Pepe Ciudad Ivars; per Joan Josep Cardona

En algunes laudes sepulcrals la iconografia de la mort està representada per un rellotge on les manetes de l’esfera s’han deturat en l’instant de la defunció. La que correspondria a Pepe Ciudad hauria de ser un metrònom, aparell que marca el ritme a seguir en la lectura musical. Un simbolisme oportú al glossar la trajectòria vital d’aquest exemplar ciutadà, músic i patriota que ens acaba de deixar als seus seixanta i quatre anys de vida. Entendre les cadències de la música transportada a la vida quotidiana ajuda a saber quan correspon viure la joia i quan el dol. I ara toca tristesa. Tot a causa d’una inesperada i ràpida malaltia que acabà amb la vida d’una persona volguda pel poble, senzilla, bondadosa de tracte i propietari d’una sublim sensibilitat per la música.

Format en l’escola de la banda de música de Benissa es preocupà per incrementar el seu cabal de coneixements revalidant estudis de solfeig i piano als conservatoris de València i als d’Alacant. Fou un camí de sacrifici únicament superat per la seva intel·ligència natural i un afany de perfecció. De la mà del mestre Bertomeu els seus coneixements inicials foren els propis que es podien donar en una precària escola de poble. Aquí també el rellotge s’havia deturat en la nostàlgia de temps passats. Un endarreriment al que Pepe Ciudad i altres companys de la banda del poble s’enfrontaren amb decisió per fer un canvi radical. Una transformació absoluta per posar els fonaments de l’esplendent moment actual. Res d’aquest èxit s’hagués aconseguit sense comptar amb Pepe Ciudad i Vicent de Maciana professors junt amb el pare Antonio Rios, Antoni Giner i Jaume Tro d’aquella il·lusionant escola de música creada per la pròpia Societat Lírica Musical de Benissa.

Finalitzats els estudis de solfeig se li assignà el fiscorn, instrument al qual el mestre Leopoldo Vidal catalogava com la viola de la corda del metall. Un instrument difícil de dominar i exigent, d’un so dolç, però de tècnica complicada que en els llavis de Ciudad mai deixà indiferents als que el seguien en els obligats de qualsevol obra posada al programa. Fou, segurament un dels millors instrumentistes d’eixa especialitat en la banda benissera. Rígid sempre en la seva superació personal inicià, seguí i culminà estudis de piano obtenint el grau superior completant-los amb altres d’harmonia i composició. Estudis que li serviren per compondre l’himne de Sant Pere apòstol, copatró de Benissa i que és l’himne oficial de festes de Moros i Cristians i el de Sant Antoni que juntament amb altres inèdits donen fe del llegat que ens deixa.

En la fecunda vida musical s’ha de destacar el càrrec d’organista titular en la basílica de la Puríssima Xiqueta, ocupació voluntària i altruista mantinguda durant molts anys polsant el magnífic orgue de Rogent. Una dedicació abnegada i continuada fins poques setmanes abans que se li declarés la malaltia que acabà amb la seva vida.

Considerat com un dels músics més competents de Benissa se li oferí la direcció de la Coral Benissenca, càrrec que ostentà de 1986 a 1988, dos anys de fructífer treball donant ocasió a que la formació intervingués en el certamen internacional d’havaneres de Torrevella i de trobades en Almansa, Ciudad Real i Alcobendas al que caldria afegir una estada en Alemanya en la ciutat de Mettlach. Finalitzada la seva etapa en la Coral Benissenca es feu càrrec de la de Teulada, veterana formació de llarga trajectòria en la comarca, un càrrec que compaginà amb la Coral Serrillas de Gata de Gorgos. Dos formacions que en les seues mans aplegaren a un considerable grau d’excel·lència.

Conscient dels seus deures cívics sempre estigué disposat a contribuir en altres activitats, i molt especialment en tot allò relacionat amb la cultura. Dirigí durant molts anys una molt digna revista de les festes del seu barri, que era el de Sant Antoni farcint-la d’interessants articles de caire etnogràfic. Creà un grup de teatre que gaudí d’actuacions exitoses i sempre fou una persona activa i present en qualsevol mampresa duta a terme per engrandir el seu poble.

El multitudinari funeral fou una prova de l’estima que gaudí tant en el seu poble com en tots aquells on exercí la seva professió musical. Així la Coral Teuladina solemnitzà els actes litúrgics mentre la banda de la Societat Lírica Musical de Benissa acompanyà el seu cadàver en trànsit a la basílica on oficià el rector de Benissa acompanyat d’altres preveres de Benissa, Teulada, Gata i Benitatxell. Autoritats municipals, companys de la banda de música i una considerable presència de veïns del poble, com de Teulada i Benitatxell, estigueren presents en els actes fúnebres per donar el darrer adéu a una persona exemplar, gran patriota i benisser insigne.