre en aplegar la fosca de la nit la frontera d’algunes cases del meu poble s’il·luminen de coloraines. És un costum que començà fa alguns anys. Correspon a una tradició nadalenca pròpia dels països sud-americans. Hui molts habitatges de Benissa allotgen una població procedent d’aquelles nacions. Una celebració que pren el nom de la “la fiesta de las velitas”. És una festa molt arrelada en les cultures colombianes, veneçolanes i peruanes. Ordinàriament, ha de començar el 7 de desembre, vespra de la Puríssima de Nadal i és la forma de commemorar el dogma de Puríssima Concepció. Una afirmació que s’ha de fer visible amb llums i que nosaltres manifestem, i des de fa segles, amb el nostre costumari prenadalenc durant tot el mes de desembre amb simbologia de la llum. En eixe sentit el dia 13 recordarem a Santa Llúcia i continuarem el 18 cantant a l’expectació del part de la Verge Maria una antífona que menciona la llum “Oriens, esplendor lucis” (Orient esplendor de la llum). I dins de l’Advent cada diumenge encenem un ciri de diferent color. Llums en definitiva.

Oberts sempre a les realitats d’un present tan canviant i calidoscòpic on sembla que ens hem d’adaptar contínuament se’ns manifesten preguntes a les quals cal respondre amb coneixement de causa. En el llibre de meditacions de Marc Aureli es parla que a tota imaginació cal respondre-li amb facultat comprensiva. En tal situació aquesta proliferació de llumetes llampegant com guirlandes cada vegada més sofisticades les hem de mirar en el propi sentit que en la nostra tradició posem els signes nadalencs dels betlems i els ornaments domèstics. I així hem afegit, i sense fer escarafalls l’arbre de Nadal, fulles de grèvol, purpurines i boles de coloraines, coses que, honestament no corresponen a la nostra tradició. Les muntanyes de la nostra comarca no tenen grèvol i molt menys creixen avets, però, tot i això, els hem incorporat sense fer-nos cap pregunta amb la conclusió que són més lluïts que el pobrissó naixement, si és que encara en alguna casa es recorda l’arrel que dona significat a les festes nadalenques.

Al meu poble, que saben és Benissa, vol estar en eixa estètica de modernor i a més ho complementa amb un recull d’activitats nadalenques. És conegut amb el nom de “Pastís de moniato”. Pel general solen ser modestes com correspon al nostre caràcter auster i espartà, però fa el seu efecte en posar en marxa el voluntariat local. És una forma de “fer poble” i una manera d’integrar i consolidar. En eixa intenció han convidat també a participar al Pare Noel. Això diu el programa d’actes municipal i correspon a una iniciativa per incentivar al comerç local per quan ja posats en eixa escalada de perdre identitats que menys que adoptar a la cultura anglosaxona de la qual diuen vivim.

L’exaltació del benhumorat, gras i viatger que ve a bord de trineu solcant les nostres pelades, socarrades i seques muntanyes s’ha de prendre com la justificació de que a la població menuda se l’ha de facilitar joguines en la vespra de Nadal. Incloem també les necessitats del comerç local que també ha de viure. Però jo crec que si li consultaren al dit Pare Noel si li ve de gust visitar-nos passant per les incomoditats d’anar per damunt el pedruscall muntanyenc a més de suar la gota grossa amb una vestimenta tan gruixuda en uns Nadals cada vegada més ardents de calor el bon home ens diria que sabó de mico. El traiem del seu ambient perquè no és el mateix solcar dolçament per la neu allà per on és tradició que anar enganxant-se la barba per les cambroneres i argelagues. Però els dic que aquest invent comercial en què s’ha convertit el nostre Nadal tradicional i al que ajuntarem les justificacions generals de que són vacances, que no festes tot està ja permès. Ara integrar a la nostra cultura ja són qüestions que escapen a la meua modesta comprensió d’un temps que oblidant oblidant i substituint substituint ja els he dit que és calidoscòpic, alterador i un molt destrellatat. He fet la meua carta als reis i com diuen els moderns: passe de l’home gras i vestit de roig. Mentre, vaig a Teulada, el poble veí, a gaudir del cant de la Sibil·la que, això, i amb saludable enveja sí que és cosa de trellat i bon gust nadalenc.