Queden per tertuliar; per Joan Josep Cardona

Per als majors fer vida social és una necessitat. Però la dificultat està quan el cos no acompanya. Limitacions que provenen de la diversitat d’avaries corporals que ens afecten en aquesta etapa senil. Quan és possible fer una trobada entre gent longeva aflora la nostàlgia de temps passats. Però l’enyorament porta el perill d’atrapar-nos impossibilitant veure l’estat actual de les coses. Tot i això el punt fort del progrés humà, tal com diria Sèneca, està en la capacitat de socialitzar-se, forma única de contrastar i tirar avant amb èxit. Malgrat xacres físiques o anímiques mai s’ha de perdre la perspectiva de que encara formem part del món.

L’esforç individual per sentir-se els majors útils i amb dret a dir la seva entropessa moltes vegades amb una marginació. Mariana Alessandri, professora de filosofia en la Universitat de Texas ha publicat el llibre “Visió nocturna”. Un dels capítols va dedicat a la negació de la necessitat que tenim els majors d’expressar la nostra opinió. De vegades una pressió social filla directa d’un món on sembla que sempre s’ha d’estar disponible per a donar el do de pit crea el dilema de mai saber si fas nosa, el ridícul o estàs fora del temps. Tot, clar està, si vols donar el teu parer.

Entre els pocs llocs que et sents acollit amb naturalitat està la cerimònia d’un funeral. Sembla com si fos un espai atemporal i on es pot veure representada sense cap discussió tota la piràmide d’edat d’un poble. En estar molts dels assidus prop de ser conduïts per la via sacra, el famós “temps de propina” que solia dir Josep Pla, apareix l’ocasió de quedar amb alguns coneguts de fer un dia una trobada per esmorzar. És la resistència i l’oportunitat de no sentir-se aliè en una comunitat que saps no compta amb tu i que evidentment una desaparició causada per la mort és la convicció més concreta. Obvies, i obviem, la realitat i et fas il·lusions de seguir avant. Quedes un dia, tertúlies, fas un repàs dels que encara quedem i agafes la suficient moral per no quedar perdut en les estèrils cabuderies.

Seguint el relat de la lectura del llibre recomanat escrutes que una de les reaccions menys valorades en una persona major és la de sentir-se iracund, irascible i remugó. L’autora ho descriu com la contestació a no deixar-se vèncer. Més com de tot es pot discrepar, i com aconsella el benedictí Anselm Grün, començar el dia amb irritació no deixa reflexionar amb claredat. I una prova de que fer-se vells i no assumir limitacions la tenim aquests dies on un irascible polític ens pot abocar a una crisi mundial de conseqüències catastròfiques.

La més correcta assumpció de veure què fa una persona major en una societat productiva és la testificació d’una presència activa dins dels espais on es pot servir amb dignitat. Fer-se càrrec que li és impossible seguir un ritme, actualment frenètic, tan variable com voluble l’únic que li pot ser practicable de forma factible és oferir els espais de calma, ritme seré i deixar oberta l’aixeta al qui demana beure. A una edat avançada s’ha de comprendre que no es poden escometre projectes de llarga durada, ni posar-se objectius de difícil realització. I, en tota eixa reducció d’ambicions quedar un dia amb gent coneguda, prendre’s un cafè i fer-se visible amb la presència en una societat de tota la vida ja és, i molt, un eficaç servei al veïnat del teu poble. I així, en aquests temps d’una vocació a la insolidaritat, a la incomunicació més radical on deixem els pobles buits de la gent i amb dificultats per congregar assistència a actes de pública transcendència sembla que un cafè a mig matí, encara que fet amb coixos, alguns desmemoriats i el mantra de les malalties és un samarità exercici de supervivència. Posem a la vista pública un sentiment de solidaritat i una panoràmica de moderat optimisme. Vet aquí una modesta i simple aportació de la gent veterana a omplir de vida uns espais del dia per deixar que les mans productives facin el que els toca i és manat. Tot com una cursa d’etapes on s’ha de saber passar el relleu. En tot cas i, si els plau als que manen, i els ve de gust, escoltar-nos opinar sabent nosaltres que no passa de ser una simple cortesia sense cap transcendència com sempre s’ha fet mentre món és món.