Parla bé i bones formes; per Joan Josep Cardona

Fa anys, en temps de la predemocràcia, un pare de la pàtria, fill del rodal, intentava apropar al poble els corrents de canvi que circulaven a nivell estatal. Utilitzava en les seves homilies polítiques un llenguatge farcit de vocables estranys per a nosaltres. Paraules com “mesa”, “primàries”, “propostes” ens eren conegudes en un context familiar i domèstic, però quan s’elevaven al col·loqui polític adoptaven un altre significat. No cap dubte que aquell futur dirigent encara en estat larvari ja comptava amb les elementals eines de la retòrica parlamentària. En certa reunió on algun assistent es sentí astorat pel to crescut i ardent de la discussió apel·là a la calma. El nostre guia jacobí exclamà que ens “perdíem en les formes”. Frase que s’incloïa en el repertori típic de tribuna de discussió pública i que en la denominada “seu parlamentària” era permesa alguna que altra rucada verbal si el fi justificava els mitjans.

Eixa nostra estranyesa per un canvi de comportament estava adduïda per quan ens educaren en el respecte i correcta conducta dins de l’àmbit domèstic i molt més quan ens presentaven a l’espai públic. Qualsevol persona considerava un signe de bona criança saber administrar el seu raonament dins de les normes de la correcció. Inclòs existí un industrial benisser del ram de les arts gràfiques que es vantava que el seu establiment es distingia “per la serietat i les bones formes”.

Situant-se tal forma de relació a tot nivell humà incloent-se a les més humils capes socials saber utilitzar les més elementals normes de respecte era el sinònim d’allò que se sol dir “persona educada”. En l’arrel dels tòpics col·loquials frases com “perdone que li trenque el dir” intenció d’interrompre una conversa, era una gentil indirecta a evitar la deriva a una situació d’incomoditat. Dir “amb perdó de la taula” també entrava en la tertúlia quan s’havia d’esmentar una inconveniència”. Quan s’advertia amb el popular “parlar bé no costa un patxo” a qualsevol que digués alguna frase fora lloc es corregia humorísticament a qui s’esgolava perillosament a la utilització de paraules grolleres.

Amb el títol de “Retórica” s’editaren en el segle XIX munió de llibres destinats especialment als professionals de l’oratòria que com polítics i predicadors eclesiàstics s’havien de guanyar la vida amb l’art de la seua paraula. Una de les més conegudes, i alhora prou criticada, fou la publicada en l’any 1826 per Josef Gómez Hermosilla. L’època de la seva aparició era d’una notable exaltació política i, per tant, al capítol X ja adverteix de “las expresiones torpes o que ofenden al pudor“. No sé si Don Joaquin Abargues Feliu, parlamentari benisser militant en les files de Mendizábal utilitzaria la primera edició d’aquest volum per construir els seus duríssims parlaments. La correcció dels escrits que d’ell tenim constància indueixen a pensar que el coneixia. Don Joaquin havent passat per l’exili a residir a París i Londres, no oblidant aquell model de ben parlar, el refinaria visitant les fines cancelleries d’aquelles ciutats. Viatjar il·lustra, diuen, i llegint també. Si bé era un “Júpiter tronante” expressió del seu contrincant l’absolutista Francisco de Calomarde y Retascón, ministre de Gràcia i Justícia mai utilitzava les paraules ominoses per quan la posterioritat li ha estalviat incloure’l dins de l’apartat del parlar dels carreters.

Jo ignore si hi pot haver forma que les velles recomanacions de l’insigne Hermosilla podrien permetre que la relació verbal estigués en concordança amb el nivell d’educació que es suposa hem adquirit ja en bona part del segle XXI. Els ho dic amb una absoluta desolació quan observant el nivell que em diuen passa per les xarxes socials no dóna per ser optimista. I molt més quan il·lustres parlamentaris/es això de “les bones formes” s’ho passen, com solien dir gentilment els nostres mestres per “l’arco valero”. Dictat que no he pogut trobar en cap tractat de locucions i frases fetes, i, penso, efectivament que un bon mestre mai diria “las expresiones torpes que ofenden al pudor” i utilitzaria aquest recurs, digne de qui sap ensenyar civilitzadament.